La diada d’Innocents

He notat que, d’uns quants anys ençà, la diada d’Innocents ha perdut molt del seu prestigi. En dir prestigi em refereixo, naturalment, a tot allò que la festa té d’infantil i bullanguer.

Actualment les facècies de la diada queden reduïdes a la mínima expressió: estrena de tres o quatre comèdies i algun solt periodístic d’aquells que ensenyen la cua.

Recordo, i els meus records gairebé són visibles a simple vista, que anys enrere la diada d’Innocents era una mena de carnestoltes sense disfresses. Vull dir que la gent esperava la diada d’avui per riure amb tota la boca, aguantant-se la panxa.

És clar que ja havien rigut per Nadal. Però és que una cosa són les rialles de Nadal i una altra cosa les rialles de la diada d’Innocents. Per Nadal les rialles tenen el so del cristall; per Innocents les rialles són ―o més ben dit, eren― esquellots.

El no sentir la necessitat de riure’s dels altres potser és símptoma d’un refinament espiritual. Si fos així hi hauríem guanyat amb la pèrdua de tot el tipisme que farcia aquesta festa. Ara, que, al meu entendre, el progrés de l’esperit no hi juga cap paper en aquest cas. Més aviat m’inclino a creure que són els mals de cap els que han posat un vel gris damunt el vestit arlequinesc de la diada d’Innocents. També és possible, d’altra banda, que la gent hagi descobert que resulta més profitós enganyar seriosament que per facècia.

Però si això no em costa gaire de creure quant als homes, em resisteixo a suposar que aquest sigui, també el criteri dels infants.

I, amb tot, la festa d’Innocents no és, per les criatures, el que havia estat. Només als suburbis, i encara molt escadusseres, podem trobar colles de xicotots enderiats a clavar la llufa.

Hi ha qui atribueix l’actitud abstencionista dels infants al perfeccionament de la vigilància urbana. No dubto que per una criatura té molta més importància caure a les mans d’un urbà atlètic i ben planxat que no pas a les mans d’un d’aquells municipals acordeonats, predilectes del nostre Vilanova. Però, en canvi, dubto que les criatures tinguin gaire en compte els elements coercitius. Al contrari, per ells la coerció és un estímul. De manera que són un exemple.

Sigui com vulgui, el fet és que el desús de plantar la llufa té satisfetes moltes persones. La indignació que produïa a molts sentir-se la lleu punxada si per cas la mà era inhàbil o bé haver-se d’arrencar, en plena via pública, l’inesperat present! Hi havia qui concedia tanta d’importància a la llufa, que tot el dia caminava amb el cap girat enrere. Ara, que de tant mirar enrere ensopegava, i ―sempre en queden― encara hi ha qui ensopega.

Roger