Una resposta a Eugeni d’Ors

El comentari que no fa gaires dies publicava Eugeni d’Ors a Las Noticias, a propòsit de la poesia catalana d’avui, exigeix una resposta. Eugeni d’Ors, aquesta vegada, ha “cenyit el problema”. Ha limitat la seva crítica a la poesia de les primeries del nou-cents. De l’una banda, Verdaguer i Maragall són exclosos del moviment contemporani. De l’altra banda, fa excepció d’algunes esperances. Es comprèn, doncs, que la visió crítica d’Eugeni d’Ors té per objecte un camp ben precís: la poesia catalana compresa entre els mestratges de la fi del vuit-cents i les darreres iniciacions poètiques, l’època de la nostra segona Renaixença.

Ens plau que l’il·lustre escriptor hagi aclarit l’objecte dels seus comentaris. I ens plau que l’hagi limitat així. En dir “poesia catalana d’avui”, ni hem d’acontentar-nos amb les glòries passades ni hem d’especular amb un crèdit d’esperances. “Siguem objectius”, és un dels mots d’ordre del nou nacionalisme. Ja sap Eugeni d’Ors que ens agrada l’actitud crítica i que no som dels que tanquem els ulls davant d’una realitat desoladora. Voldríem que els esperits intel·ligents i penetrants fessin una seriosa revisió de la nostra literatura. Estem segurs que després d’aquesta revisió hi hauria una pila de coses i de noms que encara s’aguantarien.

Eugeni d’Ors ha pres en una mà “tots els llibres de poemes que han aparegut aquí, d’ençà de la mort de Maragall”, i a l’altra mà “tan sols” la producció femenina americana. Passem de llarg aquest “tan sols” fal·laç. (Tothom sap que per un graciós atzar la més pura poesia de l’Amèrica d’avui l’escriuen mans femenines.) Doncs bé. Eugeni d’Ors creu que, probablement, la nostra poesia pesaria menys.

Trobem tan lleugera i tan injusta aquesta sospita, que una llista de noms la pot desfer. Deixem enrere Verdaguer i Maragall. No argumentem amb les esperances. Cenyim-nos al panorama normal de la poesia catalana d’avui en dia. Hi ha cinc poetes que ells sols desfarien tota la visió pessimista de l’Ors. En citarem cinc, deixant, per no complicar l’argument, altres individualitats fortes. Heu-se’ls aquí: Alcover, Costa i Llobera, Carner, López-Picó, Sagarra. L’emoció, la bellesa, la gràcia, la força i el color de llurs versos; els seus mites, les seves creacions i recreacions, no salven la nostra poesia actual? Si entre la lira de Mossèn Cinto i les altres ambicions dels més joves, hi ha tota una lírica ben reeixida, pot parlar-se de tristesa i de pobresa?

Eugeni d’Ors ha volgut resumir en unes notes breus, molt àgils, però molt voleiadisses, el seu criteri desfavorable al moment poètic actual. Hem de confessar que de primer cop, aquestes notes escrites en un to de plany discret i amb una sobrietat de cirurgià, van negar-nos el dubte. Després hem seguit l’exemple que ens oferia l’Ors: hem agafat amb una mà tota la poesia catalana moderna; a l’altra mà, les poetesses americanes, o els fantàstics “sis grans poetes” que Xènius atribueix a l’Espanya d’avui. La comparança no ens ha descoratjat gens ni mica. Estem segurs que si l’il·lustre escriptor la fes ben desapassionadament hauria de reconèixer que si no convenen “les aigües tèrboles d’optimisme” tampoc, en ço que es refereix a la poesia de la nostra segona Renaixença, no és adequat el plany.

SHIP-BOY