Joan Crexells traductor de Plató

Fa un any que ens reuníem els amics i col·laboradors de la “Fundació Bernat Metge” en un àpat de festa. Celebràrem l’aparició del primer volum. L’altre dia una segona confraternitat al voltant d’unes copes i unes viandes, celebrava la tasca anyal de la “Fundació”. Vuit volums, vuit afirmacions, vuit incorporacions essencials a la nostra llengua i a la nostra ànima, assenyalaven el triomf silenciós d’uns quants desinteressats, d’uns quants apassionats.

I amb la celebració d’aquest àpat d’amics, coincidia el fet d’estrènyer dintre les nostres mans, amb una emoció molt íntima, els primers “diàlegs” platònics, traduïts i comentats pel nostre Joan Crexells.

De tots els llibres clàssics, potser no n’hi ha cap com els “diàlegs” de Plató, que, en llegir-los, un tingui la sensació d’estar en contacte amb una cosa tan extraordinàriament selecta, tan delicadament divina, que el fet de la lectura us desprèn poc a poquet de totes les coses tèrboles i inútils que us ballen per dins de l’ànima, i us aneu sentint de mica en mica més a prop de les estrelles i us acosteu, malgrat la pròpia misèria, cap a aquell palau invisible on la raó i la bellesa es fonen en una mateixa divinitat.

Jo comprenc l’emoció de l’artista conscient, de l’home d’estudi responsable, que s’emprèn la tasca de dir en la nostra llengua aquelles paraules insuperables del geni grec. No hi ha treball de creació pròpia en els temps que correm, i amb les coses que diem els que fem literatura, que sigui comparable al treball del traductor d’Homer o de Plató. Quan aquest treball no és fill d’un engrescament, o d’una inconveniència, o d’una vanitat; quan aquest treball es comença després de reflexionar aquell “quod valeant humeri” d’Horaci, després d’una forta preparació filològica, després d’una investigació desapiadada, a mi em sembla aquest treball una mena de gesta heroica, noble i puríssima alhora pel seu compliment ocult i per la seva manca de teatralitat.

Aquí hem tingut casos, dintre la nostra joventut, que ens omplen de glòria. Em donaria vergonya en arribar a aquest punt si no fes constar una vegada més el meu entusiasme per la traducció de l’“Odissea”, deguda al nostre Carles Riba. Avui el nom d’un altre gran amic ens ve a aconhortar d’una sèrie de mal-de-caps que passem, i ens fa oblidar de les hores actuals amb un llibre que sap endinsar-se de seguida per la drecera del cor. Joan Crexells, traductor de Plató. En aquest primer volum ens dóna “La defensa de Sòcrates”, el “Critó”, l’“Eutífron” i el “Laques”.

Joan Crexells comença amb aquest volum un dels fets essencials del nostre renaixement literari; comença a polir amb aquest volum, un dels brillants més preciosos i de més importància, d’aquesta corona magnífica que la “Fundació Bernat Metge” ofereix a Catalunya.

Totes les literatures del món que han tingut consciència del que representaven, en les diverses èpoques, en els diferents moments culturals, han cercat la manera d’incorporar-se el pensament i la paraula dels clàssics. Les versions de Plató honoren totes les literatures europees; cada nova versió representa un nou combat, un nou esforç, de vegades un nou triomf. A Catalunya no ens podem queixar del que tenim, encara que ens manquen moltes i moltes coses. La “Fundació Bernat Metge” amb un sentit modern, i al mateix temps amb un sentit conscient de la importància de la nostra llengua, s’ha encarat amb la realitat de les coses, i ha donat un pas de gegant dintre el camí de la cultura catalana. I dintre aquest camí de grans lluites i grans dificultats, ens trobem que al cap d’un any la “Fundació Bernat Metge” ens ofereix allò tan esperat, allò que tenen totes les literatures; el primer volum dels “diàlegs” ens ofereix en català les paraules de Plató, el diví per excel·lència entre aquells esperits tempestejats i il·luminats pels déus.

Obrim el volum, i llegim la introducció que en Crexells escriu. Ens adonem de seguida del respecte i la ponderació que hi ha en cada una de les seves paraules; és com un sacerdot que oficia amb coses sagrades. Darrere de la seva concisió de la seva claredat, hi ha el tou de les hores de calma i de febre, de l’estudi enorme, de la documentació escrupolosa, de l’honradesa científica més estricta. Perquè en Crexells és dels pocs homes d’aquest país, que al costat d’una moralitat científica de les més absolutes, al costat d’un cervell fred i serè per a la comprensió de totes les idees, té una delicadíssima sensibilitat d’artista i un gust afinat per a les coses del llenguatge. Jo penso en aquells moments en què Joan Crexells va agafar la ploma i va començar a escriure les primeres paraules catalanes de “La defensa de Sòcrates”; deuria ésser en una cambra solitària, en un racó de biblioteca, a Berlín o a Munic, lluny dels seus, sol amb la seva consciència. Moments que aquí no van commoure a ningú, que ningú els deuria esmentar, i, en canvi, quins secrets moments de transcendència per a tots els que sabem el que vol dir el nostre esperit, el que vol dir la nostra llengua i el que vol dir Catalunya!

Jo estic convençut que la traducció de Plató no podria caure en millors mans, per aquesta complexa manera d’ésser de la ment d’en Crexells. Un treball com aquest, requereix disciplina, i en Crexells no sap fer les coses a mitges, té tota la sagacitat, tota la tenacitat de l’erudit i l’estudiós que mata les hores dins d’una biblioteca, i sap superar l’esforç amb el gest de l’artista que posa a cada paraula una goteta de sang viva i una lleu tremolor d’ànima humana, i en Crexells, a més a més, és un apassionat i un enamorat de la seva terra, el seu treball no és una necessitat biològica, va sempre acompanyat de l’amor i l’entusiasme per a aquesta Catalunya que tots durem dins fins a l’hora de la mort.

Jo conec de debò aquest amic, que ara viu a Londres, ja fa unes quantes mesades, amb la passió dels seus estudis. Aquest xicot, alt i prim extraordinàriament miop, amb un aire d’irlandès enfebrat, i amb un somriure un si és de malícia, un si és d’infant. Sé el que val i el que representa dintre la nostra joventut; sé la seva manera de treballar i de fer les coses.

He viscut tot un any en terres germàniques, on ell i jo érem les úniques persones que podíem parlar català i entendre’ns els pensaments.

Hem corregut de vegades, i hom anat a parar a uns hostals inhumans, i després de menjar una costella de gat, o una truita fabricada per la casa Bayer, hem passat les llargues hores de la nit parlant i tornant a parlar de tot això que és nostre, de les coses, dels homes i les idees de la nostra terra. I no sabeu de quina manera sona a l’orella i com se us animen les paraules, quan no us canseu de repetir cent mil vegades el nom de Catalunya, si us trobeu en aquesta situació que us dic, tan lluny de la nostra Rambla.

Avui, que ell és a Anglaterra, i que no puc abraçar-lo, amb les mans encara tremoloses d’aquest goig d’estrènyer la seva traducció dels “diàlegs”, tinc un goig especialíssim en escriure el seu nom damunt d’aquestes planes, i voldria que els meus lectors li agraïssin, com jo li agraeixo, aquest gran favor que acaba de fer a les lletres catalanes.