Conversa amb el professor Joaquim Xirau

Les conferències filosòfiques de l’Ateneu Barcelonès

Els nostres lectors saben que avui, a les deu de la nit, serà donada a l’Ateneu Barcelonès, la tercera de les conferències filosòfiques. Aquesta vegada ocuparà la docta tribuna l’il·lustre catedràtic de lògica fonamental en la Facultat de Filosofia d’aquesta Universitat.

És costum d’interviuar l’autor dramàtic abans de l’estrena, el pintor abans de l’exposició, el literat abans de publicar el seu llibre; per què, doncs, no hem de fer el mateix amb el conferenciant abans de la conferència?

«Festivals del pensament», digué Farran i Mayoral que eren aquestes conferències de l’Ateneu Barcelonès. Realment ho són, i per tant, cal que els preparatius comencin de bon matí.

Ara, que una miqueta més i fallen tots els nostres propòsits: el professor Joaquim Xirau ha declarat, rodonament ésser enemic dels intervius, de tot el que sigui publicitat. «Em fa por anar pels diaris» ha dit, gairebé textualment.

Declarem que per la nostra banda, i amb absolutíssima sinceritat, que mai no ens havíem trobat davant un cas de reserva tan extremada. Ha calgut apel·lar als alts interessos del conjunt perquè el professor Joaquim Xirau es decidís fer unes declaracions i ens donés l’autorització per publicar-les.

Reflexions sobre la filosofia

―I de què parlarem? ―ens ha preguntat el nostre il·lustre interlocutor.

―Què és la filosofia? ―hem interrogat per la nostra banda.

―La filosofia, contra el que molts creuen no és una vaga meditació sofre les coses, ni un simple sistema més o menys coherent d’acudits «originals». És una ciència afinadíssima i com a tal requereix el domini d’una tècnica difícil, una competència rigorosa i una informació fermament orientada.

―I de la influència de la filosofia?

―En el sentit que acabem de dir, la influència de la filosofia mai no pot ésser immediata. Una filosofia «popular» és la negació de la filosofia. El pensament filosòfic rigorós i creador ha estat i cal que sigui sempre patrimoni de petits sectors selectes. Només d’aquesta manera pot conservar la seva pulcritud

―Ara bé: la influència de les idees filosòfiques ―continua el professor Joaquim Xirau― així conreades, és sempre profundíssima. Ella assenyala fisonomia i el caràcter total d’una època i d’un poble. Però la seva influència està en raó directa de la seva puresa i de la seva pulcritud. El que esdevé d’una manera exemplar en la filosofia succeeix en rigor en totes les esferes de la cultura i molt especialment de la cultura científica.

La glòria de no servir per a res

Després, el professor Joaquim Xirau prossegueix:

La cultura, en allò que té de creació, és sempre l’obra de minories selectes i desinteressades, d’aristocràcies o, si es vol, d’aristarquies. Només de pobles que saben formar aquestes seleccions i mantenir-les amb munificència arriben a adquirir l’elevació espiritual i personalitat.

I a continuació ens diu:

―Certa vegada, una coneguda personalitat em preguntava, parlant de la filosofia, amb un aire de màxima objecció: «I bé: això per què serveix?». Decididament, «això» no serveix per a res. I aquesta és la seva màxima glòria. Però, d’aquestes coses que «no serveixen per a res» n’ha sortit tot el que la humanitat estima i honora. Les teoritzacions de Descartes i Leibniz sobre l’essència del món i de Déu varen portar-nos al descobriment de la geometria analítica i del càlcul infinitesimal, que evidentment no serveixen per a res. Però, sense elles, no hauria estat possible l’electricitat, ni el vapor, ni l’aviació… ni la calefacció central, és a dir, tots els progressos tècnics i pràctics de la mecànica actual. Sense les meditacions d’alta matemàtica del segle passat, que a qualsevol «home pràctic» li hauria semblat cosa de folls, no hauria estat possible la teoria d’Einstein. Tots els homes competents on histologia i medicina saben a bastament que les investigacions empreses amb mires d’aplicació immediata fracassen gairebé sempre. Els descobriments més sorollosos de l’art de guarir han estat aconseguits plantejant problemes purs, deslligats de tot afany d’aplicació immediata.

―Doncs, bé: la filosofia és la ciència pura per excel·lència, és a dir, estranya a tot afany d’eficàcia immediata ―ens diu el nostre il·lustre interlocutor―. Però, aquesta màxima puresa li atorga precisament la màxima eficàcia. Segons les idees que hom tingui de Déu, de la realitat del món exterior… canviarà totalment el perfil d’una època i d’una cultura; gustos, maneres, art, ciència, religió, política… tot. Però això no depèn del caprici. Això s’imposa d’una manera rigorosa a la meditació pura i desinteressada. Hi ha hagut a la terra algun home pràctic que hagi aconseguit la influència d’un Plató, d’un Sant Agustí, d’un Descartes, d’un Kant?… I cal remarcar que en allò que s’ho proposaven és on la seva influència ha estat més escassa. Confessem, doncs, que la cosa més «pràctica» és teoritzar amb puresa.

Disciplina de formació. L’interès per als problemes filosòfics

Com que nosaltres, en comptes d’interrogar esperem que el professor Joaquim Xirau continuï, ens diu:

―Però, si bé la filosofia com a creació cal que sigui l’obra de seleccions, també hem de convenir que només un poble que s’interessi per als problemes filosòfics pot dir-se amb plenitud, un poble culte. No tan sols a Alemanya, sinó a tot Europa, la filosofia és una disciplina de formació i d’educació. Les aules de filosofia de la Sorbona tenen assistència de dues i tres-centes persones. Tots els francesos cultes atribueixen l’eficàcia, la finesa i l’elegància mental dels seus polítics al curs de filosofia dels Liceus. Cap home de ciència ho és de debò si no ha pres contacte amb les especulacions de la filosofia. I el mateix podem dir de les altres esferes de la cultura, art, política, moralitat i religió. Però ja no cal dir que la filosofia, per la seva banda, per ésser tal filosofia i no convertir-se en una buida i pedantesca virtuositat verbal, ha de mantenir un contacte continuat i directe amb totes les esferes de la cultura i de la realitat.

―Augmenta en el nostre país l’interès per als problemes filosòfics?

―Sí. Ho demostra, entre altres coses, l’èxit d’aquestes conferències organitzades per l’Ateneu Barcelonès. Això és per a tots una gran esperança. Només quan el poble s’impregna d’aquestes altes essències arriba a adquirir una orientació, una coherència, una personalitat i una «cultura». En rigor, en això no hi ha elecció. Els problemes de la filosofia «són» de per si interessants. Són probablement els que en últim terme interessen més l’home, i tots els homes. Però mai ningú no s’ha interessat per la filosofia popular i de divulgació, ni per la fàcil retòrica dels «dilettanti». El públic no tarda a donar-se compte que és un escamoteig i un engany, una filosofia de cartó.

El nivell intel·lectual dels estudiants. La cultura superior

Acabada aquesta part de la conversa, i com que nosaltres no ens cansem d’escoltar el professor Xirau, li demanem el seu parer sobre el nivell intel·lectual dels estudiants.

―És difícil de jutjar ―ens respon― si el nivell dels estudiants ha pujat o minvat. La meva impressió, però, és que el nivell mitjà és inferior al de fa quinze anys. En canvi, les minories selectes han aixecat evidentment el seu nivell. Resulta difícil esbrinar les causes del primer fenomen, si és que en efecte no és un miratge. Potser la trobaríem en un defecte de selecció. Les del segon són evidentment, entre altres l’enorme superioritat del nivell mitjà del professorat. Millor dit, potser és degut al fet de què les minories de professors selectes han augmentat en una gran proporció.

―I quant al panorama de la cultura superior?

―Mireu, no és possible de parlar així, correcuita, del problema de la cultura superior. La seva complexitat és enorme. Penseu que inclou problemes, també complexíssims, d’ordre polític i social. Però vist d’una manera immediata i urgent, el problema universitari és un problema de persones. Cap reforma legal pot influir en el més mínim en la cultura vital universitària. La universitat està constituïda exclusivament pels universitaris. És, doncs, un problema de selecció. I aquesta selecció només és possible d’aconseguir-la per mitjà d’una retribució decorosa. Cal que el sacerdot visqui de l’altar. En el cas contrari, de la seva professió en farà un comerç i perdran ell i ella, dignitat i eficàcia. Mai no posseirà una cultura el poble que no sàpiga permetre’s el petit luxe de mantenir aquestes minories selectes.

Volíem que la conversa amb l’il·lustre professor Joaquim Xirau, cavaller de la cordialitat, fos més extensa; però, parlant, parlant, s’ha fet hora de començar la classe i, ben bé a contra cor, hem hagut de retirar-nos.