Error a la base de dades del WordPress: [INSERT command denied to user 'VL009US00001'@'81.25.112.31' for table `papersvells-mysql`.`pv_options`]
INSERT INTO `pv_options` (`option_name`, `option_value`, `autoload`) VALUES ('_transient_doing_cron', '1711633159.9230320453643798828125', 'yes') ON DUPLICATE KEY UPDATE `option_name` = VALUES(`option_name`), `option_value` = VALUES(`option_value`), `autoload` = VALUES(`autoload`)

Josep Pla - Confessions literàries | Papers Vells

Confessions literàries

Confessions literàries

Publicat a La Veu de Catalunya el 10 de maig de 1929.

I

El crític M. de Montoliu en l’article que acaba d’escriure sobre el meu darrer llibre «Madrid» fa una afirmació que m’ha impressionat singularment per la seva exactitud. «Una de les seves preocupacions constants ―diu parlant de les meves aventures estilístiques― és la del relleu, del graficisme de les seves impressions». I bé; aquesta observació constitueix l’essència d’una de les més persistents idees fixes de la meva carrera literària. Confesso que aquesta persistència l’he cultivada voluntàriament i que el dia que deixés de sentir-la deixaria d’escriure sense recança. Tothom comprendrà el perquè: considero que el problema del relleu en literatura és l’essència, la clau que sintetitza tot el drama d’aquest ofici amarg. És la pedra de toc de la literatura. Si jo arribés a escriure un paisatge, un retrat, una situació en relleu ja em podria riure del mort i de qui el vetlla; literàriament seria un home salvat.

En literatura, com en moltes altres coses de la vida, el temperament m’ha portat a jugar fort. Jo he estat, em sembla, un dels primers escriptors catalans que han trencat la tradició de la literatura de diumenge a la tarda, de la literatura feta a estones perdudes, a la manera dels aficionats. He considerat, per contra, que el problema literari era prou difícil, i complicat perquè un pobre home com jo s’hi pogués trencar el cap sense que la gent del meu temps arribés a suposar mai que he fet un sacrifici important. He tractat, en un mot, de dedicar tot el meu temps a l’especulació literària, a concentrar tota la meva vida sobre els seus problemes. No he pas arribat ni de molt al que em vaig proposar joveníssim. Però m’hi he acostat. El periodisme encara em té lligat. Però el periodista serà sempre el parent pobre ―encara que guanyi més― del literat. Són oficis del mateix del mateix color; el periodista és el manobre, el literat és el paleta de la mateixa construcció. És per dir que si he perdut molt de temps ha estat en treballs suburbials, però semblants. En tot cas, he preparat el camí als escriptors que vindran. Si jo, a l’època de les vaques magres i tenint necessitats de tot ordre, m’he tirat de cap a aquest ofici ingrat, bé ho podran fer ells, quan les vaques tinguin un aire més ben peixat.

Escric totes aquestes més o menys ridícules puerilitats per fer comprendre al públic que, encara que sembli mentida, el meu ofici té un cantó seriós i important. I ja sabeu la importància que un home que es pensa ésser seriós dóna als problemes de l’aficionat del seu ram: no n’hi dóna cap. Suposar, doncs, que jo escric per donar satisfaccions a la meva família, o per fer un bon casament, o perquè em donin un sopar, és una suposició que no té cap fonament real. Escric per raons de molt menys lluïment i escric per veure si guanya el meu cavall. Ja veieu que si convé també puc arribar a ésser un home amb la seva bombolla de vanitat. Però és inevitable. Les persones poc lleugeres, com és ara jo, hem de posar-nos unes ales de cartó, agafar arrencada i deixar-nos anar. El més probable és que les ales es trenquin. Però això és ben poca cosa. Fins i tot és el més natural, el que gairebé es pot dir que passarà. Es tracta, però, de veure si les ales aguanten i fins a quin punt es pot arribar. La vanitat pot quedar, doncs, una mica compensada pel fet de jugar sobre un cavall tronadet i asilat.

Seria imperdonable, després del que acabo d’escriure que afirmés ara amb una cara compungida i hipòcrita que el problema literari té una simple solució d’atzar. No ho crec pas. El senyor Brunet parlava no fa gaire d’una esquerra literària catalana. Usava una paraula equívoca per indicar un fet perfectament clar. Unes quantes persones tractem ja fa anys d’escriure en català d’una manera clara, senzilla, directa, sense pedanteria, sense inflor, sense donar a entendre que fem una cosa molt important, amb la preocupació de que l’estil no té una finalitat en si, sinó que és un simple instrument per a dir o per a exposar alguna cosa més o menys digna d’ésser comunicada a la gent dels voltants. Si això vol dir l’esquerra literària és indubtable que jo en sóc un dels més convençuts representants. En aquest cas, però, tenim bons precedents en tots els partits. En el seu temps, el senyor Prat de la Riba deia tot el que volia ―i sempre era ple de substància― de la manera més natural del món. Avui, el senyor Cambó pot fer l’article més clar, més directe, més precís de totes les persones que escrivim en català. Ara bé: si tenim, els de l’esquerra literària precedents en tots els partits, en tenim molt pocs en la tradició estrictament literària. És allò que ja fa tant de temps que dic: que les persones que han escrit pitjor, sempre, el català han estat els literats professionals.

A nosaltres, els pobres infeliços que ens hem preocupat i ens preocupem nit i dia d’escriure amb la màxima naturalitat ens han dit ―paradoxa de les paradoxes!― que som uns escriptors descordats, que tenim un estil descordat. No fa pas gaires dies que el senyor Bofill i Mates al carril de Sarrià, em digué que jo era un escriptor descordat. És visible, però, que és tot el contrari. En realitat els partidaris de la normalitat som els únics que hem meditat amb profit el problema de la tradició literària grecollatina, la qual ens ensenya, si és que aquesta tradició té algun sentit, a escriure una determinada impressió, sentiment o idea amb la preocupació de la totalitat de l’objecte i alhora amb la menor quantitat possible de paraula, amb la més gran claredat, precisió i sobrietat. Si la meva afirmació no fos suficient em valdria per completar-la de la reiterada preocupació estilística notada per M. de Montoliu a la meva modesta obra ―preocupació que és claríssima i per desgràcia massa visible. El mateix podria dir, em sembla, de tots els meus companys de tendència. Si nosaltres haguéssim de dir, com a exemple, que un senyor portava unes sabates negres, direm tota la vida: «Un senyor portava les sabates negres». En canvi, un altre tipus de literat dirà: Portava negres un senyor les sabates. L’exemple és senzill. Si comencéssim a parlar de la manca de retenció verbal, de la bombolla de la frase, de la construcció poca-solta, de l’ortopèdia sobrera i usada, de la manca del sentit del ridícul, de la puerilitat de fons que s’amaga sempre sota de l’obsessió del formulisme nyèbit, es veuria quins són i quins no són els escriptors descordats.

Però es pot dir, és clar:

―No. No és pas això. Quan es parla del descordament hom es refereix més als conceptes que a les formes, més a la substància que al procés…

En realitat, això planteja un altre equívoc literari enorme. Ja en parlarem demà, perquè a través del seu anàlisi ens acostarem al que ens ha suggerit l’observació de M. de Montoliu.

 

II

Deia que agraïa considerablement a M. de Montoliu l’haver remarcat les meves preocupacions estilístiques en el moment en què més som atacats de tots cantons els escriptors que Brunet anomenava de l’esquerra literària. Aquests atacs ja són un tòpic gastat i aquests últims anys han estat un recurs molt aprofitat per la crítica gran i menuda de la premsa barcelonina i comarcal. Nosaltres ―ja ho sabeu― som uns descordats, escrivim en mànigues de camisa, hem passat per sobre de totes les regles literàries elementals. Però de fet és tot al revés. Si hom ha d’escriure que un senyor porta les sabates negres i l’escriptor A diu la frase tal com l’acabo d’escriure i l’escriptor B posa: Un senyor porta negres les sabates, ja em direu quin d’aquests dos escriptors és el realment descordat, quin d’aquests es pren més llibertats. Per mi, aquest problema no ha existit mai i crec que a tota persona no completament primària li passarà igual.

Hi ha, naturalment, les modes, els enlluernaments momentanis que constantment inverteixen els termes de la qüestió. El moviment literari català, pel fet d’ésser poc consistent encara, i per estar en gran part alimentat per aficionats, està subjecte al tira i afluixa de les modes d’una manera tràgica, d’una manera que fa gairebé plorar. Per escriure el meu llibre sobre Cambó he hagut de veure gairebé plana per plana, entre altres, la col·lecció completa de dos diaris catalans, de La Renaixença i de El Poble Català. I bé: he quedat astorat davant de l’angúnia que produeix la col·laboració literària en aquests diaris. Hi he trobat la majoria dels noms, gloriosos i obscurs, de la nostra renaixença. Creuríeu que podria comptar amb els dits els escrits que he pogut acabar? No he trobat potser ni un cas d’escriptor que hagi tractat de prescindir de la moda que en el moment de fer el seu escrit es portava. No n’he trobat cap que hagi posat els problemes eterns de la literatura a primer pla del seu treball. Aquests problemes eterns són el fer-se entendre, l’escriure amb claredat, sense bombolla, sense pedanteria, donant relleu i profunditat. Què diran els crítics futurs d’aquest fenomen d’asfíxia produït per les successives modes tornants que ha desfet un esforç de trenta anys? Què diran d’aquest deliri literari observat en aquesta època per dir les coses de la manera més extravagant i manicomial? Imagineu, per a veure la gravetat del problema, que els polítics, els redactors dels diaris, haguessin nascut amb pretensions literàries i haguessin tractat d’imitar els literats. Imagineu-vos Prat de Riba, Cambó, Duran i Ventosa, escrivint primer com Ibsen i els nòrdics, després com els naturalistes, després com els parnassians, després fent el pastitx dels escriptors del segle XVIII francès que donà tanta de glòria a Xènius, després com els gòtics catalans, etc., etc. On hauríem anat a parar? A un literat, se’l pot perdonar, no llegint-lo. Però un polític, que no es pot deixar de llegir, com se’l pot perdonar, si cau en aquests excessos, més que tancant-lo en una casa d’orats? No n’hi ha pas hagut necessitat, perquè els polítics que he citat no solament han fet el que havien de fer en el seu terreny específic, sinó que han escrit les úniques coses d’aquella època ―Verdaguer exceptuat― que quedaran.

Això és ben trist de dir, però és la pura realitat. Podia, però, passar alguna altra cosa? Un literat té l’obligació ―i un literat català més que ningú, per la seva situació d’inferioritat― de posar-se els problemes essencials del seu ofici. Si bada un moment ja està perdut. Si no té la força de resistir una moda determinada es pot destruir una carrera profitosa en un instant. El que canvia en literatura són els accidents, els elements extrems de la visió del món, la forma del bigoti dels literats, els accessoris particulars. Els problemes essencials són eterns, com és etern l’instrumental de l’expressió humana. Totes les modes han passat i han estat focs d’encenalls. Tots els literats que viuen en la memòria dels homes són iguals: han resolt els mateixos problemes, han tractat de fer-se entendre amb la mateixa intensitat, han ofegat amb la seva humanitat els problemes formals. L’objecte més sinistre del món és el literat que escriu per a una minoria selecta, per a una colla de llepafils que s’entenen picant-se l’ullet, per al cenacle d’iniciats a tres o quatre ximpleries solemnes, enravenades i culturals. En aquests últims trenta-cinc anys hi ha hagut en el nostre país una quantitat enorme d’escriptors que han escrit per a tres o quatre coneixences seves. La polèmica s’ha portat principalment així: a base de fer que la punxadeta d’agulla clandestina contra un determinat senyor, fos compresa només per quatre iniciats. Hi ha una infinitat de senyors a casa nostra que pensen en veure un altre determinat nombre de persones:

―Pobre senyor, si sabés de quina manera l’he atacat!

Els altres, naturalment, no se n’han assabentat.

Tot això s’havia d’acabar algun dia i en gran part ja està acabat. Era una vida literària massa estreta, massa rústica, massa provinciana, perquè pogués continuar. S’havia d’acabar aquesta mania absurda de prendre’s llibertats davant del públic sistemàticament befat per aquest tipus de literat-artistàs pedant fins a la bufoneria, ridícul fins a creure’s situat al centre de la humanitat. Havia de començar un dejuni llarg. És el que ha fet la nostra generació; és el que pensa anar fent fins que el dejuni es converteixi en vida normal.

 

III

―No. No és pas això. Quan es parla del descordament, hom es refereix més als conceptes que a les formes, més a la substància que al procés… ―dèiem al final del primer article que podria dir el senyor que cregués vàlids els arguments que hem donat per demostrar que es pren sempre moltes més llibertats el literal retumbant, nyèbit i ampul·lós que l’home que tracta d’escriure d’una manera senzilla i clara.

Parlem, però, un moment de la qüestió de fons.

Quan l’immortal Racine publicà l’«Athalie», els crítics de l’època feren uns grans escarafalls. Sabeu per què? Simplement perquè el gran poeta havia posat la paraula «chien» en un vers de la tragèdia. Era l’època de la literatura imposant i noble, i anomenar a França «chien» a un gos, era un pecat mortal, una cosa gruixuda, intolerable. Hi havia quatre fórmules de cartó produïdes de la interpretació falsificada pels salons de l’antiguitat grecollatina i hom decapitava en nom d’aquestes fórmules. Aquestes fórmules eren la moda del moment, l’element accessori i ridícul de l’època, eren una interpretació del món antic basada en els tamborets de rejilla, els nassos rectes de les dones i els pentinats lligats amb cintes. Molts anys més tard, Victor Hugo considerava encara que havia fet una heroïcitat digna de la seva valentia en haver anomenat «le cochon par son nom…». Però Victor Hugo ha estat a Europa ―Catalunya exclosa― l’últim literat que ha pogut ésser valent. Després d’ell, el romanticisme traslladà al recambró dels mals endreços tota mena de perruques, de pentinats postissos, de robes grogues ribetejades de taronja i de tamborets de rejilla. El romanticisme, és cert, posà de moda altres accessoris i els clars de lluna, els castells arruïnats i coberts d’heures, les vetes dels calçotets dels trobadors, la cuina sentimental a base de ceba. Calgué arraconar també aquestes andròmines gòtiques de guardarropia. Quan l’obra de Stendhal s’imposà, aparegué dessoterrada la veta literària eterna, l’autèntica tradició sense trampa, sense bombolla i sense misteri.

A Catalunya, els que ens hem preocupat d’aquests problemes i hem tractat d’establir una literatura normal, ens hem donat una feinada terrible. D’una part subsisteix a casa nostra una mena d’escriptor ultraindígena i super-gòtic que viu en ple segle XII, els productes literaris del qual fan un sorollet d’ossos de gallina petrificats terrible. Gairebé sempre aquest tipus d’escriptor català porta un nom israelita. D’altra banda, hi ha la nostra tradició llatina-castellana, típicament mediterrània, buida, xerraire i retoricista que crea unes odes, unes elegies i uns ditirambes completament enguixats, emmidonats i rígids. Què hem de fer la pobra gent que formem part, específicament, de l’escola de la vida? Hem d’anar lluitant amb tossuderia. La feina és llarga i complicada, però hem de saber sacrificar-nos per la continuïtat. El nostre esforç serà apreciat d’aquí a tres o quatre generacions. Mentrestant, la nostra creu ha de consistir a fer-nos llegir de la gent, a fer que el públic consideri que es pot llegir un article o un llibre català sense necessitat de fer una cara de pomes agres, ni de suposar que aquest treball requereixi enormes sacrificis. Que serem tractats de superficials? Deixeu. Tot es pot dir en aquest món i d’una manera clara i intel·ligible. No hi ha res millor encara, per demostrar que s’ha entès una cosa, que exposar-la d’una manera clara, breu i precisa.

El que ens hem emprès requereix, naturalment, una sèrie d’obligacions ineludibles. La primera i principal consisteix a no perdre el contacte amb el món exterior, amb la realitat. Si hem de parlar d’un exemplar d’aquests animals que tothom anomena gossos ―fins i tot els redactors del «Vogue»― no ens hi hem de pensar ni un moment, àdhuc suposant que serem anomenats descordats: hem d’escriure gos. No ens deixem enlluernar pel que jo anomeno la definició elegant dels elàstics. Ja la coneixeu. És d’un cronista de societat. El duc X ―deia el cronista― portava els delicats pantalons aguantats suaument per dues cintes de seda blaves creuades en forma d’elegants estisores. Sabeu el que volia dir el cronista dient això? Volia dir simplement que el duc X portava uns elàstics com portem, més o menys, tots plegats. En aquest cas concret dels elàstics qui era més descordat, qui es prenia més llibertats: l’ideal cronista o el modest escriptor que d’uns elàstics en diu uns elàstics?

Per mi no hi ha dubtes.

 

Article II publicat el 16 de maig de 1929 i article III publicat el 22 de maig de 1929.