Rossend Llates

Teresa, Julieta, Bettina… belles fantasmes que rellisquen dintre la vida del mestre; podeu trobar-ne rastres en algun tema embadalit, apassionat o tendre, femenívol, que dialoga amb un altre d’inquiet, turbulent a voltes irat, masculí, al llarg de les sonates, simfonies, quartets i, en general de tota l’obra del compositor.

Carles Soldevila

Hem decidit d’anar a trobar Lluís Nicolau d’Olwer per demanar-li unes quantes opinions sobre la història i la nova generació d’historiadors. El nostre Nicolau, Nic, com li diuen els seus íntims, ofereix un simpàtic aspecte de jove gentleman, familiaritzat amb els esports i apassionat per la política. L’hem sorprès a la platja de la Barceloneta de la qual és un client assidu: estiu i hivern, primavera i tardor, Nicolau d’Olwer es capbussa en aquesta mar que ―embarcat, no pas nedant― ha seguit de cap a cap a la recerca de la nostra grandesa passada.

Ferran Soldevila

El sofriment sembla inherent a la vida els grans homes. Repassant llurs existències ens sentim gairebé decantats a creure que la glòria terrenal té, com alguns cops la glòria celest, per preu i per camí, el martiri. Baudelaire, el gran poeta francès, no va pas escapar a aquesta llei dolorosa. L’amargor i la desesperança que hi ha en els versos de les seves Flors del Mal o en els seus Petits poemes en prosa, no són una pose com en el cas de tants literats mediocres. La seva vida en respon. Si hi ha pose en l’obra baudelairiana no és pas certament en aquest aspecte, ni en forma de cap manera l’essència.

Lluís Folch i Torres

És mort En Modest Urgell, pintor paisatgista i dibuixant eminent que ha ocupat durant més de mig segle un setial en el chor dels nostres més eminents pintors. Amb el mestre que acaba de morir s’ha esdevingut en el nostre món artístic un cas que es repeteix poc sovint en la història dels artistes: l’Urgell feia més de trenta anys que era fora del món artístic, i, no obstant, la seva presència hi era necessària, amada, respectada, i ara en sentirem enyorament.

Carles Soldevila

Hem trobat al nostre humanista en un petit pupitre de l’Ateneu, en el que sol ocupar sempre, a prop del balcó. La palmera del jardí gairebé frega els vidres; alçant una mica l’esguard, hom albira una llenca de cel ensolellat. En Carles Riba no sol seure mai en els pupitres llargs on caben deu persones per banda i on té el perill de trobar-se al costat d’un amic o conegut disposat a distreure’l… Un instint individualista, una precaució de meditatiu, el duu a cercar el pupitre solitari, vora el balcó.

Carles Soldevila

En Josep Pla ha publicat un llibre: Coses vistes. Mitjançant un canvi de notes infinitament menys ensopides i menys perilloses que les que solen canviar els diplomàtics, hem arribat a construir un diàleg, que ens apressem a oferir als nostres lectors.

Adrià Gual

Ens vàrem dir que sí, i l’un darrera l’altre vàrem oblidar el tallar-nos els cabells. Cert que la gent es reia de nosaltres. Però que pot la rialla inculta contra una dèria generosa? La burla de la vulgaritat ens esperonava més aviat a persistir en el nostre afany de diferenciació completa ―diferenciació per dins i per fora.