Sardanes a la plaça

Vet aquí que l’altre dia em trobava en un d’aquests pobles de Catalunya en els que el verd i la pedra estan tan ben lligats sota el cel, que els ulls no saben avenir-se com en aquest món de llàstimes i misèries s’hi poden ensopegar racons tan purs i perfectes. Aquest poble es troba anant de Girona a Olot, en aquelles recolzades on el paisatge es fa tan sensiblement pictòric, i on al més lleu detall li sobra la gràcia pels quatre costats. Doncs jo m’estava a la plaça de l’Església d’aquest poble entendridor, i era la caiguda de la tarda, i uns músics de cobla local, amb americanes tronades i gorres humils, refilaven la sardana com si fossin rossinyols celestials. I aleshores hauríeu vist com els pagesos d’aquell poble i les fadrines i les casades, es donaven les mans i feien un cèrcol de bona mida i començaven a puntejar “la dansa més bella, de totes les danses que es fan i es desfan”.

Jo he vist ballar la sardana a les grans viles i als poblets mariners de l’Empordà. I cada vegada que ho he vist m’ha saltat el cor de sentiment; però jo no sé què hi havia en aquella plaça, ni quin era el moment especial del meu esperit, que les sardanes d’aquella tarda em semblaren les sardanes més emocionants de la meva vida. Entre els dansaires hi havia un bé de Déu de barretines vermelles, i una colla de vellets que ja enfilaven la seixantena, que tot sentint la música s’anaven animant i saltaven més lleugers que una llebre.

Aquella gràcia delicadíssima que omplia la plaça del poblet, era una cosa instintiva en cadascun dels dansaires, era la gràcia que se’ls havia encomanat, amb els anys de viure en aquell racó de món guallant aquelles muntanyes i respirant aquell airet tan fi i una mica humit que ve dels pollancres, dels verns i les alzines.

Aquells homes i aquelles dones, doncs, ballaven la llur sardana de la mateixa manera que llauraven el camp i vigilaven les collites, era l’alegria natural del seu esperit barrejada amb tots els sentiments ara tristos ara joiosos que se’ls arraconaven al fons del cor i que si a mà ve ni se n’adonaven que els tinguessin.
Jo me’n vaig anar del poble, que era negra nit, camí de Girona, amb la seguretat que havia vist i sentit una d’aquelles coses meravelloses que, ben buscades i de tant en tant, es troben a la nostra vida.

Al cap d’uns pocs dies, rodava amb dos amics meus, pels barris de la Barceloneta, en un ambient de festa major de raval; era més de la una de la matinada i la gatzara s’anava desmaiant entre les coloraines del “pim-pam-pum”, dels trapezis, dels cavallets, de les parades de fira, de la fortor de l’oli, i les pellerofes dels cacauets. A l’envelat encara hi havia xivarri, però tot el restant empal·lidia d’una manera trista. I vet aquí que tombant per un carreró, vàrem sorprendre unes llums vacil·lants i una música de cobla, i una dotzena de sardanistes, que ballaven com uns desesperats amb un entusiasme que arribava a l’ànima.

El paisatge d’aquell carrer era ben distint del de la placeta de muntanya, les barretines eren uns barrets de palla ensopits, i en els dansaires, la bona voluntat havia pres el lloc de la gràcia.

I jo pensava en aquelles altres sardanes, on tot era frescor natural, on tot era instint i inconsciència, on tot era afinat i perfecte com una fulla d’arbre o una llenqueta de núvol. I veia aquestes altres sardanes de suburbi on tot era improvisat i imperfecte, on tot era consciència i desig i voluntat, i si les unes m’omplien tots els racons de l’ànima, les altres em feien tremolar tots els nervis, perquè si és una cosa meravellosa l’espectacle de la dansa natural i espontània que ve a ésser la música i el moviment del paisatge diví, també és una cosa meravellosa la voluntat d’aquells joves i d’aquelles mosses, que damunt les llambordes d’un racó humil de la ciutat, a la vora del fum i els tràngols del moll i de les fàbriques, fan reviure desesperadament, i tal com poden el moviment i la música d’aquell paisatge diví.

I jo, i tants com jo, que som fills de la Rambla, de la nostra Rambla de les clatellades i de les flors i del “visca” i del “mori”, sentim tan forta l’alegria de ser catalans davant de la perfecta sardana de la muntanya, com davant de la barroera sardana del suburbi.