Josep Carner

Un matí de març jo anava en tren per la Riviera. Era molt de matí. Clarejava difícilment. El cel era obert. La florida dels fruiterars semblava de paper. Hauríeu dit que la mar era oliosa. La broma s’estava, tota encantada, damunt les muntanyoles. Per les petites ciutats, hom veia passar cares opaques, espatlles deprimides. Pobra gent!

Josep Carner

Hi ha un bell nombre de ciutadans que semblen entestats a proscriure dues deesses, en les quals hom reconeix, a través de deferències de temperament, l’aire de família, i a través de la diversitat de tons, l’usual entreajut. Llurs noms són Ironia i Passió. L’una és més cohibida i púdica i intel·lectualitzada en la seva flama; l’altra, més mostradissa i de veu més viva, es dóna tota a l’escomesa del desig.

Josep Carner

Estic decidit a bastir-me un clos. Vull dir que he pres el determini de defensar una propietat. La nostra literatura, encara adolescent, cal que comenci de prendre en mà la defensa dels seus interessos, massa negligits fins ara en un ambient d’abusiva familiaritat, de deixadesa i de mal entès idealisme.

Josep Carner

Els trossos de jardí són per a mares i fills; perquè les criatures –ni que sigui una de sola– no caben en un pis, o per a vídues tan velles que encara fan “crochet”, i el fan allí perquè el pis solitari els cau a sobre. Les profunditats boscoses són per als enamorats, per a algun lector verament romàntic i sobretot per als moixons.