Francesc Trabal

Joan Miró, el pintor català que fa poc aconseguí tota l’atenció de la crítica d’art de tots els països amb motiu de la seva Exposició a la Sala Bernheim de París, ha estat uns dies a Barcelona, de pas cap a Mont-roig, i hem pogut obtenir d’ell uns mots sobre la seva vida.

Joaquim Balcells

Virgili, empès pel seu sentiment religiós, lligat amb la fe en la pàtria, sent que un nou segle s’atansa, que han de venir nous temps de pau i d’amor; per això les seves darreres paraules són una al·lusió simbòlica a la pietat filial, a l’amor.

Josep Maria de Sagarra

Joan Crexells era un home de somriure i d’ulleres. Els vidres posats davant dels ulls que corregien la miopia, li acabaven de matar la sensualitat de la mirada i deixaven passar un filet d’ironia, d’encantament o d’entusiasme. El somriure era la defensa del seu rostre, un somriure de vegades amarg, de vegades de criatura, que li precisava el plec de la boca, el seu somriure parlava tant com els ulls i fins semblava que dugués el pensament arrapat als llavis.

Francesc Pujols

Davant de la flamarada de l’art hel·lènic, que cada petjada que va deixar és un model guardat per Homer i Fídies, que són els dos acadèmics més grans que’s coneixen, totes les perspectives anunciades a só de tabals o a la quieta, per les diferentes escoles modernes que’s caracteritzen per apartar-se qui més qui menys de l’hel·lenisme, i de l’academisme que l’acompanya, són esllanguides i esblaimades.

Jeroni de Moragas

Amb la dèria de Shakespeare al cap, amb un llibre d’Homer sota el braç, Goethe perseguia la idea d’escriure un llibre, i potser la seva sofrença més gran era que la seva fugida dels llocs de Carlota resultava poc literària. Desplauria a totes les dames; n’estava segur.

Joan Salvat-Papasseit

Jo no sóc, doncs, modest. Estic enamorat d’aquests ulls meus, petits, però profundes, perquè esguarden al lluny, i d’aquest front tan alt, que ho és per tant que pensa. No camino pels altres, i no bellugo els peus si no és per a avençar i trepitjar quelcom.

Francesc Mirabent

Per investigar fecundament els problemes que planteja l’experiència estètica convé partir d’una separació prèvia, la de l’Estètica i la de la Teoria de les Belles Arts. La confusió freqüent entre els dos problemes és una de les conseqüències originades per la constant desintegració dels problemes del cos de la Filosofia general. En reduir l’Estètica a una ciència teòrica de les Belles Arts, s’han anat esborrant les característiques bàsiques que la lliguen a la filosofia.

Josep Pla

En Rius i Taulet plantà un arbre; qui collí naturalment els fruits fou la primera generació autènticament catalana. L’any que foren instal·lats, pels volts de can Marianao ―Gran Via i Passeig de Gràcia― els panorames celebrats de Plewna i Waterloo, aquesta generació es composava dels xavals. La impressió que l’Exposició causà fou, però, tan forta, sobretot com a indici d’un futur immancable, que la imaginació d’aquells xicots ―un Prat, un Cambó― en quedà, com aquell que diu, enlluernada. I es pot dir que tota l’enorme vitalitat desplegada entre aquestes dues Exposicions prové d’aquella data.

Josep Maria Capdevila

Més ara, de poc, un autor massa segur dels seus efectes, en una novel·la marinera, All i salobre, ha estès a la costa la calúmnia, ha posat en boca dels mariners un llenguatge que mai no han usat, falsament pintoresc, que vol ésser fantàstic i no l’és, insípid, sense cap gràcia.

Just Cabot

Madrid és un llibre, ho tornem a dir, de vagabundeig. És el llibre d’un xicot que es passeja per Madrid i per algunes altres ciutats castellanes, volta pels carrers, enraona amb els companys de dispesa, assisteix a tertúlies de cafès, visita el museu del Prado, escolta discursos al Congrés.

Tomàs Garcés

Els lectors ―i admiradors― de Cartes de lluny (un dels llibres cabdals de la prosa catalana moderna), han tingut l’avinentesa de trobar, dintre la mateixa col·lecció, el volum Madrid, format, en gran part, per treballs periodístics que varen aparèixer, per primera vegada, en castellà, damunt les pàgines de “La Publicidad” (1921).

Just Cabot

Doncs bé, som uns quants que considerem En Pla com un escriptor de cap a peus, escriptor per sobre de tot. I per a un escriptor les qüestions d’estil són vitalíssimes ―com, en totes les disciplines, les qüestions de tècnica tenen una importància més gran del que la peresa regnant vol fer creure. Són vitalíssimes perquè si tot ha estat dit i, per tant, els temes tenen un interès escassíssim, el que salva les obres, en molta part és l’estil.

Josep Pla

En literatura, com en moltes altres coses de la vida, el temperament m’ha portat a jugar fort. Jo he estat, em sembla, un dels primers escriptors catalans que han trencat la tradició de la literatura de diumenge a la tarda, de la literatura feta a estones perdudes, a la manera dels aficionats.

Manuel de Montoliu

Aquest dietari n’és una nova i esplèndida confirmació. Josep Pla posseeix en grau superlatiu les dues qualitats que jutgem indispensables en un escriptor que vulgui excel·lir en aquesta mena de literatura; d’una banda, una fina sensibilitat, una receptivitat extraordinària enfront de tota vibració de vida en l’ambient físic i en el moral i social; d’altra banda, la qualitat complementària d’una força notable de penetració observadora i intel·lectual que ve a ésser com la força de reacció del pensament, amb la qual l’esperit de l’escriptor elabora i interpreta el caòtic material de les seves espontànies impressions.

Josep Maria de Sagarra

En el tren de Sarrià l’altre dia vaig veure una dona d’uns cinquanta anys repicats, grassa, flonja, tota ella semblava feta de puré de castanyes. Jo no la conec ni sé qui és, però només de veure-la i observar-la, no pas amb molta detenció, vaig anar descobrint tots els detalls de la vida d’aquella dona.

Carregant més articles...
No more posts