Josep Pla. Paisatges

Fóra inconciliable que Josep Pla, el just vindicador de la pintura pura de Feliu Elias, hagués pensat mai “prendre llur bé” als pintors; taxativament: que els envegés, en tant que literat, el paisatge. El que Paul Valéry diu de la música, ens sembla aplicable a les altres arts de dominant element físic: ens imposen una mena de vida, “mentre que els monuments de la paraula ens demanen, al contrari, de prestar-los-en…” I més aplicable, encara, a la pintura, d’ençà que l’impressionisme, sobreposant a la forma el fenomen, la decantava del pla de la permanència al de la durada. Fou això com un salt que deixava la paraula lluny, reressagada, avergonyida entre els seus mitjans sempre més o menys abstractes, entre els seus símbols adscrits a la vaga permanència de les representacions generals. Per a un clàssic, en efecte, descriure un paisatge implicava, en el fons, l’ambició de pintar-lo, i hi anava per on treball d’acostament a aquelles representacions generals i de fixació dins l’ordre llur. Quan ara la pintura es deseixia dels darrers elements d’abstracció, la poesia, podent-la imitar menys, es decidí per emular-la més, i es llançà sense dubtes per la marrada que els rousseaunians havien iniciat, però de la qual Virgili ja havia sabut alguna cosa i els orientals molt més: la transfiguració del paisatge en funció dels interessos humans, la seva ocupació, per dir-ho així, pels sentiments i prejudicis del contemplador. La pintura, doncs, reduint el seu bé a la pura i directa expressió dels valors pictòrics, feia per contracop romandre definitivament la paraula en un domini seu propi, a penes excavat encara: el de l’expressió per associacions. Associacions pel significat intel·ligible, associacions àdhuc, pel so físic dels mots. En el que elles puguin tenir de personal, de pregon i de vast afectes endins, és trobada aquella vida a prestar segons Valéry: la vida de tot un món interior adormit i, de sobte, no precisat, entengui’s bé, sinó suggerit, més ben dit, gitat en inefables ones d’emoció entorn de centres lírics que ràpidament canvien i se succeeixen en la durada. El nom de Maurice Barrès s’acut tot d’una per a exemple, potser el més noble, del que diem; Barrès, altrament una de les grans admiracions confessades de Josep Pla. Poant aquelles associacions en el que podríem dir-ne tradició subconscient, en el misteri de la memòria col·lectiva que viu dins de nosaltres, pastats com som de la mateixa argila d’on sortiren i on tornaren els nostres morts, Barrès ha fet sentir més que ningú la idea del paisatge-pàtria, del paisatge-història, del paisatge-futur.

Idea cara, i per això la retraiem, al nostre Josep Pla. L’ha expressada, més d’una volta, amb la cruesa enèrgica d’una equació: “La pàtria és el paisatge.” En el just moment en què escrivíem aquesta línia, una declaració del mateix Josep Pla ve a confirmar la nostra tesi i a treure’ns, com qui diu, les paraules de la boca: “L’ascendent rural dels meus avantpassats informa tota la meva vida, els meus actes i els meus pensaments.” “Sóc —conclou més avall— un pagès en tota l’extensió de la paraula.” D’acord. Però ni un pagès és tan simple com això, ni són simples els altres homes i les coses del món; simples només ho són els éssers d’àngel per amunt —i no precisament els àngels de casa de dispeses. La serena convicció d’aquesta realitat amarga féu de dos pagesos nostres de soca-a-rel, Prat de la Riba i Torres i Bages, un polític i un bisbe prodigiosos de tacte i de seguretat. Josep Pla, en canvi, sembla haver-la sentida més com a artista que com a explorador de la pròpia psicologia. La mirada i el judici directes, enternits, càndids, són de mal combinar amb el descontentament sistemàtic enfront dels homes, sobretot quan l’acompanya profundament un esperit de divertir-se amb tot el que ells presenten de contradictori, de fallit, de còmic, en suma. L’única possible compaginació és fer escolar la paradoxa per la canal de l’humorisme. Tal ha estat, ens hem esforçat a demostrar-ho, la solució de Josep Pla. En ell hi ha més, el contradiem en honor seu, que una sornegueria de pagès: hi ha una agredolça transigència a conviure, no pas ferm sobre uns principis elevats, perquè llavors tindríem la divina ironia socràtica, sinó a l’atzar, ple d’espectacle i de sorpresa, de cada home que es topa i de cada circumstància que es combina. Solució d’artista, no solució de filòsof; solució, humanament, ara i adés antipàtica, sovint cruel, sempre insegura.

Solució que no deixa de fatigar el mateix que l’adopta. Per ací creiem que s’explica l’actitud de Josep Pla davant dels paisatges, almenys dels paisatges pairals. Ell, com tampoc els seus homes, no es revolta, no arrumba romànticament de proa contra allò que, per a entendre’ns tot d’una, en diríem la vida: la capeja tot llançant la seva queixa i la seva sàtira en nom de la tolerància i la naturalitat, nobilíssims “hobby-horses”. Les d’uns compatricis que es passen la vida turmentant-se entre ells, les de no tenir una pàtria realitzada, acudeix a refer-se, i alhora a distreure’s, a l’etern reservori de forces instintives, a la pàtria pregonament real i vera en l’espai i en el temps, que batega en el seu paisatge nadiu. “Sentit de la vida? Aquí el teniu, el sentit de la vida… Que tothom s’armi del seu sarró i de la seva escopeta de canya i surti a la caça de les melodies d’aquest món que sempre volen més altes” (C. V. p. 20). Una actitud idíl·lica, doncs. Però d’un idil·lisme tot humà, que no comporta al·legories ni somnis literaris. “Les coses, arriben al seu màxim sentit humà a força de concentrar-se, de posar-se de cairell, de filtrar-se” (C. V. p. 18). D’on, en les seves visions de paisatge, una oscil·lació contínua entre dos moments: el que anomenaríem més aviat pictòric, en què les coses es concentren, se li oposen en llur perfil, en llurs masses, en llur color, i ell, amb ull agut i exacte, les hi fixa; i el moment autènticament poètic, en què, ja filtrades, treuen llurs valors humans i s’associen amb el seu món sentimental. Si l’adaptació ha estat feliç, el paisatge es resol en una sensació vasta i vaga, on s’han fos les formes per una banda i el desig i el tedi per l’altra; i s’hi estira, talment amb una voluptat de felí, en un repòs ple d’ungles retretes i de salts en potència. Unes tendres ganes de plorar, “una malenconia diluïda” (C. V. p. 18), “un mal de cap imprecís i llunyà, un mal de cap dolç com la mel” (C. V. p. 36).

Ara, aquesta idíl·lica adaptació, poques vegades reïx tan pura. Blocs de prejudicis, insolubles residus de malcontentament s’interposen al dolç procés de l’associació sentimental, àdhuc ara i adés el fan impossible. Així s’esdevé en la visió del Montserrat (Ll. M. p. 89 i següents), on, en comptes de valors pairals eterns, un dimoniet cuiner li presenta una summa de tota la poca-solta anecdòtica dels seus compatricis; i qui ho paga és el sagrat paisatge. Més sovint, però, s’incorporen al corrent líric o el desvien en suaus meandres d’humor, i en resulten aquells inimitables paisatges empordanesos de Josep Pla, humanitzat marc dels seus homes mentre els seus homes hi són, altra vegada inhumans en llur immortalitat tot d’una que ells n’han partit. Enfront d’un paisatge estranger, en canvi, l’associació ha d’ésser feta per un mètode invers, de deducció dels homes per l’espectacle extern. Quan les afinitats no són molt immediates i vives, com per exemple a Itàlia o a França, li cal o bé situar-se del tot en un pla, genuïnament artístic, de suposició, creant, per dir-ho en paraules de Thibaudet, “amb les direccions infinites de la seva vida possible” —i tenim paisatges meravellosament suggestius, com alguns de flamencs o danesos de la “Suite Nòrdica”—, o bé recórrer a l’ajut del Baedecker, donant a aquest mot una elàstica amplitud, i reïxen magres paisatges periodístics com molts del “Viatge sense objecte” inclòs en “Llanterna Màgica”. Però de vegades ens dóna també rares síntesis de creació i informació: així la pàgina on, per procediments habilíssims que retrobarem en tractar del seu estil, comunica la sensació d’immensitat i soledat de les planures russes: paisatges sense intimitat, pura geografia. Citarem la conclusió:
“Es fa difícil de comprendre quin deu ésser, per a l’habituat d’una terra tan dilatada, el nucli de gravitació espiritual. És una solitud que explica l’internacionalisme, el comunisme i l’il·lusionisme moral. És un paisatge que deu obligar per força la gent a fer una vida sense vanitat” (R. p. 18). Sobretot aquesta darrera frase ens ofereix, per contrast, la clau de la seva interpretació del paisatge i dels homes nostres en funció mútua. Rellegeixi hom, si no, les pàgines més característiques, per nosaltres al·ludides, de Josep Pla, posant-hi idealment l’esmentada frase per lema, i estem segurs que no ens serà gaire regatejada la raó.

Signat Jordi March

Veure el següent article de la sèrie