Els braços absents

Els braços de la Venus de Milo han fet parlar molt els nostres antecessors. Ara ens fan parlar a nosaltres. Tots teníem més o menys solidificada la idea que l’estàtua més cèlebre del món havia estat trobada sense braços. Ara ens diuen que era una idea errònia. L’estàtua, íntegra, sense mutilació, existia a l’illa de Milo fa una mica més d’un segle. La cobejança dels uns i la rapacitat dels altres van ésser la causa de la doble trencadissa.

La història, tanmateix, no va conèixer ben bé aquest detall, i arqueòlegs, artistes, humoristes, varen imaginar mil hipòtesis sobre la posició d’aquests braços enyoradíssims. La carrera potser d’aquestes suposicions fantàstiques va ésser la del caricaturista que va dibuixar la deessa tota capficada jugant al diable, aquell joc infantívol que vint anys enrere va tenir un moment de voga.

No cal rumiar més. Sembla que no cal fer més conjectures, puix que hi ha documents que ens revelen la vera actitud de la Venus de Milo. Com l’eterna Eva, l’estàtua de Scopars, que avui és ornament del Louvre, oferia una poma… Oh, ja sé que el mite grec, no vol que l’oferís, sinó que l’aplegués després del judici de Paris! De tota manera, un hom veu que la poma, oferta o exigida, base de discòrdia o de concòrdia massa transcendent, sempre ha estat l’esca del pecat i la deu dels conflictes.

Qui ho diria d’una fruita molt sana, sens dubte, però més aviat por apreciada?

El braç amb la poma i l’altre recollint el peplos, hom suposa que jeuen dins la mar, vora la costa de Milo. Tots els esforços que hom faci per extraure’ls de l’aigua ens semblaran lloables. Actes així a benefici d’il·lusions tan per damunt de l’interès immediat i concret, ajuden a corroborar l’aconsoladora idea que els homes no són uns vulgars, sinó en tot cas uns animals enterament sui-generis.

Despendre diners, arriscar potser vides humanes per tornar a una estàtua els seus braços, és una bella empresa. Més bella que la de recercar en les fondàries marines l’or dels galions que tornaven d’Amèrica… Treballeu, senyors escafandrers, treballeu! L’estàtua, així que recobri les seves amables extremitats, s’animarà uns instants i us farà una abraçada d’agraïment.