Maneres d’envanir-se

Tothom s’avé a reconèixer que amb lentitud els nostres costums socials milloren. I això no sols es nota en l’ordre material, sinó en l’ordre de l’esperit.

Ha desaparegut ―si resta algun sobrevivent, que no se n’ofengui― aquella generació de persones benestants, riques, amb nodrit superàvit en llur pressupost, però incapaces de tenir la casa a una temperatura decent. S’estimaven més embolicar-se les cames en una vella flassada, i tirar-se sobre les espatlles un abric ratat, que no despendre unes quantes pessetes al dia a abrandar una bona estufa. Naturalment, aquestes persones eren inhospitalàries de mena. Com que els hauria dolgut de veure’s sorpreses en llur sòrdid encongiment, no obrien la porta a ningú. No tenien amics, o els esquivaven.

Una terrible covardia frenava tots els seus projectes… Quan sortien al carrer, glaçats com estaven, atrapaven refredats i pulmonies.

Aquest símptoma no és tan visible i sorollós com el de l’augment de l’automobilisme; però potser té més importància. Al meu judici, és més cabdal la calefacció que l’automòbil. Posat a dictador, castigaria el que invertís els termes i gosés tenir a la porta d’una llar, gèlida i ingrata, un automòbil esplèndid i confortable.

Ja sé que la vanitat aconsella sovint aquestes inversions i que ―com em deia, pocs dies ha, un senyor que sap ésser ric― el que dol a moltes senyores és que l’automòbil, a més a més d’ésser un vehicle que tothom admira al carrer, no sigui simultàniament una mena de joiell que es penja damunt el pit i indica amb les seves lluïssors una xifra de pessetes.

La vanitat que agença la pròpia casa és gairebé sempre superior a la que es diposita en coses externes i parençoses. El senyor que té una bella col·lecció de pintures o de vidres, de porcellanes o de tapissos, per lluir el seu tresor ha d’introduir l’hoste a casa seva, li ha d’oferir amistat i confort. En canvi, el senyor que travessa el carrer en un fastuós Rolls, imposa l’admiració o l’enveja, es fa notar o es fa veure, sense oferir ni la paròdia d’un sentiment cordial. No dóna cap matís de la seva ànima; no juga cap carta íntima… A tot estirar, permet de fer un vague arqueig de la seva caixa de cabals.

Primer: la casa. Després: l’automòbil. Aquest és el bon ordre. Un luxe que no va de dins a fora, que no és un sobreeixir de possibilitats, sinó una disfressa de misèries, no és veritable luxe.