Un certamen solemne

Enguany, els Jocs Florals de Barcelona han tingut una solemnitat més severa que mai. La festa va passar en silenci, com “un àgape catacumbari”. El primer diumenge de maig no va aplegar la tradicional concurrència, atreta pel so de la lira i la sentor de les roses. I cap cartell no havia, abans d’aquella data, convidat a platònic torneig els poetes de les terres de llengua catalana. La festa dels Jocs, doncs, per quin miracle s’ha sobreviscut?

Acaba de publicar-se un llibre de “Homenatge als Jocs Florals de Barcelona”. Ell ens dirà bé prou l’alè immortal de la gaia festa. En aquest recull es contenen la crida i el veredicte, les composicions premiades, el discurs presidencial, la memòria i els mots de regraciament dels Jocs Florals de 1925. Han estat uns Jocs Florals, és clar, il·lusoris. Els Mestres en Gai Saber, amb una exemplar tossuderia, han volgut, però, que el primer diumenge de maig d’enguany no passés sense commemoració. Sota la venerable presidència de Jaume Collell, els disset mantenidors –entre els quals figuren Joan Alcover i Josep Carner– van lliurar-se a la tasca d’assenyalar les millors poesies és a dir les tres Flors Naturals, les tres Englantines i les tres Violes que excel·lissin, a llur criteri, sobre les altres composicions –premiades als Jocs Florals, de 1861 ençà– dels Mestres en Gai Saber difunts.

Admirable certamen! L’antiga festa troba en les cendres dels seus poetes un nou alè de vida. Marian Aguiló, Àngel Guimerà, Pons i Gallarza, Adolf Blanch, Picó i Campamar, Costa i Llobera, Verdaguer, Pagès de Puig, Joan Maragall, han estat evocats i reben homenatge. Ells reten homenatge, però, a llur torn. Escolteu les seves paraules: la melangia del noble mallorquí renaixentista; la incendiada oda d’Adolf Blanch; la magna escenografia de “L’any mil”; la figura eterna del “Mal caçador”. Desfilen, en aquest certamen commovedor, nou poetes que nodriren el nostre moviment nacional amb llur paraula pura. I diríeu que, voltats de les mirades greus i plenes de pressentiments dels disset Mestres en Gai Saber que viuen, els difunts que teixeixen llur homenatge a una invisible reina de la festa. Ella, la dolorosa, la gloriosa, presideix, amb una majestat infinita, l’esforç dels difunts i l’amor dels vivents.