Valéry–Maragall

Carles Soldevila, en cercar adeptes del Món Exterior, ha bastit una equació imperfecta, momentània, però suggestiva: Valéry-Maragall. “Fóra difícil de trobar dues estètiques més divergents que les d’aquests homes; fóra impossible de posar de costat dues personalitats més poc simpàtiques. I, no obstant, tots dos reten homenatge al món exterior, cadascú a la seva manera.”

No és pas un mèrit negligible, el d’haver sabut emparentar, com ha fet el nostre benvolgut company, dos noms a primera vista inconciliables. A mi m’ha fet un bell servei. Confesso que de la lectura del “Cimetière marin” i sobretot de la conferència donada per Valéry, anys enrere, a l’Ateneu Barcelonès, n’havia vist brollar petites interrogacions, a les quals Soldevila m’ajuda, destre, a respondre.

Mentre Valéry exposava, en aquella memorable sessió, el seu concepte de la poesia, no podíem estar-nos de qualificar la poesia de proteica i misteriosa. Els més assenyalats escriptors catalans escoltaren la teorització de l’autor de “Eupalinos”. I era per obra i gràcia d’aquella teorització que ens apareixien distants els filtres de la poesia pura i els vidres clars de les corrandes populars. Distants i junts, per exemple, els estramps rigorosos d’un López-Picó i les alenades terrals d’un Sagarra. ¡Quin contrast de gèneres i de personalitats poc simpàtiques per dir-ho amb Soldevila! Tanmateix pel centre geomètric dels granets brillants de variada color amb què podíem figurar l’obra de cadascú, passava el fil tibant i incorruptible de la poesia. Poesia, deessa de mil rostres.

En esguardar de la vora els versos dels poetes hi trobaríem, no en dubteu, ressons inefables. Com si tots derivessin d’un paradís absent. Valéry i Maragall poden coincidir, per què no?, en una aliança que cada cop sabrem menys circumstancial. Tots dos estimaven, ho ha provat Soldevila, el món exterior. Jo els veig coincidir, sobretot, no pel fet d’estimar-lo, sinó pel fet, més greu, d’acarar-s’hi. El moment tràgic de la poesia —un moment que pot determinar espurnes sobrehumanes— és, al meu entendre, aquell en què el poeta, ni més ni menys que un metafísic, es posa el problema de la realitat. Els coets fugissers de les seves imatges, quasi creades d’un quasi caos, risquen de perdre llur beutat d’estels, i de fondre’s en una cendra trista. El senyor d’un reialme fictici, després d’haver donat forma real al seu desig, no pot sinó reconèixer el món exterior, anar-hi a l’encontre com qui va a la guerra. És l’encontre del Cant espiritual, l’encontre del Cimetière marin. Els dos punts de plenitud de Maragall i Valéry. Valéry es veu pensatiu, ple de temença i de dubtes com un defecte dins la impassibilitat perfecta del món. El Migdia és just. La mar, una teulada tranquil·la, un tresor estable. I pot dir al cel:

Beau ciel, vrai ciel, regarde-moi qui change.

En contrast té per escenari el cementiri marí:

Fermé, sacré, plein d’un feu sans matière,
fragment terrestre, offert à la lumière,
ce lieu me plaît, dominé de flambeaux,
composé d’or, de pierre et d’arbres sombres,
où tant de marbre est tremblant sur tant d’ombres;
la mer fidèle y dort sur mes tombeaux!

I el resultat és una victòria esfereïdora del terra i de la mar. La terra, sota la qual dormen els morts i on tot torna a entrar en joc, als ulls d’un Valéry sense esperança. La mar, que amb les frescors que exhala, restitueix al poeta l’ànima i el desig de viure.

En el Cant espiritual, l’acarament amb el món exterior és també coratjós. La terra, amb tot el que s’hi cria, en surt idealitzada. El poeta sent que la seva fe i la seva esperança s’aturen ací, i voldria que la terra esdevingués la seva pàtria celestial. És la terra on vol trobar la presència del Senyor.

Valéry-Maragall… Sí. Dos poetes veritables, als quals sorprenem fent-se les mateixes preguntes angunioses. Dos teoritzadors que es trobarien, fatalment, perquè són antípodes.

Després de tot, altres coincidències més paradoxals destriaríem en l’obra de Valéry. Aquells versos de Palme,

Patience, patience,
patience dans l’azur!
Chaque atome de silence
est la chance d’un fruit mûr!

per què recorden tan plenament, amb llur metre, llur accent, llur ritme, i tota llur estructura, els de la corranda de

una vida, dues vides,
quantes vides teniu vós…?