Races de primera i races de segona

Un dels primers projectes que ha de discutir el Congrés nord-americà en la seva reunió pròxima és el d’una nova llei sobre emigració.

Per noves que recullo en un bon article del “Corriere della Sera” el projecte és obra d’un diputat de l’Oest anomenat Johnson, i té una tendència francament restrictiva. Tant, que els italians, veritables virtuosos de l’emigració, consideren que els han tancat la porta. Els espanyols reben també de valent, i els grecs i els eslaus podem dir que són esborrats del mapa.

La llei guarda les formes, no cal dir-ho. No hi ha cap precepte que digui rodonament: “Prou italians, prou espanyols! Com més llatins, més indesitjables”.

Tampoc trobareu, és clar, l’article que proclami el fàstic que inspiren als fills dels puritans aquestes races tèrboles i treballades del pròxim Orient. Però mai és impossible de vestir les mesures d’excepció amb la decorosa toga de les mesures generals.

El nombre de ciutadans de cada nacionalitat que seran admesos cada any als Estats Units serà proporcional (el dos per cent) al nombre de residents de la pròpia nacionalitat, segons el cens de 1890.

El truc consisteix en haver triat com a base de càlcul dels percentatges aquest cens una mica llunyà. En 1890 hi havia a Nord-amèrica pocs europeus del Sud; en canvi, la massa d’anglesos, d’alemanys, d’holandesos i d’escandinaus era considerable.

El criteri ètnic que es desprèn d’aquest projecte de llei no és gaire falaguer per a nosaltres, mediterranis, però és transparent com una gota d’aigua. Els Estats Units, o millor dit, els que els dirigeixen, creuen que per bastir un imperi són preferibles els homes de raça germànica i celta, que no els de raça llatina, ibera, eslava, siriana, etcètera.

És evident que aquest criteri es recolza primerament en un sentiment de solidaritat. Essent germànics i celtes els oligarques de Nord-amèrica no té res d’estrany que considerin que aquestes races són les millors del món, la flor i nata de la humanitat, i que els obrin la porta amb menys malfiança que a les altres.

A més a més, els polítics ianquis no poden romandre indiferents davant el fet de la preponderància llur i de la de llurs germans els anglesos. Creuen ―i ara com ara és enraonat que ho creguin― que la gent de llur sang té el secret del domini.

No protestem, doncs, i devorem en silenci la vexació que la nova llei nord-americana sobre la immigració trigarà poc a imposar-nos. (Totes les nostres forces han de conjurar-se per depurar el tipus ètnic i la fisonomia espiritual que n’ha d’ésser conseqüència… Oh, el dia que ens poguéssim permetre el goig d’obrir i tancar la porta de les immigracions amb un petit gest imperial! Quin dia, amics meus!)

Altrament, no cal oblidar ―ni que sigui per endolcir la coïssor del menyspreu― que si no van amb compte, aquests Estats Units se n’empassaran de jueus amb nacionalitat alemanya o holandesa!