La terra del poeta

A propòsit de la inauguració oficial del monument a Mossèn Cinto, voldria dir quatre paraules per honorar la memòria del nostre poeta. En aquestes mateixes planes, el nom de Mossèn Cinto moltes vegades m’ha servit de pretext, i moltes vegades ha estat comentat. Ara confesso que tot el que jo voldria dir, em balla vagament pel cap, sense acabar-se de concretar ni d’ordenar.

Quan em passa això, renuncio humilment als meus pensaments, i me’n vaig a cercar en els pensaments dels altres, per veure si trobo la mica de llum que a mi em manca. I com l’anell al dit, em vénen ara a la memòria unes paraules de Goethe, escrites en les notes al seu “West-östlicher Divan”. Diuen així les paraules de Goethe:

“Qui vulgui comprendre el poeta, ha d’anar a la terra del poeta”. Això dóna al poeta un caràcter eminentment nacional. És cert que el poeta és home, i com més humà sigui, més eficàcia tindrà la seva obra; és cert que els homes de totes les llengües i de totes les nacionalitats s’emocionaran amb la paraula del poeta; però també és cert que el poeta és l’exaltador d’una llengua, i que la llengua és la característica més espiritual d’un poble. Goethe, l’enamorat de l’ànima clàssica, tornada valor universal, que ell vol fer viure entre els avets romàntics de la seva terra, fa aquesta afirmació: “qui vulgui comprendre el poeta, ha d’anar a la terra del poeta”.

I naturalment que Goethe no s’acontenta aconsellant a l’home que vulgui conèixer un poeta determinat, que agafi la maleta i que se’n vagi a donar un tom pel poblet o per la ciutat on el poeta ha vist la llum, i que després se’n torni tranquil a casa seva. No; això no seria anar a la terra del poeta, en el sentit goethià. Cal conèixer el paisatge, cal veure la fisonomia de les cases i els carrers, cal sentir l’aire i la llum del sol en la terra del poeta; tot això és molt convenient, però no n’hi ha prou. Els elements naturals, els accidents físics, tenen un valor molt gran en la formació del temperament de cadascú. Un poeta que ha viscut sempre de cara a la mar, sentirà i cantarà d’una manera distinta del poeta que no s’ha mogut del cor de la muntanya. Tot això és evident.

Per comprendre el poeta no és solament el paisatge i el món físic mirats materialment; cal saber veure els paisatges amb l’ull de l’esperit, cal saber escoltar el vent i el soroll de les aigües amb les orelles de l’ànima.

Per comprendre el poeta en aquest sentit goethià, cal, a més a més, esbrinar el secret d’aquests paisatges, escorcollar la seva calma o el seu neguit intern, cal veure com són els homes que llauren i seguen la terra del poeta, cal veure quina mena de destrals tallen la fusta dels boscos de la terra del poeta, cal veure com trafiquegen els marxants de la terra del poeta, com estimen les dones de la terra del poeta, com es barallen els homes, com diuen missa els capellans, com es menyspreen i com s’honora tot allò que és menyspreable, tot allò que és honorable en la terra del poeta. Això és el que cal veure, això és el que cal endevinar i el que cal sentir quan es vol comprendre el poeta.

Perquè el poeta està fet de totes aquestes coses, és un instrument de totes aquestes coses, la manera de ser pròpia, la manera de ser dels seus, la manera de ser del món que el volta i que el nodreix, és allò que va fent un feix dintre l’ànima i dintre la sang del poeta, és allò que ell converteix en poesia.

Qui vulgui comprendre el poeta, ha d’anar a la terra del poeta, però no hi ha d’anar amb un partit pres, amb la vanitat que la terra del poeta ja li és coneguda, abans que la terra del poeta se li abandoni i li obri els braços. No ha d’anar a la terra del poeta com aquell que entra a l’hostal, i paga, i crida, i troba els llits parats, i totes les cares esverades per servir-lo, i totes les boques mudes per obeir-lo. Ha d’anar a la terra del poeta com un pelegrí que demana, no com un marxant que baladreja; ha d’anar a la terra del poeta olorant les flors, no trepitjant-les; el que va a la terra del poeta ple de fums, no comprendrà mai el poeta.

De vegades, llegint en revistes forasteres alguns judicis sobre els homes i els valors de la nostra terra, un s’adona de la manca d’orientació d’aquests judicis per al reconeixement de la terra i de la llengua. Semblarà absurd el creure que un home pel sol fet de no conèixer la nostra terra i de no penetrar profundament en tot el sentit de la nostra llengua, estigui mancat per comprendre allò que val i allò que no val de nosaltres. Un home pot ser prou intel·ligent i prou intuïtiu per suplir els coneixements que assenyalàrem; però aquest mateix home intel·ligent i intuïtiu, si ha viscut entre nosaltres, i s’ha informat de la veritable manera d’ésser i de sentir del nostre poble, potser rectificarà algun dels seus judicis i ben segur que veurà les coses molt més clares.

En un cas com el de Mossèn Cinto, conèixer la terra, conèixer la manera de ser de la gent, i conèixer el moment del nostre poble mentre es produí l’obra del poeta, és essencial per comprendre aquesta obra.

Encara que puguin enganyar certes apariències i certes influències, cap poeta com Mossèn Cinto s’ha produït entre nosaltres, que marqués d’una manera més viva i més directa tot el panteig sentimental de la seva terra, tota la gràcia del seu paisatge, tots els meravellosos secrets de la seva llengua.

El que vulgui comprendre el poeta, ha de conèixer la terra del poeta, el que vulgui parlar del poeta, ha de comprendre la veu i l’ànima del poeta, el que parla del poeta sense comprendre’l o sense voler-lo comprendre, no honorarà mai el poeta, les seves paraules tindran sempre un tuf de profanació.