Josep Pla

En el fons, la qüestió és molt senzilla: es tracta de saber el valor del glossari del senyor d’Ors. Féu tots els possibles perquè la seva feina, les seves idees i gairebé la seva persona fossin considerades com sagrades i indispensables. En realitat, la cultura, com a finalitat, era l’única finalitat del senyor d’Ors. El cert és que fou instaurada una dictadura intolerable. Ja sé que el desig general era deixar-se tiranitzar. Tanmateix, però, s’ha de tenir una mica de caritat, i quan s’accepta el títol de mestre s’entén que és a condició d’ensenyar als altres la llibertat.

Tomàs Garcés

Carles Soldevila, en cercar adeptes del Món Exterior, ha bastit una equació imperfecta, momentània, però suggestiva: Valéry-Maragall. “Fóra difícil de trobar dues estètiques més divergents que les d’aquests homes; fóra impossible de posar de costat dues personalitats més poc simpàtiques. I, no obstant, tots dos reten homenatge al món exterior, cadascú a la seva manera.”

Feliu Elias

Joan Sutrà no és un simple restaurador, sinó un artista restaurador. Ell restaurà els retaules gairebé desapareguts, invisibles dintre una crosta de brutícia cinc vegades centenària, que es conserven a l’església de Castelló d’Empúries; i els restaurà ambdós a la perfecció. Ultra els dos retaules de Castelló d’Empúries que, gràcies a la munificència particular del rector del temple emporità, Joan Sutrà restaurà, cal esmentar la restauració del retaule de l’església parroquial del Canapost, restauració que, per ésser apremiant el senyor Sutrà, emprengué per compte propi.

Josep Carner

Un país de boira és una capsa tancada que s’entreobre a cada punt, i mai no es bada del tot. O si voleu té un teló que, més que aixecar-se; de cop i volta deixa filtrar un personatge per a reprendre de seguida una aparent impenetrabilitat. Si una figura us ve de lluny en l’aire clar, us consent un avesament gradual, us estalvia el surt magnífic davant d’un inesperat que adés no hi era, i ara us topa materialment.

Josep Pla

La generació alliçonada per l’Exposició és una cosa tan grossa, que fa l’efecte, literalment, d’un miracle. Es tracta d’una primera generació, això és, d’una força sense tradició sense experiència, sense elements per treballar. Així i tot aquesta generació no fa més que arribar i moldre.

Josep Navarro i Costabella

He notat que, d’uns quants anys ençà, la diada d’Innocents ha perdut molt del seu prestigi. En dir prestigi em refereixo, naturalment, a tot allò que la festa té d’infantil i bullanguer. Actualment les facècies de la diada queden reduïdes a la mínima expressió: estrena de tres o quatre comèdies i algun solt periodístic d’aquells que ensenyen la cua.

Antoni Rovira i Virgili

Cal remarcar que, en la seva al·locució, el Papa es plany especialment del monopoli de l’educació de la joventut, monopoli organitzat pel feixisme. Les causes de conflicte entre l’Estat i l’Església són agreujades i multiplicades per la política d’accentuat estatisme que el Govern italià segueix. I és evident que Pius XI ha cregut arribada l’hora d’oposar l’aturador de la seva protesta a la invasió creixent del camp eclesiàstic i espiritual per part del feixisme tentacular.

Ferran Soldevila

La premsa s’ha ocupat dels rumors que corrien dies enrere respecte l’establiment de frares del Cister, procedents de Burgos, a Poblet. En una recent excursió al venerable monestir vàrem constatar que algunes gents d’aquells encontorns creuen l’esdeveniment molt probable. Si fos així, convindria ocupar-se’n seriosament, tant més que, segons sembla, hi ha a casa nostra, gent prou càndida per embadalir-se amb aquesta possible instal·lació a Poblet dels cistercienses burgalesos.

Joaquim Folch i Torres

Els dies 6 i 7 del corrent, va tenir lloc a Berlín, la venda d’obres d’art, convocada pel Govern de la República dels Soviets de Rússia. Un luxós catàleg, proveït de nombroses reproduccions fototípiques, anunciava al món dels amateurs aquesta subhasta que diuen que el Govern rus feia com a via d’assaig, d’una sèrie de vendes que havien de succeir-la. El catàleg anunciava que els objectes que s’anaven a vendre, procedien part del Museu de l’Ermitatge. Això venia a dir als amateurs burgesos, que no res del que es venia era producte de les incautacions que

Francesc Trabal

Joan Miró, el pintor català que fa poc aconseguí tota l’atenció de la crítica d’art de tots els països amb motiu de la seva Exposició a la Sala Bernheim de París, ha estat uns dies a Barcelona, de pas cap a Mont-roig, i hem pogut obtenir d’ell uns mots sobre la seva vida.

Josep Navarro i Costabella

És segur que encara hi ha qui discuteix quin nom hem de donar als trens qui circulen pel subsòl de Barcelona. “Metro”? Subterrani, potser? Quant al Transversal, el deixarem de banda. En això, almenys, que cadascú li doni el nom que més li plagui. Ara, respecte l’altre, el gran, la cosa varia. A ell no li escau ni un nom ni l’altre. Mereix que hom l’anomeni el pas subterrani.

Carles Soldevila

Primer: la casa. Després: l’automòbil. Aquest és el bon ordre. Un luxe que no va de dins a fora, que no és un sobreeixir de possibilitats, sinó una disfressa de misèries, no és veritable luxe.

Josep Pla

He pensat en aquesta anècdota en llegir una carta recent del senyor Xammar, en la qual em parla de la situació que té actualment a Rússia un bon amic de tots dos: el senyor Andreu Nin o el camarada Nin, per dir-ho amb més propietat. La situació no és pas gaire brillant.

Miquel Duran i Tortajada

Durant molts anys ha existit a Barcelona una penya mixta d’escriptors, d’homes de negocis i amics de l’autor de «Terra Baixa», que tothom, al nostre país, coneixia amb aquest nom: la penya de Guimerà. Primer es va reunir a l’antic Cafè de Pelayo; després, a la Lliga de Catalunya; més tard al Cafè Continental; i darrerament, a l’Ateneu Barceloní, on els pocs que queden de la penya, encara es reuneixen, però no ja amb l’assiduïtat i amb la devoció que ho feien en vida d’En Guimerà.

Miquel Duran i Tortajada

La penya literària de «La Revista», de «La Revista» de Josep Maria López-Picó, es congrega, actualment, al Cafè de la Rambla. Les reunions literàries són presidides pel poeta Josep Maria López-Picó, fundador i animador de la penya. Els més habituals concurrents són: Carles Riba, Agustí Esclasans, Millàs-Raurell, Josep Obiols, Rafael Benet, En Foix i l’escultor Rebull.

Carregant més articles...
No more posts