De la boira i de l’inesperat

En un dels seus curts poemes, anotacions embadalides de la seva sensibilitat, Maragall va cantar la boira. La boira a la muntanya. Més d’una vegada he semicantat aquells hendecasíl·labs en el Pirineu o el Montseny. Apol és tan abassegador, tan tirànic damunt les nostres ciutats i tot, que hom no sap estar-se de considerar amb simpatia les fades de tirat més septentrional: la Boira, la Pluja i la Neu. Girona és potser la ciutat catalana on la boira és més prestigiosa. La tota prima de Barcelona és una provatura ingènua. He vist boira una vegada a Tarragona! Considereu quina disfressa! Hi ha altres ciutats catalanes, com Lleida i Vic, on de vegades la boira espesseja bellament, i els enamorats poden gaudir duna impunitat semblant a la de les parelles milaneses o londinenques.

Però, naturalment, la boira és més escaient a les velles i riques ciutats hiperbòrees, ennegreïdes. En divagar-hi (com ella m’imposa, d’incògnit), cada vegada em sembla dolça i misteriosa. Aquella vapor condensada en fines partícules d’aigua que no vol encelar-se perquè les animetes de pols, que hi obren com a nuclis, la retenen quietament vora la terra, s’ajaça i s’allargassa amb una mena de fidelitat domèstica; dóna als fanals un posat flotant sense, tanmateix, fer-los errívols; alena familiarment cap a vosaltres si li obriu una finestra; redueix les cases a una suggestió, els arbres a un tímid emmascarament lineal, els automòbils a dos ulls monstruosos com d’una estranya fera submarina. Sap adaptar-se a l’ànima subtil de cada lloc, i així pren aire d’encens davant el portal major de la cerveseria o del cafè, de prolongació del fum de pipes; i la seva estranya i difusa invitació al silenci prové de la freqüència amb què sent, en les ciutats compenetrades amb ella, el sentimentalisme del piano, del violí i la flauta, esquiu als crus accidents de la vida, recerats en cambretes a diverses altures, davant les quals escolten els flocs blanquinosos.

Si aneu, però, pels carrers (convertits en freus encantats), una virtut de la boira us sobtarà tot seguit, i és la seva aptesa per a comunicar a les coses més comunes i quotidianes un caient de sorpresa. Els realistes del migdia tenim, en certa manera, els ulls esmussats. Davant la cosa més insòlita ens plaem a exclamar: —T’he vist venir!— Això seria impossible en un país de boira. Un país de boira és una capsa tancada que s’entreobre a cada punt, i mai no es bada del tot. O si voleu té un teló que, més que aixecar-se; de cop i volta deixa filtrar un personatge per a reprendre de seguida una aparent impenetrabilitat. Si una figura us ve de lluny en l’aire clar, us consent un avesament gradual, us estalvia el surt magnífic davant d’un inesperat que adés no hi era, i ara us topa materialment. La boira és molt més rica en cops d’efecte. Us ve al davant un ésser fungiforme: ah, és una senyora amb paraigua. Un gegant hidrocèfal, és un aprenent amb un cove; un negre fetiller que vola aclofat darrere un fanal, és un capellà en bicicleta. Cada ombra que se us apareix, de primer es condensa en una forma enganyosa; i us revela la seva realitat anecdòtica en el moment d’esvair-se per a sempre més. Viviu el psiquisme, la mitologia i el drama modern tot plegat en pocs segons, i l’experiment es repetirà tantes vegades com voldreu. I arribeu a comprendre les dues posicions cabdals en els països de boira: Hamlet, el príncep abúlic dialogant amb els espectres, i les dones rosses de Rembrandt que els defugen en els interiors sumptuosos i amb flaire de platades suculentes. Swedenborg, i el mariner embriac en una cofurna del port. A la llarga, la irrealitat us emmalalteix o us mena per contracop a una encegada cobejança. Jo, però, li somric, immunitzat. No li puc trobar sinó coqueteries. No farà mai de mi una mena de Rodenbach. Al primer indici de vague desconeixement o tumultuosa golafreria, em bastarà de pensar en la berena entre una atzavara i un garrofer o en les palmeres del Passeig de Colom, a l’ombra polsosa de les quals les criades i els sorges mengen cacauets. Quina garrotada a la boira!