Preludi

Em pertoca donar als lectors de les meves cròniques musicals una notícia agradable. Des d’avui la secció es veurà honorada amb la signatura de Robert Gerhard. Aquest èxit de MIRADOR és el resultat d’unes gestions de llarga data, que fins ara no havien donat fruit, a causa de diversos treballs que tenia empresos el jove i madur compositor.
Robert Gerhard, el més pràctic dels nostres músics, n’és també el més agut crític.
Ara jo, en acomiadar-me de la secció i dels lectors que m’hauran llegit, sento com una mena de modest orgull per haver pogut ésser el precursor d’una figura tan decisiva dintre del món de les nostres arts. Si són permeses comparacions, és, salvant les distàncies, l’alegria del Baptista. I, només sota aquest aspecte, he gosat batejar una mica, encapçalar amb quatre paraules les sàvies i autoritzades del meu successor.
ROSSEND LLATES

MIRADOR em fa la invitació ―que m’honora― d’escriure a les seves columnes. Alguns amics meus, el judici dels quals té molta de valor als meus ulls, insisteixen perquè jo exposi públicament algunes idees relatives a la música actual, algunes paraules d’orientació per a homes de bona voluntat. Aquestes dues circumstàncies lligades han acabat per vèncer tots els meus arguments de resistència. Vençuts i tot, però, no es resignen. Sobretot aquest: el compositor combat en favor dels seus ideals fent música. Els arguments veritables que ell pot portar a la discussió són obres. El combat dialèctic, la teoria, l’anàlisi han de confiar-se a un altre home: el crític creador, el schöpferischer Kritiker dels alemanys. Invocació:

Crític creador, vine…!

He d’afegir que les idees generals que jo pugui anar exposant aquí no tenen cap novetat. A Berlín, a Viena, a París, a Leningrad… són moneda corrent en tota conversa entre músics. Afanyem-nos a donar-li curs a Catalunya, és moneda bona, a fe.

De totes maneres és clar que voldria fer més que això. I aquí convindrà que us poseu en guàrdia. Ningú no podrà esperar de mi que jo faci mostra de la imparcialitat d’un crític ―si és lícit exigir d’un crític aquesta virtut―. La música contemporània que jo vull defensar i a la qual voldria guanyar amics a Catalunya, no és aquella música l’interès de la qual queda exhaurit amb el fet de la seva “actualitat”. Al costat de la música simplement “moderna” hi ha una altra música més ambiciosa avui a Europa. Sobre aquesta petita diferència hi ha, sortosament, idees molt clares ja en alguns cervells.

No obstant, seria injust posar a massa baix preu la categoria: “actualitat”. Si és una categoria negligible en la vida privada d’individus determinats, no ho és, en canvi, en la vida d’una col·lectivitat. I una vegada tocat aquest concepte, permeteu-me una fantasia personal.

Em plau d’imaginar la “consciència col·lectiva” dividida en una sèrie de zones de sensibilitat progressivament decreixent cap a la perifèria. En la zona de màxima sensibilitat hi ha uns éssers odiosos que van descobrint que al món els problemes no s’acaben mai ―àdhuc els sistemes aparentment més perfectes n’estan encara plens! Pròxima a la d’aquests éssers dolorosos ve després la zona de les solucions humanes, ai las, transitòries totes. Saltem-ne unes quantes més per acostar-nos a la perifèria. Hi ha una zona creadora del confort: aquí tota cosa perd la malícia original i es converteix en motiu de benestança. I ara ve la zona benestant, la que gaudeix del confort i el defensarà, és clar, a mossegades, quan sigui necessari. D’aquesta petita operació treiem-ne per avui la conclusió que ens dóna, si us plau, és aquesta: confort = enemic de l’esperit.

Hem saltat unes quantes zones; deixeu que em tomi a remuntar en direcció contrària per a saludar de passada la dels purs dilettanti, noble tipus d’home que hauria de reviure entre nosaltres. A ell endreço aquestes paraules temàtiques de Paul Valéry: “Les hommes n’inventent rien qu’ils n’y soiént contraints par les circonstances. Les damnations ne sont que des expédients qui répondent à des expédients. Elles n’é manent que de juges extèrieurs qui ne sen tent pas ce que nous sentons. La sévérité est nécessairement superficielle.”

Vulgueu recordar, si us plau, que el preludi no té una forma rigorosa; pertany al grup de formes dites d’improvisació. El seu principi és el principi de l’anticipació indirecta, o de l’al·lusió velada de vegades progressivament descoberta al tema o als temes de la fuga.