Elogi del saxofon

Una mica tard, és veritat ―i me n’he d’excusar― prenc la defensa d’aquest noble instrument que ha estat objecte d’atacs desconsiderats, en ocasió d’haver figurat en el nou acoblament instrumental que jo proposava per a la Sardana, en una composició meva d’aquest nom. Crítics prestigiosos de casa nostra l’han titllat d’instrument pseudo-negre, apuntant el gest d’esquinçar-se una mica les vestidures en veure’l figurar al costat de les nostres bucòliques xirimies ―no menys nobles, és cert― la tenora i el tiple de l’Empordà.

No caldrà recordar a cap blanc de sentit comú, em sembla, que negre ni pseudo-negre no poden emprar-se en un sentit de desqualificació per aquest instrument ni per cap cosa! (Els pobles que pateixen set de justícia tenen obligació d’oblidar menys que els altres aquestes coses).

Però hem dit pseudo-negre. En efecte: tothom sap que ha estat el genial Adolph Sax, de qui duu el nom, l’inventor d’aquest instrument. No caldrà insistir, doncs. Però sí que valdrà tal vegada la pena de recordar l’entusiasme amb què un mestre de la instrumentació com Hèctor Berlioz acollia M. Sax de Brusel·les i al seu instrument cap allà el 1840. Sense l’entusiasme actiu d’un Berlioz, el pobre M. Sax no hauria probablement pas pogut reunir els cabals que necessitava per construir la família sencera dels saxofons; avui, tal vegada, aquell instrument de metall amb tudell de clarinet figuraria en el catàleg de Mahillon en la secció de curiositats del museu instrumental de Brusel·les.

Ara no. És cert que els saxofons han portat, d’aleshores ençà, una vida obscura i subalterna en el si de les bandes militars d’alguns països, especialment dels meridionals. Semblava que no s’havia de complir aquella prometença d’un esdevenidor brillant dintre el conjunt dels instruments de l’orquestra simfònica que Berlioz havia profetitzat per l’instrument de M. Sax. Han estat els negres, habilíssims artistes instrumentals, qui han posat en evidència i han fet triomfar les qualitats que Berlioz descobria admirat, ja fa a la vora d’un segle, en aquest instrument extraordinari. Honor als negres, doncs!

Tot això ho sap tothom i gairebé m’hauria d’excusar de fer-ne esment. Però ja que se me’n brinda l’ocasió, tinc la satisfacció de fer constar avui un detall nou de la tècnica d’aquest instrument que sembla que els negres són els únics a conèixer. L’ignora el mateix Riemann i, à la suite, tots els tractadistes que s’han ocupat després d’ell del saxofon.

El tub del saxofon no és solament un tub octavador, com pretenen els tractadistes, sinó alhora un tub quintador. Dit en altres termes: per augment de la pressió labial el saxofon no produeix únicament l’octava d’un so fonamental, sinó que també pot produir la duodècima. Això és més que una curiositat acústica desconcertant ―com a tal l’abandonem als físics― és el secret de la tècnica d’execució dels grans saxofonistes.

Sóc debitor d’aquesta revelació a un excel·lent artista català, Francesc Casanoves, qui me n’ha fet una brillant demostració ad oculos, si es pot dir. Ell amplia per valor de tota una octava sencera l’extensió del saxofon Es-Alto en el registre agut! Aprofito aquesta ocasió per retre homenatge d’admiració a aquest extraordinari instrumentista nostre que encarna als meus ulls un tipus nou d’artista. És el tipus ideal de l’artista amic i aliat intel·ligent del compositor contemporani que aquest somia i algunes vegades, oh joia, troba realment de carn i ossos! No sabeu quina alegria produeix una troballa d’aquestes. L’excel·lència d’En Casanoves com a saxofonista, flautista i clarinetista destrueix definitivament la llegenda tenaç del llavi esclau d’un sol instrument. L’embocadura del saxofon no li fa malbé el llavi per a la flauta, ni viceversa. L’execució del veloç tremolo de llengua, el Flattersunge dels alemanys, que ell domina a la perfecció no salament en la flauta, sinó també en el clarinet ―fet declarat encara impossible per tants de clarinetistes― i àdhuc en el saxofon (!), no té evidentment el més petit efecte nociu per a la seguretat del seu llavi.

Vet ací, doncs, que aquest jove artista barceloní ve a corroborar novament i d’una manera brillant la raó que assisteix als autors contemporanis, Schoenberg en primer lloc, que rebutgen enèrgicament ja fa anys aquelles llegendes d’una rutina obstinada, enviant-les a formar part del capítol de les supersticions que la tècnica i la intel·ligència dels solistes d’élite han anat vencent a través de la història dels instruments musicals. Els que hem tingut l’honor de fer música amb solistes catalans i els podem comparar amb els d’altres països sabem les dots d’instintiva musicalitat, d’intuïció i d’intel·ligència que posaran els nostres instrumentistes per damunt dels millors del món el dia que una posició social digna de la missió que han de complir no els condemni, com ara, a fer de l’art un ofici mercenari. No ens pot sorprendre, en definitiva, que sigui de Catalunya, terra de grans artistes dels instruments, d’on surti un artista que serà mestre i model de la generació de solistes de camera que s’acosta. Honor, doncs, al triple artista Casanoves!

Què hi fa que el saxofon faci sentir la seva veu tan àgil i tan expressiva, gairebé exclusivament encara, en el local ouvert la nuit? Qui que tingui cara i ulls en deduiria una desqualificació del saxofon? El criteri de valoració d’un instrument és únicament el seu estat d’evolució tècnica. En aquest aspecte el saxofon es pot posar costat dels instruments més evolucionats del grup de vent de l’orquestra simfònica. En aquest mateix aspecte, per exemple, és avui infinitament superior als nostres bellíssims instruments populars empordanesos, a l’evolució tècnica dels quals, deguda a la iniciativa del nostre il·lustre Lamote de Grignon, assistim amb l’entusiasme i l’interès més vius que us pugueu imaginar.