Beethoven i les seves amades

Teresa, Julieta, Bettina… belles fantasmes que rellisquen dintre la vida del mestre; podeu trobar-ne rastres en algun tema embadalit, apassionat o tendre, femenívol, que dialoga amb un altre d’inquiet, turbulent a voltes irat, masculí, al llarg de les sonates, simfonies, quartets i, en general de tota l’obra del compositor. Perquè la característica de la música de Beethoven és aquesta. Per a Beethoven era impossible de crear un tema sense trobar-li un altre, una parella, que enraonés amb ell, s’hi barallés i li fes requesta amorosa. La immensa força humana de l’estil beethovenià és que al costat d’un moviment musical que esprem la vida de l’autor, n’hi ha un altre que recull la gràcia d’una dona o bé el somieig d’una idea.

Teresa, Julieta, Bettina… Un cop apagada l’última nota del seu tema, fugen. Tot l’encís de la seva presència era il·lusori; no són fantasmes: són dones de carn i ossos. I el compositor roman solitari. Aleshores, canta l’adagi consternat que va fent variacions damunt del seu contingut únic, talment el dissortat eloqüent i feixuc alhora, repetint-vos amb un accent penetrat mil vegades una mateixa dissort a ell esdevinguda. O riu amargament amb un «scherzo» descordat.

Perquè així com generalment per a tots els homes fugen els fantasmes i resten les realitats, a Beethoven, com a tots els genis els fantasmes eren fidels i les realitats es fonien com a fantasmes.

Aleshores, aquests noms femenívols han sobreviscut només que per a sofrir blasmes. No hi ha hagut home que en sentir Beethoven no hagi pensat: «Com són les dones! Pensar que un home així fos un fracassat amorós.» Ni dona que en les mateixes circumstàncies no hagi sentit que el cor li feia: «Pobre Beethoven! Per què no és viu ara, que fóra més comprès!», dolgudes de no poder fer res per a ell, moltes pengen resignades un seu retrat a la cambra.

No obstant, entre la dona i el geni la sacrificada sempre és la dona. Podrà semblar paradoxa, però fins en el present cas és així. Jo voldria fer-ho veure ben clar, com ho sento, i redimir, ja sia per uns breus moments, la memòria d’aquestes dones que van estimar amb totes les seves forces i que no en varen tenir prou per a poder acabar d’estimar, car l’amor, sovint, com diu Browning «És una joia infinita, turment del cor finit, que no la pot encloure».

Comentem-ho. Beethoven no era bell, ni era ric, ni era poderós. La seva fama, en vida, no va estendre’s sinó en un cercle reduïdíssim de persones, les quals discutien sovint les seves obres. Persones d’un gran crèdit en el món de la música i de les arts el negaven. Weber, Goethe, que no l’esmentarà (a part d’una breu lletra a Zelter, en la qual ridiculitza el caràcter del compositor, feréstec i malhumorat), que per a dir, gran Mendelssohn, llavors infant, li farà sentir fragments de les simfonies «Quin enrenou!, sembla que tots els mobles de la casa s’hagin tret de lloc!» A conseqüència de tot això podem afirmar ben categòricament que no era cap interès ni cap vanitat allò que guiava les amades de Beethoven envers d’ell. No, era una comprensió, una intuïció del seu mèrit. Aquelles noies, per tal com tenien més cor, hi veien més clar que els crítics més intel·ligents i més suficients de l’època. I aquesta clarividència només és possible quan l’amor aproxima les ànimes. Beethoven, doncs, fou estimat, i no d’una manera corrent sinó extraordinària.

Però com s’explica, essent així, la fi desgraciada de totes aquelles amors? —Evidentment el compositor, com tots els genis, havia d’ésser allò que la gent diu un egoista.

No era ben bé un egoista perquè de la mateixa manera que tenia la tendència de sacrificar la gent estimada a si mateix, ell es sacrificà damunt de l’altar del seu propi geni, sacerdot i víctima. En virtut d’això era per a ell impossible d’estimar ningú que no fos estimar-lo «en la seva música». Girava els ulls al rostre de l’amada, i els aclucava per a sentir el tema que li duia aquella imatge. Qui sap! De la mateixa emoció tenia ganes de quedar-se tot sol per a millor fruir-la. I, bruscament, se’n anava. Com que l’amada-tema musical era sempre dins seu, ell es creia sempre al costat de l’amada; però ella, la veritable s’esperava sola i abandonada, fins que el geni venia altre cop a ella per a posar-hi més música, sempre més música «El seu reialme no era d’aquest món» com ell acostumava a repetir.

Les dones pel mateix que són d’una major sensibilitat, són més esclaves de certes lleis profundes, misterioses que les obliguen a viure no en profit d’elles sinó en profit de la vida.

El fill que han de portar a dintre ja les governa abans de la seva generació; sovint aquest futur fill, encara no existent, venç en lluita gelosa l’home estimat per la que ha d’ésser mare seva. Per això l’amor més gran dintre el pit d’una dona pot ésser paralitzat, engolit sense morir, quan es posa en contra de la llei de la vida.

Per això les amades de Beethoven, a ulls clucs, sense saber per què varen trobar-se casades amb homes insignificants però normals, perquè la vida ho havia disposat així. Era just. El seu dolor de seguir un amor impossible, de dona i geni, hauria estat estèril. El dolor del geni, per contra, és fecund. Cada destí s’havia complert.

Però jo no puc creure que una persona que algun cop havia assaborit la intensitat de l’ànima beethoviana, mitjançant la música i l’amor, pogués oblidar-la. És antinatural creure-ho. I, de més a més aquest amor no s’havia fos, perquè era el primer sinó en el temps, en la intensitat i en la qualitat. Per això és evident que totes elles en moments de melancolia i de recança devien pensar «Oh Beethoven!» i, després seguir dolçament llur marit.

Quina culpa han tingut, doncs? Perquè són blasmades? La mateixa Naturalesa que féu a Beethoven geni les féu amants infidels i dissortades, i també en naturalesa de prohibit al geni de viure sinó és per a la seva obra, i el puneix quan vol sortir-ne a la persona que l’en vol fer sortir.