In memoriam. Joaquim Folguera

In memoriam. Joaquim Folguera

Carles Riba

Publicat a La Veu de Catalunya l’1 de març de 1919.

Sentim, dins l’aire, el seu silenci. Si mai per a un poeta la mort fou no un rompiment, sinó una més pura continuació del cant, un amorós despullament del cant, ja inútils, er a la nova joia, les mortals vestidures dels mots, aquest poeta ha estat En Joaquim Folguera. Voldria que s’entengués que parlo literalment, no per imatges adolorides. Ell, el múltiple conversador, el bell mundà, reservà per al cant les hores en què el seu exquisit pudor es condensava en silenci. Plasmà el seu cant amb fibra i polpa de silenci. Aquesta és la música delicada i rara de les seves elegies: les paraules semblen plegar-se cap endins d’elles mateixes, avares de llur so irradiant púdiques de llur exacte sentit. Sonen immaterialment; és a dir, sonen com les paraules dels diàlegs de nosaltres mateixos amb el nostre cor. La poesia d’En Folguera, tingué amb valentia aquesta sinceritat: ja que fou creada per a la transmissió escrita, això és, per al silenci receptiu, per a la identificació interior amb el deprimit amic inconegut, desdenyà tot afalac de l’oïda a canvi d’aquesta música interior i subcorrent. Per última estrofa del cant espars, volgué el pur silenci. Per això el suprem silenci de la seva mort continua, en infinit oneig, el seu cant.

I amb el seu cant, el seu exemple. En ell la joia fou directament voluntat. El lent dolor que corbà durant llargs anys el seu cos jovenívol, exaltà, talment, la consciència del seu «continuar essent», i el menà, vibrant, candent, a la creació. Voluntat és amor, i amor és creació. La creació d’En Joaquim Folguera, fou la seva mateixa vida de dia per dia; la seva vida personal, dins de Catalunya; en un sol mot, el seu mestratge, exercit en la conversa, en la crítica, en les empreses variades i curioses. La secreta lluita que la joia comporta contra tantes limitacions del dolor, de la consciència de la mort, de la mateixa convivència ferrena, no arribà a alterar la seva vida externa, tan lliurement, gosaríem dir, elaborada. La seva lluita neguitosa romangué castament closa dins els seus poemes. Poemes de batalla, els nomenaríem, fent ressò a paraules del mateix poeta. L’anècdota de la baralla és transitòria; però l’home s’hi debat nu, en un camp arbitrari, i per això la lluita s’amplifica en una valor universal i eterna. Així els poemes d’En Folguera foren, íntimament, el procés de realització de la seva mateixa vida; en ells s’incorporaren els objectes de l’exterior espectacle, i es refaisonaren a voluntat seva; en ells la joia, «la voluntat de ser», sofrí i vencé, abans d’adollar-se, en canals perfectes, cap a l’actuació normal, quotidiana, civil.

Foren, així, aquests cants breus, exactes, el que la consciència moderna ha demanat a la lírica; una eternització mòbil i viva dels moments intensos; una definició, però més un alliberament i un procés de victòria.

L’amic que dia per dia estimàrem, era ja el vencedor serè; el llibre que amb socialíssim pudor ens fou dues vegades ofert, era la lluita per la serenitat i, per tant, la seva garantia. La mort ara darrerament, ha restablert, amb una veritat divina i nua, el lligam entre el cant neguitós i l’home triomfant. En morir, lluità, talment, en el seu darrer poema, que fou una confirmació i un resum de tots els seus poemes cantats fins aleshores; llur sinceritat, per a nosaltres que restem, és, més que confiada, ja des d’ara sagrada. Visqué amb amor, cantà amb decència, per ascendir al Suprem Poeta amb amor i amb decència: somrient i obrint els braços.