Mirador vist per dins

Pelai, 62, si sou servits. Agafeu l’ascensor: tram, tram, tram, quatre pisos. Un cartell a la porta de mà dreta: Mirador, Setmanari de Literatura, Art i Política. Entreu, sou a casa vostra…

Una mica de rebedor. La sala de Redacció (això és un dir). A la dreta, les oficines de l’Administració. A l’esquerra, el despatx del Director. Al fons una galeria que té la particularitat d’abocar-se sobre un paisatge urbà atapeït i confusionari. Al capdavall de tot, una mica de mar, una mica de port, un bon tros de Montjuïc, i, als vespres, els llums de l’Exposició.

Jo no sé ben bé si ens ho mereixem, però resulta que la nostra Redacció s’aguanta com si diguéssim sobre un núvol xop de melodies. Aquesta atmosfera musical ens la proporcionen gratuïtament les orquestres de la Granja Royal, de l’American Bar, i les trompetes de la caserna del Bonsuccés. Quan obrim els balcons, entra un aire ple de sonoritats i els poetes de la casa tenen ocasió de poder fer una remarca lírica.

La nostra casa té, entre altres avantatges, el que no està feta per a treballar-hi. Tret d’alguns casos desesperats, no veureu mai ningú que escrigui. Tenim unes quantes quartilles i un parell o tres de tinters perquè no sigui dit. Això lleva a la Redacció aquell aire de mal humor que tenen els establiments on es treballa realment. Sols En Rossend Llates trenca de tant en tant aquest saborós ritme de vagància. El xicot, però, té les seves raons particulars. Resulta que En Llates escriu els articles a una velocitat vertiginosa. Aquesta facilitat és, en general, mal apreciada. En Llates ho sap i ha decidit escriure els seus articles per a La Publicitat a Mirador i els articles que publica a Mirador els escriu a La Publicitat. Així tothom pot cultivar l’esperança que aquella alarmant fertilitat només la dedica als altres…

Per altra banda ―tornant al que dèiem― la decoració del local no és gens a propòsit per suggerir una necessitat irresistible de guanyar-se el pa amb la suor del front. Tenim les parets cobertes de cartells de Paul Colin. Els seus tons llampants i cridaners constitueixen, més aviat, una invitació a una disbauxa discreta i enraonada.

Quan Paul Colin va estar darrerament a Barcelona, se li va acudir un dia de venir a Mirador. Compteu la seva sorpresa en trobar-se aquell bé de Déu d’obres seves! No hi va haver pas manera de fer-li entendre que no es tractava de cap homenatge premeditat ni de circumstàncies.

―Tout de même, vous étes trop, trop gentils!

I després ens va recomanar un a un que, quan anéssim a París, no ens descuidéssim pas d’anar a sopar a casa seva.

De fet, l’animació, a Mirador, comença a les cinc de la tarda. En aquella hora En Manuel Brunet es dedica a rebre les visites de compromís i a donar esperances als col·laboradors espontanis, que, de la porta estant, apunten un nas ple de timidesa. En Brunet serveix molt per aquestes coses, i té una manera de dir a la gent: «Laboreu!, laboreu!», que no hi ha ningú que no pugui alimentar l’íntima satisfacció de creure que els seus treballs són d’una importància capital per la vida i la glòria del setmanari.

A mesura que va fent-se fosc, compareixen els habituals. Rossend Llates, Ramon Pei, Armand Obiols, Just Cabot, Màrius Gifreda, Josep Palau, Sagarra, Víctor Hurtado, Passarell, Joan Tomàs, Feliu Elias, Francesc Trabal, Joaquim Ventalló, Joan Mínguez, Opisso, Cortés, Bon, Jordana, Fenosa, Francesc Madrid, Joan Ors, Xavier Regàs, etc. I diem etcètera, perquè l’enumeració es faria interminable i semblaria una d’aquelles llistes d’adhesions que solen llegir els secretaris dels banquets literaris i artístics. Mirador, en certa manera, es podria fer seva aquella divisa de La Veu que deia que a la Lliga hi cap tothom. De tant en tant, l’ascensor ens puja encara més prestigis, i gent com En Carles Soldevila, Pompeu Fabra, Joaquim Borralleras, Pous i Pagès vénen a augmentar la qualitat i la quantitat de la reunió. L’assistència femenina es limita ara per ara a les agradables però escadusseres visites de la senyora Aurora Bertrana i de les senyoretes Arquimbau, Carme Montoriol i Llucieta Canyà; no obstant, tot fa preveure que la bona voluntat del nostre director serà llargament premiada i que la representació del sexe ex-feble serà encara més brillant.

Perquè no hi falti res, a Mirador tenim també un redactor fantasma, És el misteriós J. G. dels discos. Ningú l’ha vist mai. Existeix, realment? Sembla que sí. Hi ha qui diu que és el Pare Miquel d’Esplugues, però jo, a dir veritat, no ho he cregut mai.

Entre els visitants no habituals, però imprescindibles, es distingeix per la seva forta personalitat, el senyor que ve a protestar de l’eco. Lluny del que podria fer preveure la seva posició de persona ofesa, el senyor que ve a protestar de l’eco presenta l’espectacle reconfortant de la desolació amable i continguda. Aquest senyor s’expressa amb un llenguatge planyívol, ple de reserves i de concessions, perquè ell ja sap «que aquestes coses no tenen cap importància», però, de totes maneres… Posades les coses en aquest pla, naturalment, no hi ha forma humana d’amagar al senyor que ve a protestar de l’eco que està carregat de raó.

L’únic espectacle una mica violent que s’ha donat a la nostra Redacció correspon a la iniciativa privada del senyor Joan Chabàs. La cosa va anar com una seda. Es varen fer els crits de ritual, i com que nosaltres érem vuit i ell anava sol, el senyor Chabàs va poder marxar sense haver tingut de pegar a ningú.

Qui escriu els ecos de Mirador indiscret? Heus aquí l’enigma que preocupa a molta gent. Doncs bé, vist que avui fa l’any i estem en pla de confidències, ja ho podem dir. Els ecos els escrivim tots. En dir tots, hi comptem també els col·laboradors espontanis que per carta o per telèfon tenen l’amabilitat de comunicar-nos les seves notícies. El trist del cas és que els ecos més bons, en la seva majoria, es queden sense publicar. El lector es pot imaginar fàcilment les causes.

L’eco és un material preciós que s’ha de manipular amb un cert compte. Però més que escriure un eco, el que costa és fer-lo. És en aquest sentit que podem afirmar que els col·laboradors més il·lustres de Mirador indiscret són els nostres amics Francesc Pujols i Francesc Camps i Margarit.

Altres detalls a retenir:

Quan vegin un eco molt llarg, hi poden pujar de peus: és fet d’En Ventalló.

Quan llegeixin un eco molt bo i En Regàs no els hagi vingut a dir res, poden estar també segurs d’una cosa: que no és fet d’En Regàs.

En uns certs dies i en unes determinades hores, Manuel Brunet, Just Cabot i Víctor Hurtado es tanquen en el despatx de la direcció. Van armats amb un llapis blau i comencen de fer ratlles sobre un exemplar endarrerit del periòdic.

―Què passa? ―ens preguntem els que ens hem quedat a fora.

―Calleu!… És que fan projectes…

Al cap de mitja hora, els tres personatges surten del despatx, embellits per l’aureola del misteri. No hi ha pas res a fer. Mai més no se sabrà el que En Brunet, En Cabot i l’Hurtado han acordat allí dintre. Són d’aquella mena de gent que s’emporta els secrets a la tomba.

Quan a L’Esquella de la Torratxa ens van dir que la gent de Mirador érem nois de casa bona, hem de confessar-ho, van posar els dits a la llaga. Encara que comprenem que des de L’Esquella es critiqui amb tota l’energia del cas la gent que tenen la funesta mania de voler cobrar els articles, trobem que això no justifica el fet de llençar-nos a la cara amb un to tan despectiu la qualificació de nois de casa bona.

Per altres bandes, el punt de vista pejoratiu té una intenció ben diferent. Hom s’imagina la penya de Mirador com una reunió de mastegatatxes, plens de verí i de males intencions, que anem rosegant amb ferocitat les arrels dels més sòlids prestigis del país.

Ni una cosa ni l’altra.

Les converses de la Redacció tenen un to tranquil i reposat. Hom s’interessa per l’estat del peu d’En Màrius Gifreda (aquest xicot no se’ns acabarà mai de posar bo!), per la darrera descoberta de Ramon Pei en la selva frondosa de l’empirisme, per l’article que En Joan Tomàs no escriurà… Una vida patriarcal, vaja.

La secció de mots d’esperit la tenim encarregada a En Sagarra, En Llates i En Cabot. Se’n surten bastant bé. Francesc Madrid compareix amb dotze llibres, quinze revistes i quaranta-tres diaris, i ens diu quatre coses de l’estranger il·lustre arribat més de fresc. El crític Palau ens parla dels seus amors i els seus odis cinematogràfics, i tots esperem el dia que aquest xicot tindrà prou poder per poder fer cremar sobre una pira de cel·luloide aquests directors que no saben el que es fan. En Passarell ens reporta totes les novetats del Paral·lel i algun potin endarrerit de Badalona. En Brunet i l’Armand Obiols es passen aquella mitja horeta diària parlant d’En Riba Bracons. En Víctor Hurtado estén sobre tot plegat la cap lubrificant de l’organització. L’administrador Sr. Sancho fingeix sense èxit la seva enrabiada de torn, etc.

―I vós què ―preguntarà el lector―. Jo? Res…