La fonètica barcelonina

La fonètica barcelonina

Francesc Pujols

Publicat a Meridià el 14 de gener de 1938.

Diu Pompeu Fabra, el gran desinfectador de la nostra llengua, corroborant l’opinió d’altres filòlegs catalans anteriors, que fonèticament el català més pur és el de la província de Barcelona. És cert que la morfologia i la sintaxi del llenguatge barceloní poden estar més corrompudes que les de les altres tres províncies catalanes que si hom ha dit que políticament i judicialment eren províncies artificials, fonèticament són províncies naturals. El cosmopolitisme que viu i alena al cor de la ciutat de Barcelona, radiant sobre tota la província, pot ésser un element interior de descomposició de les formes del llenguatge no sols per l’aportament de barbarismes, sinó pels girs provinents d’altres idiomes, com en podríem esmentar exemples, que és un cosmopolitisme que les altres províncies no sofreixen tan intensament. Però la fonètica, que és la biologia de la filologia, perquè és la fornal on es pasten i couen àdhuc els elements importats d’infiltració, és, per les raons que donarem i com els fets ho demostren la més pura i autèntica fonètica de les quatre fonètiques catalanes.

 

En efecte, les províncies de Lleida i Girona que toquen a les terres castellanes i franceses, assagen o inicien les fonètiques de les dues llengües que volten Catalunya, el castellà i el francès. La província de Tarragona, en certa part fonèticament es manté més semblant al barceloní que a les fonètiques frontereres, però en la regió de Tortosa, comença ja el valencià, que no és més que un català parlat amb fonètica molt semblant a la castellana, encara que alguns matisos de gran suavitat i delicadesa l’endolceixin per treure’ls de la uniformitat diamantina de la fonètica castellana. En el valencià, quan parla català hi ressona la fonètica castellana i quan parla castellà hi ressona la fonètica catalana.

 

La província de Barcelona, resguardada per la capa fonètica del lleidatà, del gironí i del tortosí, pot viure mantenint la fonètica en estat de puresa constant, segura pel cantó de terra, com el mar la protegeix contra els aires fonètics que podrien venir d’Itàlia. Mallorca, és ja una avançada en el mar cap a la fonètica italiana. Recordem com si fos ara que el matí que vam arribar a Mallorca, en oir parlar un dels viatgers en la cabina del vaixell que ens hi portava, vam haver de parar l’atenció per tal de saber si parlava italià o bé mallorquí, que a desgrat de les grans diferències que els separen sonen d’una manera que comença d’assemblar-se molt.

 

Si la llengua catalana, geogràficament situada entre les llengües castellana, francesa i italiana, és un resum de les condicions d’aquestes, participant de tots els avantatges sense cap dels inconvenients, la llengua barcelonina és l’alcaloide fonètic del català, perquè és la que reunint més elements d’aquestes tres llengües, n’és més diferent. La fonètica barcelonina és l’alcaloide del català com l’euskar és l’alcaloide fonètic del castellà, perquè és el que li dóna la jota i la zeta que la diferencien radicalment de la fonètica de les altres llengües neollatines.

 

En la fonètica barcelonina, ultra aquestes condicions gramaticals i geogràfiques, hi trobem una altra condició que les altres tres fonètiques catalanes no donen o per ara no han donat, i és la condició elevadíssima d’afavorir com cap altra la facultat de pensar que com sabem és la més enlairada de l’home. La fonètica barcelonina és la que conté la màxima naturalitat de totes les fonètiques conegudes. Per parlar barceloní hom ha de fer el menor esforç possible. La prova és que qualsevol llengua del món, sigui la que sigui, parlada amb fonètica barcelonina perd tot l’esforç que representa parlar-la per a aquells als quals és natural.

 

La fonètica barcelonina fa perdre l’excés de duresa o de suavitat que tingui una llengua. A una llengua dura com el castellà li dóna el punt dolç de suavitat que li manca, i a unes llengües massa suaus com el francès, l’italià i el portuguès, els dóna el punt fort de duresa que també els manca.

 

Així s’explica que tot el pensament català sigui fet en cervells que han parlat en la fonètica de la província de Barcelona. Ramon Llull, el fundador de la nostra ciència universal, nat a Mallorca, fill de pares barcelonins, va poder pensar i parlar en fonètica barcelonina, sortida del pit de la seva mare, en aquella illa que després ha anat transformant la fonètica en sentit italià, com ja hem vist. Sabut és que el llenguatge que va deixar escrit el fundador de la ciència catalana, és diferent del llenguatge parlat actualment a Mallorca. La fonètica era també diferent.

 

Ramon Sibiuda, segons les afirmacions dels que han estudiat i discutit els orígens d’aquest pensador central de la humanitat, que va morir a Tolosa, va nàixer a Barcelona. No cal dir que Balmes, Llorenç, com ho suposen de Martí d’Eixalà, Comelles, Estasen i d’altres que han continuat la tradició científica catalana, que caracteritza el geni del nostre poble, eren nats a la nostra província.

 

És sabut que el nostre admirat, estimat i enyorat amic Ors, fill de Barcelona com nosaltres, que en la nostra obra titulada «Concepte general de la ciència catalana», comparem a Ramon Llull, presentant-lo com el pol oposat del fundador de la nostra ciència, perquè l’Ors és el català que fa l’esforç suprem de la història del nostre pensament, per tal de fer-li perdre l’originalitat que el fa universal i dissoldre’l en el pensament universal que no té la universalitat del nostre, va emprar per a parlar i suposem per a pensar, una fonètica, completament importada de l’estranger, que va resumir i expressar també el fons també estranger del seu pensament.

 

Si Ramon Llull, volia portar el pensament català al pensament universal, i d’Ors volia portar el pensament universal al pensament català, no té res d’estrany que aquest emprés una fonètica estrangera.

 

Lluís Vives, el gran continuador valencià del gloriós mallorquí, és l’únic pensador en llengua catalana que no parlava la fonètica barcelonina, sinó la valenciana, parlada a la germana de Barcelona, filles del mateix mar. Per això Lluís Vives, a diferència dels altres filòsofs esmentats, és més conegut i ha quedat més a la història del pensament universal com a humanista que com a conreador especialitzat de la filosofia i en lloc de posar-lo al costat de Ramon Llull i Ramon Sibiuda, les dues figures cabdals del pensament català, hom l’ha posat al costat d’Erasme i de Budeu, formant la trinitat humanista i europea de l’època anomenada Renaixement. Lluís Vives, que en la «Introducció a la saviesa», fa l’afirmació de la concepció lul·liana, assenyalant el caràcter que ha de tenir la ciència universal, va esmerçar més els seus esforços cap a l’humanisme de la seva època que cap al conreu de la ciència que proclama i per això Lluís Vives és més considerat com a europeu que com a català.

 

Un cop feta l’afirmació de la nostra tradició científica, lliura el seu esperit lliure a la visió i a l’estudi dels problemes cabdals del seu temps que eren els inicials dels nostres que a desgrat d’ésser tan profitosos per a la civilització humana, són qualificats de calamitosos pel gran valencià, que es queixa amargament d’haver-los hagut de viure i de patir.