Francesc Pujols, adolescent encara, s’acosta al poble. Intenta de fer una poesia popular, a l’ombra directa del romanceret. Aquest acostament voluntari, aquesta subjecció a la lírica tradicional i anònima, de la qual pren àdhuc les incorreccions i la brossa, ens explica el secret del seu cant.
El comentari que no fa gaires dies publicava Eugeni d’Ors a Las Noticias, a propòsit de la poesia catalana d’avui, exigeix una resposta. Eugeni d’Ors, aquesta vegada, ha “cenyit el problema”. Ha limitat la seva crítica a la poesia de les primeries del nou-cents.
Em proposava de no descobrir mai la meva personalitat. A Olot vaig haver de trencar la consigna, però. Vaig enviar a un Certamen que es celebrà en aquella ciutat, un monòleg. Fou premiat. Hi hagué unes discussions fantàstiques, es veu, sobre qui era l’autor del treball. Sembla que es tractava d’un monòleg atrevit. Jo no me n’adonava. Quan van saber que l’autor era una dona, l’escàndol va ser més gros.
Els lectors ―i admiradors― de Cartes de lluny (un dels llibres cabdals de la prosa catalana moderna), han tingut l’avinentesa de trobar, dintre la mateixa col·lecció, el volum Madrid, format, en gran part, per treballs periodístics que varen aparèixer, per primera vegada, en castellà, damunt les pàgines de “La Publicidad” (1921).
Ara fa dos anys un escriptor, Joan Estelrich, i un polític, Puig i Cadafalch, preconitzaven la creació d’un Institut que escampés terres enllà la nostra cultura. En Puig, en un discurs presidencial a la Mancomunitat, suggeria la urgència d’una oficina d’Expansió Catalana.
Enguany, els Jocs Florals de Barcelona han tingut una solemnitat més severa que mai. La festa va passar en silenci, com “un àgape catacumbari”. El primer diumenge de maig no va aplegar la tradicional concurrència, atreta pel so de la lira i la sentor de les roses. I cap cartell no havia, abans d’aquella data, convidat a platònic torneig els poetes de les terres de llengua catalana. La festa dels Jocs, doncs, per quin miracle s’ha sobreviscut?
