«Ifigenia a Taurida» de Gluck, y el públich barceloní

Després de més d’un sigle d’existencia, ha arribat a estrenarse á Barcelona aquesta hermosa obra del gran Gluck. La personalitat del músich s’hi veu en ella magníficament compenetrada ab la grandiosa tragedia grega que li serveix d’assumpto, formant lletra y música, d’un cap al altre de l’obra, un armónich conjunt d’homogeneitat complerta. En ella s’hi troba una potent expressió dramática, ab tot y la simplicitat de la orquestació. Gluck realisa la fusió de la poesía ab la música, fent d’aquesta’l complement necessari del drama parlat, desterrant del drama lirich tots els artificis que res tenen que veure ab el desenrotllo natural de l’acció, convertint al cantant en un verdader actor y no en un joglar de la gola, y fent que l’ample recitat y la serena melodia constituheixin els factors únichs del drama musical. Ifigenia á Taurida es una demostració pràctica de las, en aquella época, revolucionarias teorías de son autor, que tan bellament havia exposat en el prólech d’Alceste; y en l’audició d’aquella, com en la de totas sas obras, nostre esperit s’esplatja y ens transporta á las regions serenas ahont la inspiració del geni alemany ha lograt fecondar l’Art musical per medi de l’intim consorci entre la Bellesa pura y la pura Veritat.

De la primera audició d’aquesta obra n’hem sortit fondament complaguts, ab l’ánima confortada per las suaus armonías d’un Art tan pur com senzill, malgrat els nombrosos defectes d’execució y la irrespectuosa actitut del públich barceloní, de la que’n parlarém més endevant.

Ab una curta introducció en que s’inicia la tempestat qu’esclata en escena, comensa l’obra. Tota aquesta primera escena es d’un caràcter descriptiu que impresiona fondament y en el que Gluck se mostra consumat mestre, majorment donada la senzillesa dels medis de que disposava. Ifigenia invoca als deus en una pregaria hermosissima, d’un estil tan sever com perfecte, en la que’l mestre ha vessat á dolls la inspiració y que, ab tot y produhirnos un excelent efecte, aquest hauria sigut molt més gran si l’hagués cantada una artista de conciencia. El coro de sacerdotissas de Diana que comenta las exclamacions d’Ifigenia, té tota la grandiositat del coro de la tragedia grega. La entrada en escena del poble ofereix un viu contrast ab las anteriors escenas, y encara que’l coro es d’un ritme potser un xich vulgar, presenta ab tol un sagell ben caracteristich. Molt notables son las dansas ab que fineix el primer acte, sobretot en el primer de sos temps, que trobém inspiradissim, essent armonisadas ab la elegancia y sobrietat de costum en son autor, y també ab un colorit admirable.

El dúo ab que comensa’l segón acte es de una magnifica expressió dramàtica. Las enérgicas exclamacions d’Orestes contrastan ab l’hermos cant qu’entona Pilades, ple de la més inspirada melodia. Al quedar sol Orestes y entregarse à son dolorós desespero, la orquesta descriu maravellosament la terrible lluyta de son ánima, produhintnos una extraordinaria impresió. Igualment grandiosa es la escena de las Furias ab sa típica dansa fantàstica, sobtadament interrompuda per la aparició de Clytemnestra. Els corals d’aquesta escena han de produhir un gran efecte quan puguin sentirse com es degut. Molt inspirada y del tot identificada ab l’esperit del llibre resulta la escena de la ceremonia pagana que clou aquest acte, un dels més hermosos de l’obra en nostre concepte.

L’acte tercer se reduheix, després d’unas curtas y sentidas lamentacions d’Ifigenia, à la gran escena entre ella y els dos captius pera decidir la sort d’aquestos. Es tota aquesta escena d’una gran justesa de colorit per sa admirable tensió dramática, que creix per moments fins arribar à la lluyta sens igual entre Pílades y Orestes, per oferirse mútuament l’hermós sacrifici de sas vidas. La invocació de Pílades al final d’aquest acte no vàrem trobarla al mateix nivell musical de las anteriors escenas, potser degut en part á defecte de interpretació.

L’obra’s desenllassa en el temple de Diana, ahont va à consumarse’l sacrifici. Els cants de las sacerdotissas produheixen un magnífich efecte, aixís com tots els preliminars pera’l sacrifici sagrat. La orquesta reflexa ab gran veritat el profond dolor d’Ifigenia, que’s converteix en ardenta joya al descubrir en Orestes son germà idolatrat. De gran forsa dramática resulta tot el final, en que’s desenrotlla la lluyta entre grechs y escitas, que fineix ab un cant per la victoria d’aquells, ple de tranquilas armonías, ab que’l coro invoca la benhaurada pau.

La execució de Ifigenia en nostre Liceu ha deixat molt que desitjar. La interpretació que li dona’l mestre Ferrari no podem admétrela pel senzill motiu d’ésser perfectament á la italiana, y per tant, efectista, acaramel-lada é impropia d’un’obra clássica com la que’ns ocupa. Las obras de Gluck no’ls necessitan tots aqueixos falsos efectes dels directors d’orquesta, perqué ellas ja’n portan en si mateixas de verdaders; s’han d’interpretar ab fidelitat y ab veneració, donanthi la deguda expressió, peró may accentuant y subrallant del modo irrespectuós qu’ho fa’l senyor Ferrari. En tota l’obra hi hem trobat aquests defectes, peró particularment en els trossos de conjunt com las dansas del primer acte, que foren portadas ab gran afectació, resultant ab aixó un efecte contrari, puig el mateix afany de recalcar treu á la orquesta tot el matis y tota la expressió. Per semblant estil aná la escena infernal del acte segón, y més encara’l final d’aquest, en que’l director se permeté exagerar el temps, produhint un efecte en extrém fals. Pera’ls directors italians, lo mateix té una Ifigenia que una Bohème. Millor dit: espatllats ab els llampants efectes d’aquestas, volen introduhirlos igualment al interpretar las obras clássicas.

La senyora Petri, encarregada de la protagonista, ha demostrat un complert desconeixement del personatje que interpreta. Ella canta son paper y fins el canta fidelment, peró no diu, no expressa un sol moment, no matisa, no li dona la entonació dramática que requereix. Aixó com á cantant, puig com a actriu es una verdadera nulitat, incapás de compenetrarse ab la grandesa trágica d’Ifigenia. Aixis, espatllá per complert las dramáticas escenas del últim acte, igualment que’l terceto del anterior y que la sentida pregaria del primer. Ni sa figura l’acompanya, ni molt menys sa plástica, qu’es d’escola italiana pura. En quant á la propietat d’indumentaria, bastará dir que’ns presentá una Ifigenia ab cotilla.

El personatje d’Orestes ha sigut destrossat pel baritono Tabuyo. Ni com á cantant ni com a actor feu altra cosa que desnaturalisar per complert sa part. Sa escola es més dolenta encara que la de la senyora Petri, y sas facultats son molt pitjors. Las escenas culminants dels actes segón y tercer, en que tan gran paper hi juga, foren ditas d’una manera que may ha sigut cantar, sinó bramar. Ni un sol moment hi varem trobar naturalitat; pel contrari, sempre la més exagerada afectació. Sa veu, d’un timbre ben ingrat, no modula, ni procura adaptarse al sentiment de la situació que interpreta. Sa mímica, en lloch de trágica, resulta més aviat de melodrama.

Bastant més encaixat trobarem al tenor Gluck en el paper de Pilades. Si bé ab desigualtat, tingué trossos bastant ben frassejats, degut á que sa escola de cant es bastant més correcta que la dels artistas anteriors. En l’acte segón interpretá sa part ab ajustada expressió, particularment la hermosissima aria avans citada; en cambi en l’acte tercer no estigué de bon tros á igual nivell, sobre tot en el final, que fou dit d’un modo detestable. Sas facultats vocals son ben deficients. Sa veu, ingrata y de poca potencia y ductilitat, no pot per tant enmotllarse a la expressió que requereixen molts passatjes. Com actor no feu res extraordinari, peró tampoch descompongué’l quadro.

El baix Rossi feu quatre crits en las quatre notas que té la part de Thoas, y entrava y sortia d’escena de manera molt poch artística. Els demés personatjes quedan reduhits á la categoria de partiquins, y com á tals se portaren.

Tan desentonáts com sempre anaren els coros. No es possible ab aquests elements posar bé cap obra en escena, y sobre aixó insistirém sempre ab totas nostras forsas. Els coros del Liceu son una ignominia pera la Empresa y pera la Junta de Propietaris qu’ho tolera Altre tant podem dir de la direcció escénica, o millor dit, de la falta de direcció. No pot donarse res més deplorable que’ls moviments de las massas en tota l’obra, especialment en la escena de las Furias y en tots els conjunts del darrer acte. Sempre ab la inveterada tradició de posar els coristas arrenglerats! ¿No podria’l senyor Ferrer rompre aquesta anti-estética costúm? ¿Y no podria la senyora Pauleta ensenyar á sas deixeblas altras combinacions de dansas un xich més novas y variadas?

La presentació escénica bastant passadora. El senyor Soler y Rovirosa ha tret tot el partit possible dels elements antichs de la casa, desenterráts del quarto de trastos vells. El senyor Vilomara ha pintat una decoració nova pera l’acte tercer, representant la estancia d’Ifigenia, que produheix molt bon efecte, agradantnos principalment la veritat del sostre. La indumentaria molt mitjana, en particular la llustrina que vestían els coristas.

El publich barceloní, aquest públich tan inteligent, tan filarmónich, ha xiulat la Ifigenia ab tota la brutalitat de sos pulmons, y, per dirho gràficament, ha reventat á Gluck.

Pobre Gluck! D’aquesta feta son nom quedarà per sempre més esborrat del cel de la inmortalitat, peró en cambi, en nostre Grrran Teatre del Liceu, diemho clar, en el gran femer de nostra corrompuda societat, hi posarém una lápida conmemorativa que recordi al esdevenir el punt fins ahont pot arribar la estupidesa d’un públich. Nosaltres no oblidarém may més la fetxa de la Pasqua d’enguany.

Al cap y al ultim s’han tret tots la careta, aquella careta que tants y tants duyan quan se representava La Walkyria ó’l Tristan , per por de que no se’ls descubrís sa testa de burro. Perquè esqueya molt bé alló de desferse en elogis á Wagner pels corredors del teatre, mentres se feyan un tip de fástich durant la representació. Y ara resulta que aquells entussiastas de Wagner no toleran á Gluck, qu’es com qui pretén multiplicar sense saber de sumar. «¿Pues qué se ha figurado el señor de Gluck con esa musiquilla arcaica, anli-diluviana?» Aixis s’exclamava en els intermedis cert tronch de germanets que lluheixen molt escalfant els assientos dels palcos, peró que lluhirian molt més tirant d’un carro. Un altre, un adroguer dels que més figuran, deya tot bromejant: «Aixó son tot uns funerals de preu!» Y de bestiesas per aquest ordre, demanin, perque’n vàrem sentir á l’alsada d’un campanar. La cara’ns queya de vergonya al veure’l concepte qu’alguns extrangers, que prop nostre seyan, se formavan de la cultura de nostre públich. De tota la platea, del anfiteatre, de la majoria dels palcos de tots els pisos xiulavan descaradament; era la protesta del propietari burgès y del abonat botiguer que’s veu estafat en sos drets al trobarse privat de la romansa del divo ó la cabaletta gargaritzada de la diva, al quedarse sense’ls espetechs del concertant y sense las pantorrillas del cos de ball. Perquè, horroritzinse! fins aixó es escandalós en aquesta obra: surten las ballarinas en tots els actes, y may se veu ni un través de dit! Ni sisquera desde’ls palcos de prosceni!

Durant tota la representació no hi hagué un sol moment en que’l públich s’escoltés l’obra, encara que al final de cada acte fallava sense pietat. Y aixó es falla de serietat, de cultura, de respecte envers un Geni que conta prop de dos sigles de renóm universal. En cap altre país del món s’ha comès ab ell una cosa semblant, si bé es veritat que fins ara sas obras no havian sortit del món civilisat. Enhorabona que no agradés á qui té la desgracia de no compendre certa classe de música, peró sa obligació era callar y aguantarse, y de cap manera protestar ab xiulets, ab badalls descomunals, ab tota mena de crits, convertint el teatre en un estable, y molt menys encara tornarhi l’endemà pera repetir, ab propina, ‘l mateix espectacle. Per aquest motiu protestém indignats els que no hi aném al Liceu com qui va al cassino, els que no’ns asseyém á la platea pera llegir diaris y entaular en alta veu conversas ab tols els vehins; perqué… ¿que no ho saben? els propietaris son els unichs amos del teatre y ningú’ls hi pot treure’l dret d’em…pipar al que paga de bona fe una butaca qu’ells mateixos se venen el dia que no hi van. Si algú ha estat en las filas 8ª y 9ª de la dreta del passadís central, me’n sabrá donar rahó. Y qui diu d’aquestas, diu de la 3ª y la 4ª, y totas allá ahont s’hi veuhen las clássicas tertulias en que las conversas més intelectuals dels homes son sobre la Bolsa ó la guerra dels boers, y las de las senyoras sobre las modas de la Juana Valls ó la Vidailhet, la Peitx ó la Marieta de Mataró. Y després se queixan perque’ls joves del día no’s casan!

Que’n gastariam de tinta esplicant la vida é historia del liceista burgès, y fent l’anatomia del públich putrefacte de nostre Gran Teatre! Per avuy ja n’hi ha prou, que bé’ns vagarà un altre dia pera continuar, puig no pensém quedarnos ab res dins del cos. Aixó no ha estat més que una expansió, á tall de prólech, y en endevant, ja ho saben: á cada desafinada del públich contestarém en el mateix to. Resulta, en conclusió, plenament confirmat lo que fa tant temps venim sostenint, ó sia, que á Barcelona no es possible Art serio mentres el Liceu subsisteixi. L’únich remey está, donchs, en sa desaparició, y per ella crech que tots els medis foran bons, fins els més violents. Per nosaltres, mentres no hi hagi cap desgracia personal, que’s cremi ó que s’ensorri. Y llavors, veuriam si’ls rónechs propietaris tornavan a alsarlo per tercera vegada.