La institució del premi “Joan Crexells”

La institució del premi “Joan Crexells”

Publicat a La Publicitat el 9 de desembre de 1927.

Hi ha en la meva carrera periodística un fet del qual m’enorgulleixo, des de tots els punts de vista. Vaig ésser jo, em sembla, que vaig llançar primer la notícia de la creació de la Fundació Bernat Metge. Ara tinc també la iniciativa de l’anunci d’un fet d’una importància semblant. És una iniciativa que emplenarà de joia totes les persones interessades en el nostre moviment literari i cultural.

Ahir a la tarda ens trobàvem uns quants amics a la famosa penya de l’Ateneu que presideix el doctor Joaquim Borralleras. Algú sortí a parlar del premi Goncourt, l’adjudicació del qual, pel present any, els diaris portaven. Tothom sap el que és el premi Goncourt. És l’esdeveniment literari anual més important de França. L’escriptor que el rep pot considerar-se com un home gairebé, feliç. El gran públic considera el judici dels acadèmics no oficials com una cosa tan important, el mecanisme interior de l’Acadèmia per altra part ofereix tantes garanties al lector que els tiratges que es fan dels autors favorits amb la distinció és formidable. L’escultor Dunyach, que és un dels homes d’aquest país que sap discernir amb més finor el sentit de civilitat i de civilització que es troba en el fons de la vida francesa, ens explicava aquestes delicadeses tan enyorades.

―I per què ―digué de cop i volta Carles Capdevila― no hem de fer els possibles per tenir una cosa semblant en aquest país? Per què no ho provem?

La invitació fou acceptada unànimement i al cap d’un moment semblava ―tan natural es presentà la iniciativa― la cosa més corrent del món.

El doctor Borralleras, amb la seva famosa llibreta i el llapis a la mà, començà a posar ordre a les coses. Comença amb el ritual:

―Vinga?

Que fou contestat amb un Vinga! General, ple d’entusiasme.

―Es tracta ―digué algú― de donar un premi en metàl·lic considerable al millor llibre sortit durant l’any.

―Perfectament.

―De quant ha d’ésser el premi?

―De deu mil pessetes, l’edició d’un tiratge del llibre inclosa.

―Fem números?

―Fem números.

―Surten els números?

―La gent farà cua per ésser-hi. Els primers anys el premi es compondrà d’una suma de quotes mínimes. Es tractarà, al mateix temps de crear un fons que doni una renda equivalent al premi.

―S’ha d’entrar en detalls?

―No cal. Queda nomenada una comissió, formada pels senyors Enric Jardí, Joaquim Borralleras, Pere Rahola i Carles Capdevila, els quals presentaran, com més aviat millor, un reglament.

―S’aproven els nomenaments?

―Queden aprovats.

―Quan serà donat el premi?

―Cada any, per Sant Joan, els inscrits nomenaran un jurat, que amb el temps es convertirà ―quan la Fundació quedi establerta― en una acadèmia no oficial estable. Aquest jurat donarà el seu veredicte el dia de Santa Llúcia.

―Què s’haurà de premiar?

―El millor llibre inèdit escrit en català

―Prosa solament?

―Preferentment prosa…

―Novel·la?

―El millor llibre en prosa, el que sigui. ¿Per què si surt un llibre de filosofia, o d’història, o d’assaig, o de crítica no s’ha de premiar?

―Perfectament.

―Com se’n dirà de tot això?

Surten diferents noms, que per eliminació van quedant exclosos. Deixeu-me tenir la petita vanitat de dir que jo vaig tenir l’encert de dir el nom just. D’això se’n dirà, en efecte, un nom que ens recorda una persona que mai més no podrem oblidar. Se’n dirà “Premi Joan Crexells”. Dóna la casualitat ―l’atzar és estrany― que l’aniversari de la mort d’En Crexells s’escau per Santa Llúcia.

―Això ha d’ésser de seguida…

―L’any vinent tot plegat funcionarà…

Algú recorda que totes les iniciatives d’aquest grup han tingut èxits magnífics. Es parla de la darrera, la de la vinguda del senyor Ulloa a Barcelona. Però si les iniciatives de la penya no tenen èxit, ¿quines iniciatives voleu que en tinguin?

I bé, estimats lectors: em sembla que tot això és important. D’aquí a deu anys, a conseqüència d’aquesta iniciativa, el nombre de llibres catalans que es publiquin durant l’any pot ésser doblat, els tiratges, triplicats, i podem tenir encara una acadèmia no oficial estable ―és a dir, un organisme d’autèntica civilitat.