El problema econòmic del novel·lista

El problema econòmic del novel·lista

Publicat a La Veu de Catalunya el 16 de desembre de 1928.

Em referiré, per segona i darrera vegada, si no hi ha res de nou, a determinats comentaris que ha suscitat el veredicte emès pel Jurat del Premi Crexells.

Hom addueix, en contra de la concessió del premi a una novel·la, les dificultats que s’oposen a que els nostres novel·listes produeixin. Per a nomenar les coses pel seu nom, hauríem de dir: ―Senyors, en novel·la no esperin res de bo. Sí, veuran que es publiquen novel·les, però no en facin cas; són dolentes. No saben que els nostres novel·listes, pobra gent, tenen altra feina?

I bé: de la mateixa manera que en el meu comentari d’ahir reconeixia les dificultats reals que entrebanquen la producció dels nostres novel·listes, avui he de reconèixer com a certa l’existència d’aquest paorós problema econòmic. Però deixeu-me dir, abans que a despit d’aquesta dificultat i de les altres, darrerament ens han estat donades novel·les, novel·les autèntiques ―ho remarco perquè deixo els contes de banda― com «Jordi Fraginals», refosa equivalent a una obra original; «Els tres al·lucinants» ―repeteixo les paraules anteriors― i «Tàntal». Estic seguríssim que serien obres apreciadíssimes en qualsevol literatura normal.

I ara no parlem del Premi Crexells. Parlem, només, de si és o no és possible produir novel·les.

Sí, prou que ho sé, desgraciadament, que els nostres novel·listes no poden fer com Duhamel, per exemple. Duhamel passà sis mesos a París, sense produir. Ocupa el seu temps en lectures, reflexions, visites als amics, als espectacles. I quan creu arribat el moment propici de començar l’obra, fuig de París, es tanca, viu la novel·la que produeix.

Que els nostres novel·listes han de guanyar-se la vida en altres activitats? Quin descobriment! Que els editors ―no per culpa d’ells, alguns― paguen preus irrisoris? Que no sap tothom, això? Sí, els preus dels originals oscil·len entre cinc-centes pessetes a mil. Ara, que els que cobren mil pessetes, suposada l’existència, són una excepció.

I encara que realment tots els originals tinguessin la valor de mil pessetes, què resoldria? Quantes novel·les és possible d’enllestir en un any, si hom ha d’escriure-les, podríem dir, al marge de la vida quotidiana?

Però és precisament l’evidència d’aquest conflicte el motiu que fa necessari un estímul. Doncs què hem de prescindir de la terapèutica perquè el mal existeix?

Aconsellar que hom desdoni la novel·la perquè la seva producció resulta dificultosa, ens fa pensar en un metge que receptés metzines als malalts.

Realment, seria una manera d’enllestir les coses ben de pressa.

Signat com Roger.