La lliçó del mar i la muntanya

En aquest món hi ha moltes i moltes persones de les que duen corbata i coll i punys, que ademés de fer vida de família fan vida de penya, de despatx, de redacció o del que sigui, les quals tenen un desconeixement absolut de tot el que hi ha i de tot el que passa al mar i a la muntanya. Aquests individus sortint de les quatre parets ciutadanes, ja van completament venuts i no saben distingir un faig d’una carbassera.

És clar que entre tals persones n’hi ha moltes i moltes que tant se val que no sàpiguen fer l’esmentada distinció; per ells, sabent una mica el preu dels olis o mitja dotzena d’articles de codis, i allò que en diem les quatre regles, o simplement, cargolar al pròxim o estirar la pell al veí ja en tenen ben bé prou.

Però el fet lamentable és que entre els ignorants de la natura hi ha uns quants subjectes apreciables, hi ha homes d’aquells que s’anomenen d’esperit i que fins s’han fet una gran cultura.

Jo conec, per exemple, un xicot, que és molt amic meu, i que sap un gavadal de coses, i s’ha fet un tip d’empassar-se llibres escrits en totes les llengües i que tracten dels problemes més importants de la ciència, el qual, segons ells m’ha confessat, i jo he pogut palpar-ho, no sap res d’una planta, ni el volar de cap mena d’ocell, ni la manera com es fan els conreus ni el temps que s’escauen les collites. I jo confesso sincerament, que això és una llàstima, i em sap greu que un home tan aprofitat dongui tan poca importància a les coses vives de la natura. I com aquest amic meu en conec d’altres que també valen, i s’estant tot el sant dia ficats en una habitació i arriben a fer-se un món de lletres mortes i llibres empolsinats.

Jo quan parlo amb gent d’aquesta mena els repeteixo aquelles paraules de Mefistófeles, que diuen així: “Grisa és tota teoria, amic estimat, solament és verd l’arbre d’or de la vida”. I això els ho repeteixo, no per fer el pedant, sinó per mirar si canvien una mica. Ara, que passa allò de “ja pots xiular si l’ase no vol beure”.

I si es mira bé, saber el nom i les gràcies de tot allò que es veu anant pel mar i la muntanya, ademés de ser útil, perquè el saber sempre és útil, fa que un hi trobi una llei de gust especial embadalint-se amb la naturalesa, i que allò que veu li faci més efecte i se li quedi més gravat al cor; i al costat de totes les paraules mortes i sàvies que s’ha empescat la ciència, per anomenar idees abstractes i productes artificials, les paraules vives que s’han empescat el poble per anomenar les plantes i les bèsties, els vents i les boires, i els accidents de la terra i del mar, tenen una lluïssor tan especial que comparant-les amb les paraules sàvies, fan l’efecte d’un brillant de debò al costat d’un […] de got.

És una gran llàstima que moltes persones que tenen carrera i fan de professor, no aprofitin més les lliçons naturals del mar i la muntanya, anar-hi a prendre una mica el sol i l’aire, però no anant-hi com uns badocs i amb el berenar a la butxaca, sinó parlant amb la gent de la terra, i preguntant això i aprenent allò, i estimant i admirant lo molt que hi ha sota aquest sol de Déu per a ser […].

Si la gent aprofités i seguís aquestes lliçons vives, potser no seria tan pesat el to de les converses que es fan en les “penyes” i la ciutat, tot i essent ben ciutat i ben artificial, que ja ens hi agrada, tindria un reflexe de llum de muntanya i un ressò de platja i de cançó d’ocell, que li donaria un puntet més de gràcia.

I no hi ha dubte que aquests professors tan importants ens donarien unes llaunes més dolces, i els poetes no escriurien tantes bajanades; perquè l’home que porta una mica de paisatge dintre el cor, té un punt de mira noble i serè de les coses, i es fixa més amb l’essencial i amb allò que podríem dir-ne el pot de la confitura, per oblidar i apartar els ulls de les bestieses que conten els diaris i les miserables anècdotes de cada dia.