Les peregrinacions tavernàries dels meus temps

Som en temps de guerra. El vi escasseja. Però nosaltres, bevedors, continuarem impertèrrits fent l’elogi del vi, passant de pressa pels “cocktails” (inventors, els Pells Roges).

Retrospectiva. Bevien vi les marqueses en els balls de la Cort de França. I no xaropejaven. La pavana donava tanta set com fins fa poc donaven el vals i el “blue” i el xotis i el jazz. He sentit dir que Lluís XIV baixava ell mateix al celler a cercar vins per honorar als seus invitats i ell mateix escollia les ampolles. Les claus del celler, mai no les va confiar a ningú, ni a la reina. Temps en que bevien els monarques. Un rei aiguader, Lluís XVI. Fatal paradoxa. Prou sabeu com va acabar. L’aigua li va fer perdre el cap (21 gener del 1793).

Ara —som a la guerra— el vi escasseja. Però nosaltres fem honor al pàmpol i al raïm i al seu fill el vi, que és l’amic de l’home! Així quan de lluny veieu passar el metge, li podreu dir: “Trinqueu, que el vi és remei de tota malaltia i confesseu que no teniu cap remei com aquest a la vostra farmàcia.” I el metge, si és intel·ligent, cal suposar-ho, trincarà després de brindar amb vosaltres.

Les qualitats principals del vi són: el color, el gust i el perfum. Divisió: vi negre i vi blanc. Sense entretenir-me: vi fort, fluix, dolç, calent, gruixut, sec, picant, aspre, amb cos, lleuger, vellutat, generós, aromàtic, feble i… fins diré que així com els llatins deien “veni, vidi, vici”, nosaltres, si en el “forum” haguéssim conviscut amb Ciceró, hauríem brindat amb ell, tot dient: “bevi, vini ranci”.

Vins dolços, generosos, lleugers, nerviosos, saborosos, aspres… Estic ben segur que hi ha més vins que dones.

Però ¿sabeu on vareig fer les meves primeres armes amb el vi? Abans que tot perquè des que estudiava allò que en deien batxillerat, vaig aprendre’m de memòria a Baltasar de Alcázar, en “Una cena”, i en la que diu:

“Si es antigua o si es moderna,
¡Vive Dios! que no lo sé.
Pero brava invención fué
la invención de la taberna.”

I una vegada ben après aquest evangeli i ja a la Universitat dels meus temps (1900) —que era una veritable i sorollosa “olla”— un magnífic bevedor, en Roses (a) el “Xato”, portat pel seu noble desig de guiar els qui ho necessitessin pels carrers, carrerons i cantonades de la nostra ciutat, indicant-los de passada els trencacolls que s’hi trobaven, els llocs d’esbarjo o de sojorn que hi havia instal·lats i els establiments més notables, per fas o per nefes, els aparadors dels quals s’obrien en dites vies, ens exposava amb fets i fins amb cuits, allà on es menjava bé i on es bevia millor. Es pot dir que Roses (a) el “Xato”, íntim d’Alexandre Soler Rovirosa —el malaguanyat “Pandro”— i el poeta (que pocs actualment llegeixen i a fe que és admirable) Ramon Vives Pastor, el dia que vàrem llegir aquell “Brindis” de Matheu —“Tot maleint la memòria de Felip V”—, vàrem prendre una arrencada de beure, que ens va arrossegar (parlo per mi i altres) per tota la vida. En aquells temps, jo era romàntic i en els d’ara i a conseqüència del vi, sóc romàntic i artístic, que no ho és tothom qui vol.

1900. Quan érem estudiants no anàvem a classe, però en canvi ens dedicàvem a seguir “monuments”, com anomenàvem els establiments de begudes els seus habituals feligresos i digníssims parroquians. Ens dirigíem, sortint de la Universitat, cap al carrer de la Lleona, via en què hi havia instal·lada la cèlebre “Catedral”, cap i casal de les tavernes de Barcelona. Aquesta va ésser admirablement dibuixada pel gran “Bon” i publicada en aquell immortal “Papitu”, que escrivíem amb Francesc Pujols, Ramon Reventós, Màrius Aguilar, Salvador Vilaregut, i hi dibuixaven “Apa”, Colom, Labarta, Xavier Nogués i tants altres, setmanari que en aquells començos de segle tant va contribuir a la cultura, il·lustració i barrila ciutadana. Setmanari que valia per tota una obra de text.

Baixàvem pel carrer de Pelai i no es trobava cap “parròquia”, però essent al costat de l’estació de Sarrià ja saludàvem un modest taulell d’aigua i anís, i de seguit, trencant Rambla avall, reverenciàvem el quiosc de Canaletes, amb el qual aleshores no estàvem en les millors relacions, perquè venien massa aigua, i passàvem com si no les coneguéssim per davant de les prostituïdes ex-tavernes “Petit Pelayo” i “Versalles”.

Fins en entrar a la Rambla de les Flors, res: allí, una altra tauleta d’aigua i anís. Saludàvem i avall. En ésser davant de la Redacció de “El Poble Català”, ens venien les llàgrimes als ulls pensant en el difunt establiment que durant tants anys estigué instal·lat allí. Giràvem la cara a l’altre cos tat, i res de beguda: solament un parell de taules de refresc amb molts aixarops i ratafies, però en les quals probablement no tenien ni vi. Finalment, en ésser quasi a la cantonada del carrer de l’Hospital ens trobàvem davant per davant de la primera taverna veritable amb què havíem topat. Es trobava instal·lada entre la “Farmàcia del doctor Genové” i una de les drogueries Vidal i Ribes i amb el graciós nom de “Lo Moscatell”, que portava —i ara també el podeu llegir— escrit al front, o sigui damunt de la porta.

La tal taverna era fonda i fosca. La casa aquesta no es donava vergonya d’ensenyar les seves bótes; al contrari, les mostrava orgullosament, com una pagesa els garrots de braç o una dida el seu “restaurant” de la infantesa. Però el que feia més goig i li donava veritable caràcter era la constant exhibició de menges pròpies per a esmorzar, dinar o berenar, que la convertia en un aparador damunt la Rambla. Allí el ros tall de bacallà a la llauna o el virolat bacallà amb xamfaina. Allí les amples tallades de lluç de palangre i els rabiosos llucets del “bou” que es mosseguen la cua; al costat, i com nota de color, una plata de mollets feia l’ex-bandera amb una muntanya d’all i oli. Unes botifarres i del sostre penjava un fotil carregat d’ous de fora, i presidia el conjunt un gran gibrell curullat de mongetes, seques, “grava” o com vulgueu dir-ne, a la qual donaven guarda d’honor un rengle de mosquiteres sota les quals hi havia llomillo per fer, costelles per fer i… etc., etc., etc., també per fer.

Després de saludar com es mereixia tan noble establiment, continuàvem la nostra via, despreciant les nostres ex-amigues “Gavilán” (avui “Nuevo Liceo”) i “Eldorado”, i continuàvem trencant per “Can Llibre” i avançàvem per Ferran VII, això és, allò que en deien “Fernando”, i afortunadament, des de la República, carrer de Fivaller. En aquest carrer saludàvem el “mico” i a la “chula” de Ramon Casas, o sigui el cartell de l’“Anís del Mono”, encara que la nostra colla estudiantil s’estima va més el “Valls”, i si podia ésser “Cazalla”.

I ja érem al carrer de la Lleona. Entrada fosca com gola de llop i gran com boca de ballena. Un Dant de carreró hauria dit allò de “la città dolente” i de la “ognia speranza”, i nosaltres, que teníem més imaginació, ens afiguràvem que érem uns Jonàs i que anàvem a viatjar per un mar de vi fins que ens vomitessin o vomitéssim.

Però encara no acostumats a aquelles penombres, començàrem a distingir els objectes i veiérem uns rengles de bótes petitetes i un taulell de rajola de València, i al costat d’aquest un trasto d’aquells de guardar cervesa i glassar sifons, que la veritat sia dita, trobàrem que no esqueia gens en aquell lloc. Passàvem dins, i quina emoció!!! Al contemplar aquelles majestuoses arcades, en èxtasi ens descobríem. Els que hi eren, creient-se que anava per a ells, ens deien: “Ca, no es molestin, cobreixin-se!” En “Bon”, un dia, tirà cinc cèntims al “chic-chic”, creient-se que era la caixeta de les ànimes. I quina beguda!!

Carrer de la Lleona avall. Passàvem per aquella quàdruple cantonada de Tres Llits on Pau Picasso amb Àngel i Mateu Soto havia tingut un taller de pintor, i lloc on caigué mort el caciquista García Victory. Creuàvem les Rambles i carrer de la Unió avall encara que ens cridaven de “Can Biel”, la nostra colla universitària cap el carrer de l’Hospital i a “La Morera”, aleshores sempre plena de comediants, i ara bombardejada. I prop d’allí, hi havien les tavernes d’“El Esperanto” i “El Mico”.

“El Esperanto”, cèlebre taverna del carrer Nou de la Rambla, situada a la voreta del carrer de Sant Ramon, i enfront de la volta d’En Cirés. Concurrència heterogènia a l’hora de l’aperitiu, que acostumava a barrar el pas de la porta. Allí s’hi trobava gent distingida: des del rebenta-pisos fins al canciller d’algun Consolat sud-americà, des de l’agent dedicat a contractar “estrelles” fins al “mataor” de cartell.

Nosaltres, amb l’escriptor humorista Ramon Reventós, demanàvem la beguda en esperanto: “Donaj un copaj de cazallaj”. I el mosso responia: “Vaj!” O bé ens preguntava: “Pernotaj?” I nosaltres: “Vermutaj”. Responíem segons els diners que portàvem a la butxaca.

En “El Esperanto” hi havia el “Metralla”, banderiller en les novillades; la “Gabby”, la Mari Alix, un ballarí que utilitzava com a nom de guerra “Auroro”, la “Sevillanita”, la senyora mare de la “Chelito” i la “Bella Paquetets”.

Una de les diversions de la casa consistia en les baralles que acostumaven a produir-se entre les dolces parelles que freqüentaven l’establiment, terribles lluites que per cert obligaren al digne amo de l’establiment a suprimir les olives amb pinyol per por de que perjudiqués l’os de la fruita sevillana a algun parroquià.

En el carrer de Migdia avall, hi havia el “Cafè dels Italians”, que gairebé feia cantonada amb el carrer de Santa Madrona. Aquest cafè, que seria millor anomenar-lo taverna, estava voltat, a exemple del Sol que ho està de planetes, de tot l’acreditat Barri xinès.

Però ara no anem a parlar de les hores blaves ni de les matinades, i traslladem-nos a l’altre costat de Barcelona, i, recordant com ho fèiem, entrem com aquell que no diu res a la clàssica i venerable taverna d’“El Sable”. Qui no coneix el Born, no sap on és el Rec i qui no sap on se troba el Rec ignora el lloc de la taverna d’“El Sable” o del “Calent”. Es pot viure tranquil i fins ésser persona honrada sense cap mena d’aquestes coneixences; però la veritat és que sense aquests coneixements no es pot ésser veritable barceloní.

Era “El Sable” una taverna; taverna de veres. Dels magatzems de bacallà que hi tenia per veïns en prenia aquella humitat i aquelles parets que regalaven: dels treballadors dels mateixos magatzems, dels mossos de l’Estació de França i dels camàlics, el bo i millor dels consumidors. Ells, donaven el seu parer sobre “el calent” que s’acabava de coure.

Oh, “el calent”! S’havia d’haver anat a recollir talons a l’estació de Mataró en dia d’hivern i plujós per saber què val i què és “el calent”. Mai caps deu cèntims no havien estat tan ben gastats!

“El Sable” —o “El Sabre” com vulgueu—, té una anècdota: Una vegada, per Nadal, en comptes de gall dindi, menjaren lloro. Això és una llarga història.

Anàvem més lluny. La “Taberna d’Hostafrancs” feta gairebé a la cantonada de la carretera. Refugi de “paiets”. Taverna tota coberta de bótes i de rajoles de València. La taverna, en dies de “corrida” era tota plena. Taverna preferida per Isidre Nonell, i més a l’hora… entre deu i dotze del dia, quan els “morenos” prenien el sol a la porta i els seus marrecs, barrejats amb gossos esquilats o per esquilar —més d’aquests últims—, s’arrossegaven per la després flamant plaça d’Espanya.

I de pressa que vol ploure. Pujàvem al tramvia “Arenas-Astillero” i cap a “Cal Joan” hi falta gent, que aleshores era a “Cal Onofre Bañasco”. No coneixeu el seu himne? El que va escriure-lo, a ben segur, era un mona. L’himne diu, tal com pinta:

“Tilin — Tilin
Tilin — Tilàn!
Tots en sortint
a Can Joan.
Gin i conyac, tic-tac
Va el cor com un rellotge i amb l’aiguardent…
I amb el conyac…
Tic-tac, Tic-tac…
conyac, conyac, conyac, que’s fi i ardent.
Fum, fum; fum, fum
quina ferum…!
…de cigarretes i de conyac que’ns electritza…!
Anem…! Anem a posar-nos en mànegues de camisa!”

I què us diria de la Taverna del Mico, de la plaça de Sant Miquel, prop de la Casa de la Ciutat, on anaven els repòrters de l’Ajuntament i els “urbanos” i els municipals?

També hi havia al carrer de les Corts “La Cristalina”, on hi anaven els cotxers, i més amunt, al Passeig de Gràcia, la taverna dels “Bohemios”, en el mateix lloc on avui hi ha “La Punyalada”, cau rublert d’anècdotes de les que ja us en parlaré altre dia.

I ara, ja que és ben cert allò de “in vino veritas”, permeteu que abans de signar, i a la vostra salut, faci un traguet amb vi clar que és, ni més ni menys, que veure i beure’s el sol dins de l’ampolla.