Les «Elegies» de Rilke

Hem rellegit recentment les “Elegies de Duino” a la llum de la penetrant interrupció que n’ha fet recentment Hester Pickman, traductora admirable. Ja és sabut que aquests poemes, considerats per la crítica com el pinacle de la poesia rilkiana, foren concebuts al castell de Duino molts anys abans de llur cristal·lització definitiva. Rilke els escriví en el petit “château” de Muzot, voltat d’aspres muntanyes solitàries, on el poeta menà des de 1921 fins a la seva mort, una vida “d’intimitat excessiva amb el silenci ―ha escrit Valéry― com si visqués en el temps pur”.

En un assaig introductori, Hester Pickman nota el caràcter obscur i fragmentari de la metafísica que s’amaga darrere les imatges, els símbols, els temes abstractes de les “Elegies”. Però aquesta metafísica ―diu la traductora― “s’adapta ara tan estretament a l’experiència que, per bé que sigui obscura, ja no és gens vaga. Potser és obscura només perquè, ara més que mai, Rilke parla amb ell mateix. Ha viscut tan llargament amb les seves percepcions, que de vegades s’hi refereix amb frases que representen solament fragments o bé ombres de coses ja de temps familiars al poeta”. Cert: Rilke no sembla haver resolt sempre, en aquests poemes de la seva dura àuria maduresa, el difícil problema de l’equilibri entre individualitat i universalitat, que el nostre Joan Crexells considerava com un dels problemes essencials de la poesia. Al nostre entendre, Proust reeixí més sovint a expressar amb emoció contagiosa les seves percepcions més íntimament personals, més difícilment comunicables.

Hester Pickman estableix l’esquema de la metafísica rilkiana que traspuen les “Elegies” com qui endevina sota l’aigua trèmula les arrels d’una flor lacustre. Els valors permanents que en destaca són la infantesa (Rilke fou dels que la consideren com la fase més pura i intensa de la vida), la suprema importància del sofriment i una complicada noció de la immortalitat, que és, segons Rilke, un do només reservat als “herois” i als que moren en llur jovenesa. Però el poeta ens parla encara d’una altra immortalitat: la que confereix l’art a les coses efímeres. Aquest és, sens dubte, un dels nuclis més importants de la seva ideologia. Si Mallarmé afirmava que la Creació no sembla tenir altre objectiu que resoldre’s en pura expressió poètica, Rilke, amb un subratllat més dramàtic, més tendre, ens presenta les coses fugisseres totes girades vers l’home, àvides d’ésser immortals en el seu cor: “Passatgeres, en nosaltres confien perquè les salvem, nosaltres, tan transitoris ―es deleixen per transformar-se en els nostres cors invisibles― i esdevenir (oh, per sempre!) un tros de nosaltres, siguem qui siguem, a la fi”. La importància que concedia Rilke a aquesta espiritualització de la matèria a través de l’art explica el que Hester Pickman anomena la “deïficació de l’artista”: el seu amor a Rodin, Cézanne, Leonardo i Hokusai; el mateix sentiment inspirà els nombrosos passatges que el poeta dedicà a les mans humanes, “car són les eines de l’esperit i els símbols de tota activitat creadora”. Un dels més bells d’aquests passatges es troba en una lletra de l’any 1903: “Mans que fan llur camí totes soles, meni allà on meni que senten angúnia, vacil·len, i després tornen a estar contentes, i avancen, avancen, molt més baixes que el rostre, que és un estel damunt d’elles, i que no hi veu pas per elles, ans només lluu”.

Rilke sentí tan intensament el misteri de la capacitat d’expressió espirtual que resideix en la matèria, que en les “Elegies de Duino” transferí, limità en gran part a l’esfera estètica el seu sentiment religiós. Fou dels que han vist en l’art, segons el mot de Stanislas Fumet, una “substància paradisíaca”. Sembla, segons la IX Elegia, que la missió central de l’home sigui la realització del “somni de la Terra”: tornar-la “invisible” a través de l’art. Però Hester Pickman observa que hi havia en Rilke un contemplatiu insatisfet. “Amb la persistència i l’allunyament del món que caracteritzen cercà un indret de dolç repòs i talment, com ells, no el trobà mai. Els místics cristians estan almenys convençuts que aquest indret existeix, però hom no pot assegurar que n’estigués Rilke”. Per això, al capdavall, tampoc el paradís de l’art omple la seva ànima. En la IX Elegia hi ha una pregunta intensament significativa d’aquesta inquietud. L’home es vol confondre amb les coses, vol recrear-les, tenir-les “en les nostres mans senzilles, en l’esguard ple d’imatges, i en el cor sense mots”. Però: a qui les donarà, després? “Wem es geben?” Estranya barreja d’humilitat i d’orgull, d’entusiasme i de tristesa, aquesta poesia de la maduresa rilkiana sembla de vegades una pregària ferida, que no arriba a alçar el vol.

Signat com RALPH