No podem tenir novel·la?

Tal com era previst, els comentaris sobre el premi Crexells no s’han fet esperar. Hi ha motius per creure que tardaran a estroncar-se. El tema és ric de suggestions.

En sumar-me a la llista dels comentaristes he de declarar per endavant que, en efecte, ningú, absolutament ningú, no pot dubtar de la recta intenció i de la competència del Jurat. Aquest aspecte de la qüestió, per tant, i almenys per la meva banda, queda eliminat. Ara, que resten tota una colla d’altres aspectes de prou interès i que hom no pot negligir.

Una de les qüestions que hom torna a plantejar amb motiu del veredicte emès, és la possibilitat o impossibilitat de tenir novel·la. Hom ve a dir, per tal d’afirmar que tardarem molts anys a tenir una excel·lent producció novel·lística, que a l’escriptor català li manca el geni de la composició i de la construcció.

Seria bo de saber si el que diu tal cosa creu que Dostoievski és o no un novel·lista, i ja ni val la pena de preguntar si Dostoievski hauria estat mereixedor del premi Crexells.

Es dóna el cas que Dostoievski no és pas dels autors que hom pugui presentar com a modèlics quant a la composició i la construcció, excepció feta de «Crim i càstig» i «El somni de l’oncle», novel·la que publicarà un dia d’aquests la Biblioteca «A tot vent» i que desconec. I, no obstant, qui gosarà dir que Dostoievski no és un gran novel·lista?

És molt cert, i és impossible de negar, que el novel·lista català té el camp d’acció limitat fins a cert punt. La nostra societat no és completa i la novel·la ha de ressentir-se’n per força.

Però això mal per mal no voldrà dir que a casa nostra, no anys a venir, sinó ara mateix, no es puguin produir grans novel·les, que a casa nostra no hi hagi material novel·lable. Hom pot afirmar, en el perfectíssim ús del seu dret, que a casa nostra no hi ha novel·listes. Ara, que no hi hagi elements per fer una novel·la i mil novel·les, això resulta insostenible.

Només cal repassar mentalment, sense anar més lluny, els fets que han commogut la nostra ciutat de principis de segle ençà. És possible que de la narració d’aquestes commocions no en resulti una obra plena de perfums i de velluts. Però si el novel·lista hi és, pot resultar-ne una cosa de molta més qualitat que el perfum i el vellut.

Dir que a casa nostra no tenim novel·listes, és, al capdavall, una apreciació d’ordre literari; que la nostra societat no ofereix prou elements per ésser novel·lada només ho poden sostenir dues menes d’homes: els que va pel món rodejats d’una boira rosada i els que tenen la pell massa dura per sentir la punxada de les espines.

Roger