El panell

Els anys més tranquils la meva vida són, potser, els que vaig passar á Girona, en aquell tercer pis del carrer de la Forsa: ab el cap ple d’ilusions y sense un ral á la butxaca.

Encara’m sembla que veig aquell quarto, ahont me tancava de sol á sol per pintar, escriure, fumar, descansar a ratos y somniar á tota hora, sobre tot cap al vespre, quan el sol, ponentse darrera’ls arbres sechs de la Devesa, deixava a mitja llum las montanyas llunyanas, la planura serpentejada pel Ter, apareixia com una cinta argentada, destacantse en primer terme unas teuladotas vellas y humidas, quatre rónegas xemaneyas y una especie de torratxota terminant en un panell que, rovellat per las plujas, no girava á dreta ni á esquerra, y sech y encarcarat, allí sestava… perque sí. Qué n’hi havia passat d’horas contemplant aquell panorama trist, humit, peró tranquil y simpátich! Qué me’n havía forjat d’ilusions mirant aquell panell que més clar se destacava com més la nit anava embolcallant d’ombra’l misteriós paisatje!

Aixís passaren días y setmanas y mesos y fins anys… quan un matí’m sorprengué la presencia de dos homes que trafiquejavan en la teulada vehina. Eran un paleta y un manobra. «Deuhen adobar goteras», vaig pensar, sense fer cabal…

Aquella mateixa tarda, á posta de sol, els homes havian ja acabat sa feyna: quatre teulas novas, las vellas gratadas de molsa, y’l panell adobat… Peró de quina manera! Adressat, lluhent que semblava nou! Y cóm girava á dreta y esquerar’l malehit! Y ab quín dalit grinyolava després de tants anys de forsat silenci!… Y rim!… Y ram!… Y torna, y gira, y regira!… No vaig poderme aguantar, y més dejorn que’ls altres días vaig retirarme dels finestrons amohinat per aquell continuu grinyolar.

Peró vingué l’endemá, y dematí y tada y vespre sempre’l panell, rim, ram, ara per aquí, ara per allá, ara despay, ara més depressa, no deixantme contemplar el meu panorama, ni bressar las mevas ilusions, ni descansar á la nit, que no feya més que somniar ab el reconsagrat panell!

Tres días vaig soportarlo! Al quart, no podent més, vaig resoldre anar á la casa del devant y encararme ab el vehí propietari, que va resultar ser un senyor de bon regent, d’uns cinquanta anys, acomodat, tossut y egoísta.

―Deu lo guart! ―vaig dirli ab el barret á la má y ab més modos dels que’s mereixía aquell burgés de tercera classe que ni’m va dir segui ni cubreixis. ¿És vosté l’amo de la casa?

―El propietari, sí senyor ―me va contestar. ¿Que se li ofereix?

―Poca cosa ―vaig afegir ab el to més amable y melós que vaig poder trobar. A dalt al terrat, devant per devant del balcó ahont un servidor trevalla, fa tres días qu’han adobat aquell panell que sempre havía vist quiet y tranquil…

―Bé, ¿y qué? ―va contestarme aquell panxacontenta.

―Qu’ara, ab las giravoltas que dona y’l remor que mou, ni’m deixa pintar, ni escriure, ni pensar…

―Ah! És pintor vosté… Y bé, ¿qué vol?

―Voldría que’l fes estar quiet com abans.

―Y ara! ¿Qué s’ha begut l’enteniment? ¿Per qué’s creu que serveixen els panells?

―Lo qu’es aquest á vosté no crech que li serveixi de res… y á mi no més que pera ferme la…

Llavors aquell marrá, tot prenent una polsada de rapé y aixugantse’l nas ab un mocador de herbas, me digué sense ni dignarse mirarme:

―Vagi, vagi en nom de Deu! Ja no hauría de ser pintor, pera ser un ximple!

―Peró, escolti! Si s’ha de pagar alguna cosa…

―Ja li he dit que se’n vagi en nom de Deu y no m’amohini! ―y m’acompaná á la porta poch menos que á empentas.

No hi va haver remey. Vaig tenir d’empasarme’l panell, soportar sas giravoltas y aguantar sos grinyols…

Aquell paisatje tranquil, aquellas postas de sol, aquellas plujas menudas, aquella quietut, aquella cinta argentada, aquell horitzó ample, immens, y, fins á la nit, aquell firmament ab lluna y estrellas, tot havía cambiat! Tot havia perdut pera mi l’encís, el misteri, la poesía!…

Després, y durant la vida, qué n’he trobat en aquest món d’homes y donas que’m recordan el panell!