La meva música

Sincerament, dubto si sóc o no sóc músic. I és que, tret del precís moment en el qual produeixo, la música no m’interessa. Un fet ho demostra: m’agrada llegir i estudiar de tot, i fins profunditzar, i amb aquestes aficions múltiples, però, no he pogut ―ni amb la més bona voluntat― suportar el règim d’un tractat dels anomenats de composició.

La meva música és intuïtiva. Qualsevol altre compositor tindria por i pena de confessar l’absència d’audició interna. Per a mi, és un fet absolut. I, encara, no he fet res per adquirir-la, car en el meu cas és una cosa inútil. El meu fi ha estat crear unes sonoritats que difícilment l’audició interna més fina podria trobar. Si quedés sord la música hauria mort per a mi. Jo a Alemanya hauria estat sotmès a un cultiu microbicida d’audició interna.

I per contra tota la meva vida és purament interna. Tinc tota una meva vida per a mi sol. Dins de mi passen coses fantàstiques, les quals no s’exterioritzen mai. Tot viu intensament dins de mi; menys la música.

Jo no concebo mai l’obra. Tota la meva sensibilitat és una antena receptora que despulla elements i que els deixa reduïts al no-res. Jo escric com un «medium». Faig música i a mida que va sortint em va guiant fins que ella mateixa posa el seu títol. Jo no creo música sinó que la música em crea a mi. Jo transcric uns afanys de música contemplativa. En el fons hi ha quelcom de misticisme en aquesta abstracció de laboratori. I, en aquesta música, jo puc ben bé ésser un «il·luminat».

He arribat a un convenciment davant de controvèrsies bizantines: S’hi ha de néixer. Discutir aquest problema és igual que fer afirmacions inútils de si la vida s’ha de viure poc a poc o de pressa. En música hi han èpoques de músics intuïtius i èpoques de músics cerebrals. Per crear materials per una obra, s’hi ha de néixer, és sobretot la força intuïtiva que val. Per a construir l’obra és l’ofici que serveix. Un sol home no crea i construeix al mateix temps. L’obra perfecta és col·lectiva.

Una època crea i una altra època construeix.

El geni és una mena de resumidor admirable.

La nostra època és purament de laboratori i serà sacrificada. El futur geni se servirà de tot el nostre. Jo he nascut per ésser un músic exteriorista i sensitiu, com fill d’una època donada a crear nous materials. Els meus intents de formar una escola de «primitivisme» no suposava sinó arribar a una concepció modèlica tal com la cercaren els artistes plàstics en les figuretes de l’art negre. Era la simplicitat de tot el que havíem copsat. Podia ésser el moviment d’una generació ―de l’època actual― en un tornar a començar.

És possible que alguna de les meves obres ―Altitud, per exemple― hagi adquirit la forma d’expressió de diàleg. Una enfrontació de dos conceptes cercant síntesis. El que m’agrada més, però, és cenyir-me a un pensament concret i curt. Ésser un filòsof que escrivís epigrames, que és la imatge invertida del contingut d’un tractat de composició a la llum de l’harmonia clàssica. Del que estic segur és de no escriure mai música dramàtica (sempre m’ha esgarrifat).

Aprofito aquesta ocasió per a repetir que Beethoven no m’agrada i no voldria que ningú malinterpretès aquest sentiment veient-hi un menyspreu per a la música del passat. Tinc una adoració per tota la música del passat. La massa grandiosa de l’obra de Beethoven em representa més bé una piràmide colossal que una esvelta catedral. Tampoc no m’agrada Wagner que, si bé és veritat que ens deixa amb la boca oberta, és més bé per ésser un magnífic orador que un sublim pensador. Tant aquest com aquell són els músics representatius de l’Alemanya militarista. Ells porten tota l’ànima d’aquella Alemanya que tot el món feia semblant d’odiar, però en el fons, la humanitat porta encara l’ànima de Beethoven i de Wagner.

Aquest, sobretot, va ésser un gran especialista en marxes.

En l’actualitat els meus músics preferits són Ravel i Stravinski. Tota l’altra música moderna solament m’interessa.

El meu racialisme d’escola és invisible per a molts, però és la meva terra i la meva raça la que m’inspira. És impossible fer una música sincera sense portar el segell de procedència.

Per a mi, una simple harmonització de motius folklòrics té una gran valor, però una obra que només s’inspiri en cançons populars és, precisament, el que hem de combatre a casa nostra. No és així que farem una obra catalana precisament. L’obra catalana serà aquella que, digna de classificar-se entre la música universal, serà nascuda a la nostra terra o de la nostra terra.