Error a la base de dades del WordPress: [INSERT command denied to user 'VL009US00001'@'81.25.112.31' for table `papersvells-mysql`.`pv_options`]
INSERT INTO `pv_options` (`option_name`, `option_value`, `autoload`) VALUES ('_transient_doing_cron', '1709544511.7465460300445556640625', 'yes') ON DUPLICATE KEY UPDATE `option_name` = VALUES(`option_name`), `option_value` = VALUES(`option_value`), `autoload` = VALUES(`autoload`)

Just Cabot - L’estil | Papers Vells

L’estil

L’estil

Publicat a Mirador el 30 de maig de 1929.

Pocs dies abans que En Pla se n’anés a pagès, amb el propòsit de dedicar-se alhora a les activitats literàries i les agrícoles, les nostres conversacions foren encaminades a tractar de qüestions estilístiques, arran d’algunes observacions que En Montoliu ―d’ençà que es digna parlar dels llibres d’En Pla― ha fet sobre l’estil d’aquest.

 

Després, sota els acostumats asteriscos i en lletra cursiva, En Pla ha descabdellat els seus punts de vista.

Potser els seus tres articles de Confessions literàries ―el títol d’un d’ells: Conferències literàries devia ésser un lapsus― hagin sorprès una mica donada la fama de despreocupació estilística que té En Pla. Aquesta és una de les fames més gratuïtes; potser En Pla serà despreocupat ―a desgrat seu o no― pel que fa a moltes altres coses, però no quant a l’estil. Intentant de sistematitzar les seves idees, de fer-se un patró per judicar les coses, els homes, els llibres i les teories, variarà de sistema a cada moment; formarà els termes per encabir-los en la seva ideologia del moment; reduirà els problemes a una simplicitat que ell creurà sintètica i no és sinó parcial. En una paraula, farà de vagabund d’idees, amb troballes felices, llampecs d’intuïció i fórmules potser més pintoresques que exactes. Però la seva Weltanschauung (aquesta paraula fou de moda un temps, introduïda per Xènius) restarà un xic difícil de concretar. Si tenir un concepte del món, tan complet com sigui possible, és necessari a un escriptor, no és hora de parlar-ne; diguem només de passada que és d’absoluta necessitat que es té afició a certs temes.

 

Doncs bé, som uns quants que considerem En Pla com un escriptor de cap a peus, escriptor per sobre de tot. I per a un escriptor les qüestions d’estil són vitalíssimes ―com, en totes les disciplines, les qüestions de tècnica tenen una importància més gran del que la peresa regnant vol fer creure.

Són vitalíssimes perquè si tot ha estat dit i, per tant, els temes tenen un interès escassíssim, el que salva les obres, en molta part és l’estil. Buffon no deia solament que l’estil és l’home, sinó que «totes les relacions de què és compost l’estil són altres tantes veritats tan útils i potser més precioses per a l’esperit humà que les que poden fer el fons del tema».

Naturalment que en dir això prenem l’estil per alguna cosa més general i més profunda que la simple correcció gramatical, confusió en què molts cauen. La correcció gramatical pot ensenyar-se i aprendre’s; l’estil, no. Tenir estil és parlar alhora el llenguatge de tots i el llenguatge d’un sol. És a dir, que el bon estil no té res a veure amb la singularitat del lèxic i de la construcció. L’escriptor amb bon estil usa el llenguatge comú, però dintre aquest parla un dialecte propi i inimitable.

D’altra banda, l’estil rebuscat és el que dura menys; només resta com una curiositat que de tard en tard desempolsa algun erudit.

La prova del pastitx, per exemple, demostra que és més fàcil d’imitar un estil d’aquests darrers, basat en un personalisme factici, que no pas els estils més personals i paradoxalment més senzills.

 

Com surt l’estil? Què el fa? Aquí s’encallen totes les explicacions. Si n’hi hagués, les receptes per escriure tindrien alguna eficàcia, i no en tenen cap. Només és possible d’ensenyar d’escriure en un estil correcte i absolutament mediocre, impersonal per tant; després, sobre aquest estil s’empelta la personalitat, si existeix.

Ara bé; és preferible escriure en un estil pla i gris ―d’una uniformitat que hauria d’ésser la norma de les persones educades― que no pas escriure amb pretensions. Per això, si «el mal estil és un pecat», com escrivia Sant Hilari de Poitiers, potser és un pecat volgut.

En dir això pot semblar que contradiguem el que s’ha dit abans de la intransmissibilitat de l’estil. En realitat no hi ha contradicció. Cada u té l’obligació de corregir-se i esmenar-se.

És clar que hi ha dos tipus d’escriptor, el que retoca i el que no retoca. Potser algú es quedarà literalment bocabadat en saber que Josep Carner escriu de raig els seus complicats articles, fluint-li sense esforç tota la marqueteria de l’estil, totes les veladíssimes al·lusions que el distingeixen. I, en canvi, la prosa que sembla natural, no gens llimada i directa de Josep Pla vol dir molts fulls de paper esquinçats, molts començaments i recomençaments.

Potser aquests dos tipus d’escriptor corresponen, l’un al que es corregeix mentalment, i no escriu fins que les idees i les frases han pres forma dins ell; l’altre al que corregeix sobre el paper, turmentat pel Dimoni del Millor.

 

Sigui el que sigui del mecanisme difícil ―potser impossible― de descompondre la gènesi de l’estil, creiem que la tasca més útil per al català, encara és la de preconitzar l’estil directe, planer i en to menor.