Carles Riba

Col·lectivament, pot ésser igual; en l’obra lírica hem aplegat, a Catalunya, un tresor d’experiències del llenguatge i de la sensibilitat utilíssim, si no indispensable, per a la creació novel·lística. Però per fer cap, de ple, en aquesta, cal tot un desplaçament de front; si és que no es vol retrocedir cap a la novel·la reflex de més o menys espectaculars superfícies del caràcter o de les passions, de la vida urbana o rural, o cap a la novel·la d’expansió personal més o menys poemàtica, que és d’on ja ens pensàvem tornar.

Carles Riba

Si mai per a un poeta la mort fou no un rompiment, sinó una més pura continuació del cant, un amorós despullament del cant, ja inútils, per a la nova joia, les mortals vestidures dels mots, aquest poeta ha estat En Joaquim Folguera.

Carles Riba

Ja tothom hi consent: la música de Bach és una matemàtica esdevinguda sensible. «Una intimitat amb el diví» per tant. Xènius retragué a aquest propòsit uns mots profunds de Leibniz: «Quan Déu calcula, el món es fa.» Nosaltres diríem més: mentre el món és, Bach calcula.

Carles Riba

Poeta maleït, aquesta és la seva maledicció: la solitud amb les concepcions de la seva ment, l’esforç inútil per a acompanyar-se’n, baldament en lluita, traduït en aquella quasi personificació de l’abstracte, de l’incorpori, de l’il·limitat, que adopten grans majúscules com per inflar-se en llur tènue substància: la Bellesa, l’Amor, l’Odi, l’Infinit, l’Esperança, el Remordiment.

Carregant més articles...
No more posts