Port de la Selva

Port de la Selva és una vila marinera de l’Empordà que la trobareu entre les puntes de Cap de Creus i de Port Vendres; és en aquell lloc que la pedra viva de Catalunya s’acosta més a la mar, i el poble del Port de la Selva sembla tan enamorat de l’aigua, que les cases no s’amunteguen les unes damunt les altres, ni s’arrapen a la pujada, sinó que van baixant i van posant-se l’una al costat de l’altra, fent una dolcíssima cinta blanca, que voreja la corba marina. I una miqueta més amunt de les teulades del poble, hi veieu la façana i el campanar de l’església, tota de neu, que ve a ésser com el cap d’aquella gran gavina de pedra emblanquinada, que està prenent el sol en un redós que no té preu per oblidar el tràngol de les misèries d’aquest món.

Si us voleu fer càrrec d’aquest finíssim allunyament, d’aquesta serena indiferència del Port de la Selva, us haveu d’enfilar un dia que el cel estigui net, al Castell de Sant Salvador, damunt de Sant Pere de Roda. Des d’allí dalt veureu la plana més bella d’aquest món, que és la plana empordanesa; veureu aquella terra tan viva, tan rica, tan ben quadrada i tan ben ratllada que va des del Canigó fins a la mar. Us adonareu que la plana empordanesa, canta amb el món i vibra amb totes les coses d’aquest món. Fins el golf de Roses, d’un horitzó tan ample, d’una llum tan celestial, veureu que parla i somnia i s’entusiasma amb tota la plana de l’Empordà. Però si doneu un cop d’ull pels volts d’aquella punta de Cap de Creus, veureu aquella gavina blanca del Port de la Selva, separada de la plana per un gran mur de pedra negrenca, fugint dels pobles i les coses de la terra i aturant-se en el pendís, i abocant-se tota a les coses de la mar i de la llunyania.

Aquesta sensació d’oblit i d’inefable apartament, és la sensació que tremola d’una manera suau damunt totes les coses i tots els colors del Port de la Selva.

El paisatge no agafa aquí els tons més vius i més picants de la Costa Brava. No hi ha aquells alzinars metàl·lics, ni aquella follia de ginesteres, ni aquelles pinedes immòbils i plenes de majestat. No és un paisatge teatral apassionat, ple de notes agudes. Al Port de la Selva tot és en to menor. Hi ha vinyes de pàmpol, no massa dilatat, hi ha oliveres que es combinen amb l’alzina, sense que els troncs agafin cap actitud tràgica, ni les cabelleres es despentinin. Hi ha aquelles mates de garriga perfumada, que s’arrapen com poden al pedreny, ara gris, ara daurat. I enmig de la flora salvatge, s’hi veuen les feixes de conreu, netes de tota inquietud, d’un to d’argila pàl·lida, i les canyes altes i fines que arrelen dins les gleves sorrenques.

Aquests elements del paisatge, vestint la més delicada estructura de pedres, combinats amb les parets blanques del poble, amb la llum del sol, amb les pantalles dels núvols i el reflex de l’aigua, fan un conjunt total i perfecte d’aquells que un cop els haveu vist sembla que penseu una mica meravellats: Aquest és el paisatge que endevinava dintre el meu cor; que desitjava veure’l viu i tremolant i tocant de peus a terra i ara per un voler de Déu el tinc aquí davant els ulls, tan afinat i tan ajustat al meu desig que no sabria treure’n ni ’un gra de sorra ni una fulla d’arbre, ni sabria posar-hi res perquè aquest és el punt dolç de les coses d’aquest món i tant és el punt dolç que gairebé deixa d’ésser paisatge de la terra per convertir-se en paisatge celestial.

I precisament tota la gràcia que té el color del Port de la Selva, tot l’encís que pugui oferir-nos, són deguts a la seva – simplicitat. Recordem alguns racons de la costa mallorquina, recordem algunes estones perfumades de la badia de Nàpols, recordem altres indrets divins de la nostra Costa Brava. Són aquests paisatges unes notes agudes, uns moments incisius i tempestejats, dintre la nostra vida visual. Són begudes fortes d’una estona, que ens han deixat els nirvis en desmai. Aquells paisatges no convidaven al repòs ni a l’oblit, hi havia una dolçor àcida o picant, hi havia un excés d’elements. Al Port de la Selva no hi ha excés d’elements de cap mena. Allí tot és auster. Però no l’austeritat d’alguns racons de muntanya, aquella austeritat seca i immòbil. Aquí hi ha la humitat i el bellugueig de l’aigua. És una austeritat que fa somriure i neteja els pensaments i eixampla l’ànima.

Aquesta pulcritud i justesa d’elements del paisatge del Port de la Selva tenen encara una gràcia especial: aquí les coses no són aclotades. No hi ha cap línia que caigui cap a terra, però tampoc no hi ha res que s’aixequi d’una manera violenta. Les mateixes cases que toquen a l’aigua, no semblen cansades; sinó que totes alcen el cap d’una manera airosa, i l’església, feta de corbes un puntet aguditzades, fa l’efecte que aguanta totes les parets del poble i els dóna un caire de cosa esvelta. El Port de la Selva sembla que tot ell tremoli amb un lleu somriure femení. Hi ha una mena de frescor de noia, enmig de l’aigua i la blancor de les cases i la pedra muntanyenca del Port de la Selva.

I vet aquí que aquesta simplicitat de colors, el gris, el blanc i el blau, amb els detallets i les pinzellades d’una finestra, d’una proa de llagut, d’una vela tremoladissa, fan que el paisatge del Port de la Selva se’ns presenti als ulls com una d’aquelles imatges tan sàviament estilitzades dels pintors de l’extrem Orient. Hi ha alguna cosa d’estampa xinesa en els tendres colors del paisatge del Port de la Selva.

Jo he vist aquest paisatge estimat, amb la llum crua de l’estiu, l’he vist una nit molt negra quan les cases, arran de l’aigua, semblaven ombres inconsistents. L’he vist quan bufa la ventada amb aquella gran desesperació, aixecant de l’aigua una polsina de tots els colors. El Port de la Selva sempre té el prestigi impecable de la seva forma.

Però el moment just no és pas el de les llums violentes ni dels vents desesperats; l’haveu de veure quan apunta la caiguda de la tarda, un dia d’hivern d’aquests tan clars, quan les muntanyes de darrere el port són grises i daurades, i quan les cases blanques, prenen un pensament de pintura rosada i l’aigua és d’un blau un xic desmaiat.

Aleshores el Port de la Selva us dóna aquella gran sensació d’oblit i de repòs i aleshores cada element, la cosa més petita que us fereixi veureu que està tan ben posada, tan justa amb el seu color, amb el seu moviment o amb la seva calma.

Jo he seguit una pila de racons de Catalunya amb un entusiasme i un amor cada dia més grans. Per mi no hi ha res al món com la mar i la muntanya de Catalunya; de vegades, dels indrets que he trepitjat amb els peus, no sabria quin triar, perquè si l’un em roba el cor, l’altre se m’emporta l’ànima. Però mireu, no sé què té el Port de la Selva, que sempre que em ve a la memòria, m’esborra tot el restant. I moltes vegades, quan m’estic ensopint entre el xivarri dels tramvies, entre la mica del fum i la mica de la beguda i de la conversa enganxosa petulant i ve l’hora d’anar-te’n a casa, després que ja no saps com fer-ho per matar el temps, aleshores m’arriben en el pensament, amb quatre espines d’enyorança, aquelles cases blanques i aquelles oliveres i aquelles vinyes de cara a la mar, del paisatge del Port de la Selva.