El parc despullat

Amb una excusa o altra em plau de travessar aquest parc que hi ha no gaire lluny de casa meva. Al bell temps, els seus arbres torrejants, lleugers sedassos o ombrívoles noses de la llum, us aixopluguen de vegades sota papalloneigs una mica argentats, de vegades en veritables coves maragdes o negrenques. És un palau d’innombrables sales, cadascuna amb una claror diferentment tenyida, i de patis d’herbei tendre, aprofitant les clarianes; i tanta és la sol·licitud dels jardiners que hom diria que als arbres els està prohibit de tirar fulles damunt l’herba fina i rasurada. D’abril a setembre els raigs de sol, a tot arreu on aconsegueixen d’entrar, topen amb delitoses paneres de flors; el parc sobretot bosqueja, a l’estil anglès; i potser per aquesta devoció llueix una estàtua del rei Lear, que vorejat, quan n’és hora, de pròdigues decoracions de tulipes, té l’aire d’haver-se perdut en una decoració del Somni d’una nit d’estiu. Pobre rei Lear! La seva estàtua, comparada amb els arbres, sembla de butxaca; la seva desesperació, damunt un petit escambell, un bot infantil. Els trossos de jardí són per a mares i fills; perquè les criatures –ni que sigui una de sola– no caben en un pis, o per a vídues tan velles que encara fan “crochet”, i el fan allí perquè el pis solitari els cau a sobre. Les profunditats boscoses són per als enamorats, per a algun lector verament romàntic i sobretot per als moixons.

Avui, però, he vist el parc sota el plugim d’un dia d’hivern dolç però obstinat. Els arbres eren tots despullats, magnífics de poder, de complicació i finesa lineal… A llur peu no verdejava sinó l’herbei de les clarianes i el cinter de troanes i d’heures. Gairebé no passava ningú. Hi havia arbres amb fusos prims i altíssims; d’altres, amb branques serpejants, barroquejaven; n’hi havia de barbats, amb bonhomia fluvial i no en mancaven de tan elaborats que mostraven des de la naixença de les branques majors fins a les puntes dels dits dels branquillons una mena de delicat monstrejament. “Vosaltres” hauríeu reconegut tot seguit, pel tronc tot clapejat de gris i de crem, algun plàtan; però no teniu una idea del que és un plàtan en un lloc que se li adigui, com és ara un parc normand o un “square” de Londres. També he saludat, com tinc per costum, un arbre transversal damunt un camí, com precipitant-se damunt un fanal amb ganes d’aporrinar-lo; però no ho retrec sinó com una anècdota. La cosa important és que m’he sentit colpit per la riquesa de gestos extàtics de l’arbreda sense verda ufana, per llur fe que hom diria petrificada, si no fos per la suavíssima insinuació vivent del color violeta. Sumptuosos en llur nuesa, imponents en llur privació, corrugats fills titànics de la terra, acaben ramificant-se fins a tal grau de tenuïtat i fluïdesa que hom diria que n’ha imitat el patró l’infinit ratllat de la pluja. I tant el que té una tràgica retirada a un crucifix monstruós com el que serva una graciosa disposició de ventall, tant el que ha multiplicat les grapes ossudes a través del temps com la inexperta línia vertical del jovençà, em fan restar en una mena de meditació reverent del misteri de la saba. Ella tornarà a donar riquesa a les branques. Les branques ho saben, i mig viuen amb una enorme paciència i una estòlida però immancable esperança. Ni l’anèmia del sol ni el pessic del gebre no les contorba. I els semblaria indigne d’un arbre l’emocionalisme del rei Lear, que es tornà boig davant l’espectable de la ingratitud, o sigui d’una descomptable inclemència periòdica. D’altra banda, és possible que el rei Lear, quan les reixes del parc són tancades, com induint les ànimes dels arbres a anar a joc, tingui un nou accés de follia, i tot renovellant les seves malediccions de terrible decebut digui als companys d’estatge: –“Vull” que moriu. Que la vostra saba es glaci. Que no fulleu mai més. Detesto el parc on senyoregeu, menyscuradors de dinasties; i exigeixo, al meu entorn, una esplanada. Reculi, al meu manament, la vida.

Tant se valdria. I els arbres no tindrien cap esment de les seves paraules. Per a ells el rei Lear és un pobre encastat a un pedestal. Saben que en venir la primavera es guarniran de glòria, i que aleshores, per a recordar-se d’ell gairebé caldrà excavar-lo, incongruent i confús, entre les vastes pengerelles verdes.