No ens ve pas d’un any…

Les idees exposades pel senyor Montoliu en aquestes planes, a propòsit del darrer llibre del senyor Farran i Mayoral, són un resum perfecte de l’evolució que ha sofert la cultura catalana en aquest quart de segle. El sentit d’aquesta evolució es pot, naturalment, discutir. Jo, personalment, crec que és un sentit que conté molts elements favorables i en el meu modest terreny he fet tots els possibles per ajuntar-me al moviment. Crec que la gent d’avui ha sabut aprofitar les poques coses aprofitables que emplenaren la vida intel·lectual de principis de segle. El demès ho ha desembarcat sense contemplacions. Al meu entendre ha fet bé.

En el fons, la qüestió és molt senzilla: es tracta de saber el valor del glossari del senyor d’Ors. El senyor d’Ors fou, com diversos altres intel·lectuals del seu temps ―com don Josep Carner, com el senyor Bofill i Mates―, un amplificador de la veu de don Enric Prat de la Riba. En aquesta feina demostrà el senyor d’Ors tenir una capacitat considerable i féu serveis del més alt interès. Lluitar contra el fons anàrquic que es mou sempre sota tot moviment intel·lectual, tractar d’organitzar-lo, establir per cada dia una valorització aparentment definitiva de les coses, és d’una gran dificultat. El senyor d’Ors portà a cap aquesta feina amb una veu solemne i sacerdotal. Ho féu bé, no se’n pot pas dubtar.

El senyor d’Ors, però, té un altre aspecte: el senyor d’Ors ungit per ell mateix amb el títol de Pantarca. Aquest aspecte planteja, purament i simplement, el problema de la nostra malaltia de creixença, de la nostra mandra gairebé congènita, de la nostra manca de vertadera curiositat. Hi va haver un moment, en efecte, que la gent necessità saber l’opinió del senyor d’Ors sobre el que havia de fer, abans de posar-se a llegir, a escriure, a estudiar. Ara bé, això no s’havia vist mai enlloc, és d’una fabulosa puerilitat. Revela un estat col·lectiu incapaç de crear, un descens considerable de vitalitat, una peresa indescriptible total.

En aquest aspecte concret de la qüestió, el senyor d’Ors obrà amb tots els agreujants. Féu tots els possibles perquè la seva feina, les seves idees i gairebé la seva persona fossin considerades com sagrades i indispensables. Per això en el seu temps hom escriví cultura amb majúscula, hom considerà que la cultura era l’única finalitat, una finalitat en si mateixa. En realitat, la cultura, com a finalitat, era l’única finalitat del senyor d’Ors. El cert és que fou instaurada una dictadura intolerable. Ja sé que el desig general era deixar-se tiranitzar. Tanmateix, però, s’ha de tenir una mica de caritat, i quan s’accepta el títol de mestre s’entén que és a condició d’ensenyar als altres la llibertat.

Prescindeixo d’altres coses perquè no són del cas. Prescindeixo, sobretot, del cantó psicològic que planteja el glossari del senyor d’Ors, això és de la contradicció flagrant que conté entre fraseologia classicitzant i realitat sub-romàntica. Si la cultura ha d’ésser una cosa orgànica i total ha de comprendre, em sembla, la vida, si més no en el seu aspecte més alt: ha de crear, en un mot, un tipus de senyor home capaç de mirar-se les coses més importants des d’un punt de vista fred i elegant. Si la cultura no produeix estats semblants, de què serveix?

Hi havia abans ―diuen― unes idees generals. Desgraciadament, en el nostre país, com en tots els països llatins, el que sobra, el que ofega, el que mata les coses, el que converteix la nostra vida interior en una mentida constant, el que falseja constantment la nostra personalitat, és la generalització, l’excés d’idees generals. Hi som tan donats a generalitzar, que arriba un moment que confonem el tacte del cartó amb el tacte de la realitat. La força que té a casa nostra la màgia, la frase bonica i buida, l’acció brillant, però irresponsable i, a la llarga, nociva no són més que les conseqüències de la follia de les idees generals. No! Cal reaccionar. Cal reaccionar en tots els terrenys: en el terreny polític, literari, filosòfic, cultural. Un empirisme alerta, viu, obert, ens pot ésser de la més gran utilitat, no ens pot fer, en tot cas, cap mal. Ja serem a temps a generalitzar. En tot cas, no ve pas d’un any. No hi ha cap pressa a tornar-nos a enganyar. El que convé en tots els terrenys és sotmetre’s a la realitat, posar una cosa darrere de cada paraula, plantar les ungles al coll de la retòrica i apretar fins que surti sang.