Melcior Font

A les nou En Rusiñol pren una tassa de llet. Li serveixen en un pot que no sigui de vidre perquè així es fa la il·lusió que no n’hi ha tanta. A quarts de quatre —l’hora de despertar-se— més llet amb molt de sucre. A la tarda, a les set, «un negrito» (gelat de cafè amb llet) a l’«Orxateria». A l’hora de sopar, una tassa de brou amb rovell d’ou i tres o quatre dolços. De vegades pastilles de xocolata, de més a més.

18 novembre, 2021

Rosa Maria Arquimbau

El mateix senyor Capdevila diu que com a bon ciutadà se sent una mica avergonyit dins la seva cabina en plena Rambla. I que per ciutadania les cabines no haurien d’existir. I que un Ajuntament que vota tants milers de pessetes per unes lluminàries de més o menys bon gust, bé podria votar-ne unes quantes per combatre l’analfabetisme.

09 juny, 2021

Joan Alavedra

Asseguts en algun cafè de la Rambla, no ha vingut, alguna vegada, el pobre xinès a oferir-vos un ventall, una pipa o un collaret de senyora? I no us heu demanat mai, mirant-lo, quin atzar podia menar a Barcelona aquell minyó de terres tan llunyanes? El rostre o els ulls de cap d’ells no us ha desvetllat el desig de conèixer coses de la seva vida? Aquests xicotets que, amb la maleta a la mà, passen lentament entre nosaltres amb un posat un xic absent i semblen només conrear, i encara amb una certa negligència, el seu negociet

09 juny, 2021

Robert Gerhard

Joan Manén, el gran violinista català, acaba d’enriquir la seva personalitat amb una faceta inèdita. Per si no fos prou el reclam del seu màgic virtuosisme de violinista, doblat del prestigi de compositor hàbil en tots els gèneres musicals, se’ns ha revelat encara sota un aspecte nou: el de completador d’una obra inacabada de Beethoven. Tasca ingrata i problema espinós el que s’ha plantejat.

01 juny, 2021

Llucieta Canyà

A Arbúcies vaig conèixer En Santiago Rusiñol. Estava assegut al cafè de la «Fonda Torres»; prenia una copeta d’absenta i enraonava amb uns quants admiradors arbuciencs. Jo era aquell any a Arbúcies a passar l’estiu i a fer salut; Rusiñol era per a mi l’alegria que passa. No creguéssiu pas que jo faig intervius al primer qui passa.

20 gener, 2021

Llucieta Canyà

Dones de Catalunya! Si no comencem per exigir allò que podem exigir, és fàcil que els homes el dia de demà, pensin que quan havem deixat passar tant de temps sense fer valer els nostres drets, és perquè no hi teníem gaire interès.

17 gener, 2021

Àngel Pons i Guitart

Una de les coses més belles i edificants de Barcelona, és la Biblioteca pública del Passeig de Sant Joan. Per palesar-ho, només cal que hi feu una visita. Hivern i estiu, aquest lloc és visitat per tota mena de gent. Hi veureu des del rentista panxacontent que s’embadaleix amb les obres de Campoamor, a l’obrer que aprofita uns moments de lleure per a sadollar-se de tots aquells coneixements que la manca de temps i de posició social no li han permès adquirir.

02 gener, 2021

Àngel Pons i Guitart

«Per a mi allò era un paradís. Aquelles setmanes les vaig omplir totes en excursions i prenent apunts pels meus treballs literaris en preparació. Creieu: per palar amb completa solvència d’aquest lloc, s’hi ha d’haver viscut. S’ha d’haver viatjat en piroga, per sentir l’esgarrifança perillosa d’aquells rius i braços de mar.»

06 desembre, 2020

Josep Maria Planes

La nostra casa té, entre altres avantatges, el que no està feta per a treballar-hi. Tret d’alguns casos desesperats, no veureu mai ningú que escrigui. Tenim unes quantes quartilles i un parell o tres de tinters perquè no sigui dit. Això lleva a la Redacció aquell aire de mal humor que tenen els establiments on es treballa realment.

22 novembre, 2020

Josep Maria de Sagarra

Sense ell és ben segur que Verlaine no hauria pogut acabar de convertir-se al catolicisme, ni escriure aquells sonets que fan plorar, en els quals entre alexandrí i alexandrí es descobreix una camisa de seda volant sobre unes cuixes. L'absenta feia combinacions de gran melodrama. Aquests bevedors tendres jugaven amb els ganivets i les pistoles com si fossin trenes de senyoreta de pensionat. Hi havia cada crim que tallava l'aire.

04 novembre, 2020

Josep Maria Planes

Aquest cop Josep Carner ha vingut de L’Havre una mica més arrodonit, més “posat” que la darrera vegada que el vàrem veure. Ens sembla que ja hem escrit alguna vegada que En Carner és un dels homes que fan més impressió d’aquest país. La seva conversa té una finor, una qualitat de tot primer ordre. És capaç de tenir-vos cinc o sis hores seguides pendent de la seva paraula. Saltarà d’un tema a l’altre amb una elegant agilitat, i la seva conversa no perd mai aquest to brillant, original, ple de matisos i de suggestions.

03 novembre, 2020

Robert Gerhard

És cert que els saxofons han portat, d’aleshores ençà, una vida obscura i subalterna en el si de les bandes militars d’alguns països, especialment dels meridionals. Semblava que no s’havia de complir aquella prometença d’un esdevenidor brillant dintre el conjunt dels instruments de l’orquestra simfònica que Berlioz havia profetitzat per l’instrument de M. Sax. Han estat els negres, habilíssims artistes instrumentals, qui han posat en evidència i han fet triomfar les qualitats que Berlioz descobria admirat, ja fa a la vora d’un segle, en aquest instrument extraordinari. Honor als negres, doncs!

24 setembre, 2020

Robert Gerhard

Ningú no podrà esperar de mi que jo faci mostra de la imparcialitat d’un crític ―si és lícit exigir d’un crític aquesta virtut―. La música contemporània que jo vull defensar i a la qual voldria guanyar amics a Catalunya, no és aquella música l’interès de la qual queda exhaurit amb el fet de la seva “actualitat”.

04 agost, 2020

Frederic Mompou

La nostra època és purament de laboratori i serà sacrificada. El futur geni se servirà de tot el nostre. Jo he nascut per ésser un músic exteriorista i sensitiu, com fill d’una època donada a crear nous materials. Els meus intents de formar una escola de «primitivisme» no suposava sinó arribar a una concepció modèlica tal com la cercaren els artistes plàstics en les figuretes de l’art negre. Era la simplicitat de tot el que havíem copsat.

21 juliol, 2020

Lluís Montanyà

I és que tot ho és d’inexplicable, de sublim i d’immens en aquest llibre. Llum i tenebres, caos i ordenació. Tot pren unes proporcions gegantines, astronòmiques. Ens sentim portats al davant d’una necessitat còsmica ineludible. En aquest llibre hi ha alguna cosa que potser caldran segles per desentranyar.

18 juliol, 2020
Show more
Carregant més articles...
No more posts