Fer coneixença

No fa pas tant que vaig rebre la visita d’un vell senyor andalús que venia a França per primera vegada. Una persona d’allò més comunicativa, plena de simpatia i d’amenitat, les quals necessitava projectar damunt qualsevol criatura de Déu que s’escaigués pel seu camí. La seva ignorància del francès era molt dilatada, hom pot dir enciclopèdica. Ja compreneu el seu handicap en aquelles terres, on, bastant amargat pel de pressa que hi esquitlla la gent una mena de sons esfumats (a tall de paraules) més d’un cop suggerí que aquest estat de coses demostrava que els espanyols no es feien valer prou. «Tanmateix, però, afegia algun cop, en els trens francesos mai no he deixat de fer coneixença i tenir conversa amb tots els viatgers del meu compartiment». Em sap un greu enorme de no haver presenciat una tal escena; i només demano al Cel que si el senyor andalús, enllaminit pel seu primer viatge, es determina a passar a Anglaterra, no es topi amb aquell lord que porta sempre en una maleta de mà dos formidables coltells noruecs, i que tot just sent que el seu veí li diu «A glorious day» o la proposició contrària, feny d’esmolar els coltellassos en la llarga nansa que, destinada a repenjar-hi el braç, cau vora el seu seient: i això per única resposta.

Espanya és, em penso, el país on s’és més immediatament expansiu amb els inconeguts i on hom es troba voltat de gent que el tuteja moltes vegades sense declaració prèvia de llur identitat. Raça refugiada (per son grau de cultura) en l’egotisme i en petites contarelles, però encisada per la voluptat de parlar, més donada a l’efusió brusca del tap de gasosa que a la cordialitat quieta i segura del vi bo, més apta a la barreja que no a la triada intimitat, reaccionant socialment (en veus potser massa altes) al volt del cigarret, la beguda i l’acudit, elements essencials d’una vida col·lectiva en casinos d’on són proscrites, pel reglament, les discussions transcendentals, i, pel costum, l’aprofitament de la biblioteca.

El ritual de la presentació (tan mal practicat a Catalunya) és sempre una mica de filtre per a la coneixença; i no em sembla gens malament la seva implícita suposició que hi ha un cert mutu honorament i uns certs deures a complir en tot tracte. L’amistat és cosa massa artística, massa delicada per a néixer a l’atzar d’aquell abandonat desordre que els pobles primitius anomenen franquesa. És propi de gentalla dir que tots som uns. El principi bàsic de la cortesia (gran elaboració defensiva en els seus orígens) és aquell, recorrent en tota formació aristocràtica, que fa, en llatí: homo homini lupus. Art de la cortesia és posar a cadascú a son lloc, amb una mica d’espai entre els conveïns, la qual cosa irrita els cors confusionistes i plebeus. La suposició vulgar és que els ben educats són orgullosos, però la veritat és que de cap home no podeu treure un partit apreciable sense lleis ni lligams, i el consegüent menyspreu de l’amorfe.

Mantinc, per tant, que la coneixença ha d’ésser una mica formalista per a romandre opcional i gradual. Declaro incivil el cop de colze insinuant d’un membre anònim de la multitud. I em sembla molt més civilitzat que no el senyor de Castrojeriz que, en veure’l jo per primera vegada, em contà per peces menudes els seus infortunis conjugals, el barber caute i miradíssim del carrer de la Princesa que, segons el meu jove amic Gavarró va contar-me, adreça aquests mots al client adés empoltronat: ―Periòdic o conversació?

BELLAFILA