Palla

A mon amich el Doctor Martí y Juliá.
De dos clases conocí
hombres que repugno vellos:
los que siempre hablan de mí
y los que siempre hablan de ellos.
Quevedo

Per aquesta vegada’l senyor Quevedo tindrá de perdonar, puig sols penso parlar de mi, sense retintins ni falsas modestias; ben franch, net, clar y catalá; y els que no s’hi conformin que no’m llegeixin; potser encara hi guanyarán.

En Rusiñol diu que soch el decano dels pintors y’l cadell dels literats; y’ls companys de Joventut me demanan tots els dias un article sobre pintura.

―¿A mi? ¿A un pintor?… ―els hi dich jo― Y ara! Peró que no sabéu que’ls pintors d’aixó y de dallonsas, no hi enteném res? Si’s tractés de gimnástica, toros ó pelotaris, ó de fer volar coloms, pase; peró ¿de pintura? Als pintors parléuloshi de tot, de tot menos de aquest ingredient; y en quant á mi, ja ho sap tothóm: en trayentme de las comedias, bona nit y bon’hora. ¿Que no havéu llegit lo que diuhen certs critichs?…

―Alto! Alto la ronda, y no fem el pagés! ―cridavan tots― que ja coneixém el panyo. No confonguém els critichs ab els criticons y criticayres, perque’ls veritables critichs, els de debó, may han dit ni somniat heretjias. Y ni oblidém que sempre hi ha ignocents que á cualquier cosa le llaman rubio.

―Si’l malograt Yxart fos viu, algo podría dirvos sobre l’assumpto ―deya una veu.

―Y si’l genial Letamendi pogués parlar… ―deya un’altra…

Poch després ens separavam fentlos jo formal promesa de publicar quelcóm sobre pintura; y á falta de coneixements, é incapás de dir res nou, ni sentar cap tessis, allá va una anécdota que no té més interés que’l d’ésser rigurosament histórica, ab noms y apellidos.¹ Fetas aquestas salvetats, entro en materia.

Vetaqui que una vegada, de las moltas que per aqueixos mons de Deu he sortit en busca de impresions, trobantme camí del Hospitalet, ab la capsa á la má, l’album á la butxaca y’l cap ple de sebas, me va sorprendre un efecte de cel morat, mes no modernista, ab nuvolets grochs, tampoch modernistas, peró molt bellugadissos, que treyan el cap per darrera d’uns pallers, dibuixavan una silueta tan original com senzilla y atrevida.

Veure aquell conjunt, obrir la capsa y pendren nota, va ser obra de quinze minuts. Després l’efecte desaparegué, potser pera no tornar may més.

Y jo cap á casa depressa y corrents, ab la caboria dels pallers y’ls nuvols grochs, faltantme temps pera comensar el quadro, que á las vintiquatre horas tenia bosquejat ab grans clapas de color sobre una tela de tres metres. Comensava á resultarme.

Jo tot content, quan entrá en Comelerán.

―¿Qué tal? ¿Eh? ¿Qué’t sembla? ―li vaig preguntar, ple de goig y encarantlo ab la tela― Vaja, digas: ¿qué hi trobas? Respón!…

―Ma-noy, qué pallers! ―va fer, per tota resposta.

―¿Vols dir que n’hi ha massa?

―Y sí, home! ¿Que no ho veus?

―Carat, carat! Potser tens rahó. ¿Y si’n tregués un?… Veyám.

Y ab dugas pinzelladas quedá suprimit el primer paller de la dreta; mentres tant, entrava l’Urgellés.

―Ola, noy! A propósit; vens bé, ¿Cóm te va aixó?

L’Urgellés, mirantse apenas el quadro y tot encenent la pipa, murmurá:

―Renoy, qué pallers!

Jo que si, zas!, d’un’altra pinzellada me’n porto l’ultim paller de la esquerra.

―¿Y ara? ¿Cóm vos va?

―Malament. N’hi ha massas ―me deyan aquell parell de tranquils, tot fent brometa.

―Y donchs, qué haig de fer?

―Treure palla.

―¿Y cóm?

―Aixó ray: posahi arbres negres d’aquells xatos que tu sempre fas y que ningú ha vist may enlloch ―me deya l’Urgellés, mentres jo, tot creyentlos, anava esborrant pallers.

Encara quedavan tres. S’anava fent tart, y casi no s’hi veya quan vareig deixar la paleta pera despedirlos, quedantme tot sol, ensopit y capficat…

Aquella nit va ser eterna. Al apuntar el dia m’estava ja devant de la tela, esborrant, fent y desfent, més preocupat y nerviós que may.

La meva dona, tan amohinada com jo, també hi trobava massa pallers, peró’l cel li agradava molt y’l terreno bastant.

―Quina llástima! ―’m deya― Potser hi treballas massa. Creume, reposahi.

―Impossible! Impossible! Avuy s’ha d’acabar, ó tot ho esborro!

Y fent probaturas varen passar tres horas.

Serian las deu, y jo encara estava dejú, quan sentirem trucar á la porta.

―¿Qui és? ¿Qui hi ha? Qu’entri, sigui qui sigui.

―Pues soy yo ―va contestar el senyor de Cabanyes, treyent el cap per la porteta del estudi.

Don Joaquín de Cabanyes: setanta anys, alt, escardalench, ferrenyo, ex-coronel d’artilleria, académich, persona ilustradíssima, sense més defecte que pintar paissets molt endressats, escola Haes.

―Adelante, don Joaquín; no podía usted llegar más á tiempo. Tenga la bondad de sentarse. Vea usted el cuadro. Con toda franqueza: ¿qué le parece?

―¿Sin rodeos?

―Sí, señor, sin rodeos, como usted sabe y acostumbra.

―Pues, amigo Urgel, me parece mucha paja para un solo cuadro.

No sé pas quina cara devia posar jo al sentirlo. El cas es qu’aquell bon senyor, empenedit de la seva ocurrencia, ‘s despedí dantme tota classe de satisfaccions.

El quadro y jo quedarem sols, contemplantnos, com dihent: ¿Qu’hem de fer?…

No sé quánt temps va transcorre, ni lo que’m passá per l’enteniment… Tot d’un sobte, agafo’ls pinzells, y… zis! zas! Ab quatre tacas de vert y negre esborro’ls tres pallers que quedavan, me separo de la tela, crido á la dona, y…

―Magnifich! ―exclama entussiasmada― Magnifich! ―mentres á mi mateix me semblava un somni aquella transformació conseguida ab tan pocas pinzelladas.

―No hi toquis res més! ―me deya la dona, prenentme la paleta de las mans― No hi toquis res, qu’ho espatllarás!

Un any després, aquell quadro fou premiat á Munich, adquirit per l’Estat, y’ls critichs d’aquellas terras el posaren als núvols. Realment l’havia ensopegat de ple.

¿Y’ls pallers?

Oh, ‘ls pallers! Havian servit per inspirarme un quadro que ja res tenia que veure ab aquella silueta del Hospitalet.

Ha passat molt temps; mes desd’aquella data, sempre que llegeixo als critichs d’ofici y sento als académichs arqueológichs parlar gravement plens d’erudició, del Art y la Bellesa, de la Estética y’ls Sentiment y la Poesia, y dels Grechs y dels Romans, sense que jo me’n rigui ni molt menos, demano consells á n’els companys d’ofici, me recordo dels pallers, y penso, ben convensut, que per anar tirant ja’n tinch prou ab saber treure la palla.

¹ Dech advertir als literats que m’honran inspirantse en els meus fets histórichs, qu’aquest ho es de debó, tal com raja, y no com altres en que ab la veritat hi barrejo un noranta per cent de mentidas empescadas, lo qual vol dir que á n’aquest cadell encara li donan més importancia.