Error a la base de dades del WordPress: [INSERT command denied to user 'VL009US00001'@'81.25.112.31' for table `papersvells-mysql`.`pv_options`]
INSERT INTO `pv_options` (`option_name`, `option_value`, `autoload`) VALUES ('_transient_doing_cron', '1709536164.7052230834960937500000', 'yes') ON DUPLICATE KEY UPDATE `option_name` = VALUES(`option_name`), `option_value` = VALUES(`option_value`), `autoload` = VALUES(`autoload`)

Josep Pla - La gènesi de l’Exposició | Papers Vells

La gènesi de l’Exposició

La gènesi de l’Exposició

Publicat a La Veu de Catalunya el 23 de maig de 1929.

D’una cosa ens hauríem de fer ben bé càrrec, en aquest moment que tot Catalunya té els ulls girats a Barcelona i a la seva Exposició considerable; ens hauríem de fer càrrec que tots nosaltres seríem d’una altra manera si la primera generació política particularista no hagués actuat la lliçó que es desprengué, com un fruit de la branca, de l’Exposició del 88, de la “bogeria” del pintoresc i formidable alcalde Rius i Taulet.

En Rius i Taulet plantà un arbre; qui collí naturalment els fruits fou la primera generació autènticament catalana. L’any que foren instal·lats, pels volts de can Marianao ―Gran Via i Passeig de Gràcia― els panorames celebrats de Plewna i Waterloo, aquesta generació es composava dels xavals. La impressió que l’Exposició causà fou, però, tan forta, sobretot com a indici d’un futur immancable, que la imaginació d’aquells xicots ―un Prat, un Cambó― en quedà, com aquell que diu, enlluernada. I es pot dir que tota l’enorme vitalitat desplegada entre aquestes dues Exposicions prové d’aquella data. La generació que ha donat a aquest poble la política popular, treballà sobre la plataforma del desentumiment observat amb motiu del que els poetes oficials cantaren amb el nom de «glorioso certamen».

És natural que aquesta generació, una vegada s’hagué imposat en la vida catalana, hagués pensat de «fer-ne una altra». La primera anà tan bé, donà uns resultats tan considerables, quedà tan vivament lligada a la memòria de les criatures que la contemplaren o que la llegiren a les planes del «Brusi» de D. Joan Mañé i de la «Renaixensa» de l’Aldavert, que, de seguida que aquestes criatures foren grans, pensaren repetir el que tenien flotant a la memòria i que la intel·ligència i el sentiment els dictava. Havien vist fer les coses en gran a aquell senyor de les barbes que l’Almirall, gran casca-ràbies, odiava. I tot és acostumar-s’hi. Aquella generació ha fet totes les coses en gran i encara en farà d’altres.

Concretament, la primera idea en els nostres temps de fer una exposició a Barcelona, formà part del capítol de somnis que originà l’inoblidable triomf de la Solidaritat. Hom llavors parlà en “petit comitè” de fer una Exposició. No hi hagué pas temps però de llençar la idea en públic. La Solidaritat durà el que duren les roses, però d’aquella primera idea En Prat i En Cambó en saben alguna cosa. Quan l’any 1912, Cambó, en una memorable conferència al Teatre Principal, féu el resum dels esdeveniments polítics ocorreguts en els últims set anys, tothom es pensà que l’orador recordava el passat lamentable pel simple gust de qualificar-lo d’una manera sarcàstica. El gra d’aquella conferència, però, no fou pas remarcat. Es troba al final de l’oració, en els seus últims paràgrafs, que contenen la visió més ambiciosa que s’ha fet mai de la Barcelona futura. El que tothom es pensà que era un final efectista i de circumstàncies és l’Exposició d’ara. L’Exposició nasqué l’any 1906 i fou batejada l’any 1912. I les primeres persones que anaren a Montjuïc, ple d’horts i de barraques de llauna, a fer un traçat mental de l’Exposició, foren En Cambó i En Duran.

La història posterior és coneguda i gairebé oblidada. He volgut traçar només la vertadera gènesi de l’Exposició, que no crec pas que hagi estat recordada en aquesta tanda magnífica d’articles que LA VEU DE CATALUNYA anuncia aquests dies, es trobarà probablement la confirmació dels extrems que acabo d’evocar. Si pogués, aquests dies, tractaria de fixar, per damunt de les anècdotes actuals i sense pretensions de cap mena, com la simple veu d’un solitari, el que em sembla demanar el foc d’encenalls d’ara.