Una conversa amb Joan Miró

Una conversa amb Joan Miró

Publicat a La Publicitat el 14 de juliol de 1928.

La personalitat de Joan Miró es destaca amb relleu singular en l’actualitat artística del món.
La Premsa francesa s’ha ocupat amb un interès ben especial de la seva obra
i el nom del pintor català lluu amb fulgors originalíssims entre els de la
jove pintura europea. Ell sosté amb orgull el seu origen terral i recalca
l’accent racial de la seva obra. Totes aquestes consideracions justifiquen
sobradament l’atenció que li dediquem. Això no vol dir, però, que ens conformem
amb les seves opinions sobre persones i coses; ell és l’únic responsable de les
seves paraules. Nosaltres oferim aquestes columnes a tots aquells que creguin que
no han de deixar passar en silenci afirmacions que els toquen de dret.
Acollir-los en aquestes columnes serà un deure i un honor per a nosaltres.

 

Joan Miró, el pintor català que fa poc aconseguí tota l’atenció de la crítica d’art de tots els països amb motiu de la seva Exposició a la Sala Bernheim de París, ha estat uns dies a Barcelona, de pas cap a Mont-roig, i hem pogut obtenir d’ell uns mots sobre la seva vida.

Miró continua semblant l’infant de sempre. Menut, rodanxó, amb la seva americana creuada que en lloc d’eixamplar-lo el torna més rodó sembla tot el que vulgueu menys l’autor de les seves obres. La vermellor de la seva cara contrasta amb la seva absoluta pulcritud. El veieu per primera vegada i us sembla que s’hagi escapat d’un aparador de maniquins d’aquells que hi havia abans en totes les botigues de roba feta de Barcelona, i que guarda immutable el somriure que durant tantes hores li calgué fer davant els vianants. Només quan parla fuig el ninot de cartró i lluu una claroreta de cuca de llum antediluviana. Deixem que aquesta gloriosa cuca de llum parli:

Tota la meva vida he fet gargots, ja de petit sempre tenia el llapis de cap al paper. Quan tenia quinze anys però, encara no havia començat a prendre’n les coses seriosament, puix que aleshores duia els llibres a Can Dalmau Oliveres, i hauríeu vist amb quin alè passava hores i hores damunt el Deu i l’Haver d’aquell gran despatx de drogues!

Aleshores, en aquella època fou quan vaig sentir un ímpetu fortíssim que m’empenyé a anar a Llotja i a Can Galí. A en Galí me l’estimo molt. Quan vaig acabar de Can Galí que era en plena guerra, poc pensava de marxar d’aquí. I fou quan vaig fer la meva primera exposició, primera i única a Barcelona, a Can Dalmau. En aquells moments damunt meu pesaven totes les influències, estava influenciat per tot, des dels impressionistes fins els futuristes. D’aquesta exposició ningú no adquirí res i fou En Dalmau qui em comprà totes les obres exposades per ajudar-me a anar a París amb els diners que em proporcionà, el qual viatge emprenia allà a començaments del 1920. La meva il·lusió de conèixer París, de viure-hi, de treballar-hi no pogué pas expansionar-se; la guanyà la desorientació que París em causà. Vaig viure un any de desorientació absoluta. De tal manera que vaig intentar anar en alguna Acadèmia i no vaig saber fer ni una ratlla. Em situava davant els models i, en absolut, no sabia dibuixar. Havia perdut el mecanisme de com anava tot allò. I no vaig trobar-ho fins a Mont-roig, on vaig tornar l’istiu següent, i on immediatament “em tornà” la pintura com quan a les criatures els torna el plor. Influenciat sobretot per Picasso i pels cubistes, el camp de Tarragona em féu venir unes ganes folles de treballar i vaig produir diverses coses entre les quals un auto-retrat i “La taula”. En Dalmau em presentà a Picasso i quan vaig ésser novament a París, Picasso digué a Dalmau que jo triomfaria i sé que aleshores Picasso parlà bastant de mi entre les seves relacions, la qual cosa evidentment em fou profitosa. Picasso té el meu auto-retrat fet a Mont-roig, i que fou exposat a París formant part d’una aportació col·lectiva catalana. Però el que segurament féu que Picasso s’interessés més per la meva obra, fou “La taula”, que aquí no és coneguda. Picasso, amb motiu d’aquesta tela m’envià molts marxants. Era una tela extremadament apretada, disciplinada, que deixava veure ja cap on aniria la meva producció. Vaig fer una exposició a “La Licorne” de París (ara no existeix aquesta galeria), i tampoc vaig vendre res. D’aquesta exposició se’n parlà poc, però en canvi, els pocs que en parlaren ho feren posant en mi les més grans esperances i afirmant que acabaria imposant-me.

Després d’aquesta exposició vaig tornar aquí. I altra vegada Mont-roig m’acollí amb tota la seva claror i amb tota la seva vida. Aleshores vaig voler cloure tot aquell període meu que des de Mont-roig veia tan clar, i vaig fer “La Masia”. Nou mesos de treball constant i pesat! Nou mesos cada dia pintant-hi i esborrant i fent estudis i tornant-los a destruir! “La Masia” fou el resum de tota la meva vida al camp. Des d’un gran arbre a un petit caragolet, vaig voler posar-hi tot el que jo estimava al camp. Crec que és insensat de donar més valor a una muntanya que a una formiga (i això els paisatgistes no ho saben veure), i per això no dubtava de passar-me hores i hores per donar vida a la formiga. Durant els nous mesos que vaig treballar en “La Masia” hi treballava set o vuit hores diàries. Sofria terriblement, bàrbarament, com un condemnat. Esborrava molt i començava a desfer-me d’influències estrangeres per posar-me en contacte amb Catalunya.

I deixeu que us parli aquí d’aquest aspecte que m’interessa; sé que algú m’ha dit precisament que m’apartava de Catalunya una mica exageradament. Voldria desfer aquest equívoc si realment existeix. Jo crec que sóc qui és més al costat de Catalunya entre els pintors d’aquest país, malgrat que passi temporades fora. I així també ho creuen a l’estranger. Cap de les crítiques estrangeres m’ha presentat mai com afiliat a cap altre país. Sempre se m’ha dit català i prou. El meu nom veureu que sempre a tot arreu és “Joan”, molt diferentment d’altres pintors de Barcelona que en són fora. Per la meva banda us asseguro que on jo sóc més feliç és a Catalunya, a Mont-roig, que és on crec que és més Catalunya; el pur català crec que és Tarragona. Sóc molt més feliç anant en sweter i bevent en porró entre els pagesos de Mont-roig que no pas a París entre duquesses en grans palaus i amb smoking. Tota la meva obra és concebuda a Mont-roig, tot el que he fet a París és concebut a Mont-roig mai pensant en París, que detesto.

Quan pintava “La Masia” sentia, doncs, una gran agressivitat per la gent d’aquí, que es creia que era d’aquí. Com més creixen les arrels de la terra, més creix l’agressivitat contra la gent d’aquí que no és pas d’aquí. Recordo que una vegada En Domènec Carles, anant al Club de Natació, plegats, rebentava furiosament la llum d’aquí i lloava la de París. Jo tinc un menyspreu absolut, en canvi, pel paisatge de la senyora parisenca. “La Masia” em feia sentir una agressivitat física i tot. Quan la vaig acabar, vaig tornar a París i fou aquesta tela la que em féu enfonsar allí. No hi havia pas manera que cap marxant es quedés amb “La Masia”. Ni que volgués mirar-se-la. Vaig escriure a molta de gent i res. En Plandiura a qui també li vaig oferir, no hi va voler saber res. A la fi, En Rosenberg, segurament per compromís amb Picasso, acceptà de tenir-la en dipòsit a casa seva, però la clavà a les caves i la hi deixà un grapat de temps. Al cap del qual, neguitejat per tants de mesos, vaig tornar a veure Rosenberg que, complaent, em féu aquesta proposició: “Ja sabeu que a París actualment la gent habita cambres petites i cada dia més, degut a la crisi que es passa. Els departaments són baixos de sostre, reduïts, bé doncs per què no fem una cosa? Podríem fer en vuit trossos aquesta tela i vendre-la a la menuda…” Rosenberg parlava seriosament. Al cap d’un parell de mesos més, vaig retirar aquesta tela de Can Rosenberg i me la vaig endur al taller, convivint amb ella en plena misèria.

Aleshores la meva vida s’orientà més. Una colla de gent em vingué a veure, i vaig fer molta d’amistat amb uns quants poetes i intel·lectuals que m’alegraren el viure una mica. Fou aquells dies quan vaig conèixer el poeta nord-americà Hemingway, i els Evan Shipman, Ezra Pound, els quals em dedicaren tot un número de “The Little Review”, de Nova York, presentant-me com a català.

La nostra amistat amb Hemingway féu que, finalment, “La Masia” passés a les seves mans (no recordo si me’n donà dos o tres mil francs, això passava el 1923), i després Hemingway l’oferí a la seva muller. Actualment, “La Masia” és a Nova York i hom ha ofert a la senyora Hemingway dotzenes de milers de francs, però no se n’ha volgut desprendre ni vol desprendre-se’n pas.

Arribà l’estiu i vaig tornar aquí. I durant un any destruïa sistemàticament tot el que feia. Començava la meva revolta interior. D’aquella època no queda absolutament res. Només vaig deixar vagament concebuda “La terra llaurada”. Vaig tornar a París sense res. En plena revolta i sobretot amb un furor pel natural. La meva amistat amb els joves intel·lectuals que vivien a París, fou multiplicada, i vaig conèixer als Michel Leiris, Roland Tual, Georges Limbour, Salacrou, el pintor André Masson, etc. Abans de solucionar-se aquesta època de neguit, un dia vingué Picasso a casa i digué que després d’ell era aquest el sol pas que s’havia donat endavant en la pintura.

Tornava a produir, i partint de la realitat, vaig aconseguir perdre el contacte de la realitat, com “Danseuse espagnole”, i sobretot, en “Portrait de Mme. K.”. Desprenent-me de tota influència pictòrica i del contacte amb el natural, pintava sentint un menyspreu absolut de la pintura. Pintava per necessitat i per fer quelcom més que pintura. La idea de la pintura no té cap valor espiritual, de cap mena. Pintava d’aquella manera perquè no podia transigir amb cap d’altra. Sentia un esperit d’agressivitat, però a la vegada d’aristocràcia. No vaig vendre res. Res.

Sentia en absolut un menyspreu de la meva obra. Com l’hi sento ara i com sento el mateix menyspreu del meu esdevenidor. D’això que la gent en diu “pervindre”. Vaig poder fer tot això encoratjat per tota aquella gent, que eren els meus companys i amb els quals hem viscut com a germans, la qual companyonia “aquí” no es coneix pas, aquí és impossible.

Ja en fer el retrat de Mme. K.(que fou fet posant), em proposava fer una cosa realista, i aleshores anava eliminant, eliminant, fins a sentir-me, en aquest moment de la meva revolta completament anti-cubista, i fins a eliminar el cubisme de la meva obra. Per això potser tenia raó Picasso quan digué el que us he explicat. A Mont-roig novament, vaig treballar amb un gran anhel “La terra llaurada”; després produeixo bàrbarament, rompent amb tot, i sense estripar res. Molt disciplinat tan sols en “La terra llaurada”, però en les altres, gens. Era l’any 1925, quan tornava a París amb el que havia fet aquí, i tots els marxants que em visitaren reien sorollosament. Kahnweiler digué que estaria bé “faire un four” de la meva pintura. Vaig rebre la visita d’En Breton, d’Éluard, que em van fer l’efecte d’uns revolucionaris, però dins el més mansoi tradicionalisme. Tots dos s’esveraren i quedaren molt desorientats. En canvi, hi hagueren En Benjamin Péret i En Robert Desnos que es posaren al meu costat obertament, en tot. I al cap d’un quant temps l’americà Evan Shipman em dugué a casa En Jacques Viot, que era en aquella època el gerent de la Galeria Pierre, que s’acabava d’inaugurar. En Viot és un aventurer genial al qual tinc una admiració extraordinària, i una gran estimació. De seguida d’haver vist la meva pintura m’invità a sopar i mentre sopàvem ja em proposà un contracte molt noble. Aquest home no tenia res de jueu. En Viot deixà la gerència de Can Pierre Loeb i es llançà com a marxant meu amb un “cran” formidable. Després, en un moment donat desaparegué d’Europa, i ara crec que és jutge de pau a Papeete (Tahití). I actualment encara l’admiro, perquè és l’únic home que he trobat que realment arrisqui quelcom en la vida.

Ara crec que no té cap valor ocupar-se de mi, ésser el meu marxant. Aquell fou qui organitzà la meva primera exposició a París, després de la de La Licorne, a la Galeria Pierre, amb una invitació signada per tots els sobrerealistes. Fou aquesta la primera exposició que em va fer vendre alguna cosa. Més tard, En Viot i En Pierre organitzaren una exposició sur-realista a Can Pierre, i jo hi tenia dues obres: “El diàleg d’insectes” i el “Carnaval d’Arlequí”. Després d’això, Viot desaparegué, ningú sabé on, i aleshores fou el mateix Pierre qui s’afanyà a oferir-me un contracte en ferm, ell, que havia començat, segons paraules seves, esbombant que havia sortit una pintura còmica i s’hi rebentava de riure…

L’estiu del 1926, vaig anar a Mont-roig altra vegada, i allí vaig tornar a treballar molt. En aquells moments començava ja a sentir una gran responsabilitat i vaig optar per un pla d’atac. Per això, convinguérem amb En Pierre que jo viuria completament tancat i que no ensenyaria la meva obra absolutament a ningú, i així preparar una manifestació important donant plasticitat a l’agressivitat de la qual jo era ple, prepararíem una manifestació de la meva obra, que en el moment de produir-se fes l’efecte d’un cop de puny.

Efectivament, l’hivern del 1927 vaig romandre reclòs a casa a París i no vaig ensenyar res a ningú del que feia. Em vaig proposar de fer un gran treball, un “surmenage” bàrbar, considerant que això fóra un experiment de laboratori que m’hauria de donar bon resultat. L’estiu encara vaig tornar a Mont-roig, on vaig fer 7 grans teles i aleshores vaig considerar que havia arribat a un punt final d’aquest període. Naturalment, havia arribat l’hora de fer aquella manifestació proposada. Havia dit a Pierre que no pujaria al ring sinó per un campionat que no volia fer cap match amistós, i aquell era el moment de pujar al ring. I és que no m’interessava lluitar sense obtenir trofeu en el combat. Pràcticament, després d’haver fet aquestes teles, l’exposició ja quedà feta. I una vegada lliurades a Pierre jo ja no hi vaig pensar més. L’exposició s’efectuà el darrer maig, de les 41 obres que hi havia, una dotzena se les reservà Pierre per a ell i totes les altres es vengueren. Més n’hi hagués hagut.

I de la meva vida, ¿què voleu que us en digui més? ¿Les anècdotes que tots havem tingut i que després hem perdut de vista? D’ara us puc dir només que després que vaig tenir a punt la manifestació que s’exhibí pel darrer maig, comprenent el perill que fóra, i que és, un èxit, lluny d’anar desenrotllant els resultats que havia obtingut, d’una manera exterior, em semblà que era millor llançar-me, i em llanço, a noves aventures, i en aquest moment l’oposició que trobo per part de marxants i “amateurs”, m’excita encara més a tirar al dret, sense cap consideració. I sento una gran voluptuositat en desconcertar els que creuen en mi.

El que ara faig té un gran paral·lel amb la meva obra, però fins d’aquí un parell d’anys la gent no ho sabrà veure. Segurament aleshores hom descobrirà el ver lligam que això que faig ara té amb tota la resta meva. Estimo que per fer quelcom en el món, s’ha de tenir un amor al risc i a l’aventura i sobretot prescindir d’això que el poble i les famílies burgeses en diuen: “pervindre”.

Una de les coses que ara m’interessen més de la meva obra és aprofundir la repercussió internacional que ha tingut. Aquest nacionalisme ofensiu és la meva il·lusió. I jo el crec molt més eficaç que l’ensopiment dels paràsits afrancesats que no es mouen d’aquí. Vaig estar molt content quan un dia d’aquests vaig llegir a “L’Humanité” un interviu d’Honegger, que acabava d’arribar de Moscou, i en la qual digué que en aquella ciutat hi havia en totes les galeries d’art teles meves. I molt content també, quan em digueren que el primer dia d’oberta la meva exposició a Can Bernheim, el Museu d’art modern de Nova York adquirí dues obres. Considero això més eficaç que no pas que el “geni català” Joaquim Sunyer exposi al Saló de les Tuileries “pintura catalana”, i que quedi completament aixafat per qualsevol dels seus veïns d’exposició, gent insignificant, fills de conserges de Varsòvia, o pintors de parets del Brasil, o aficionats de Bucarest i Nova Zelanda.

Quan penso amb això recordo amb un odi absolut allò que he sentit cantar a l’Orfeó Català d’aquella cançó funesta de “L’emigrant”, que diu: “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s’allunya, d’enyorança es mor…” Estic convençut que en nacionalisme és preferible sempre la repercussió a la llagrimeta, i en lloc de cantar funerals, els nostres homes joves haurien de cantar cants guerrers.

Crec que ha estat un error, també, i funest per a Catalunya, l’haver-se orientat en masses circumstàncies cap a França. Quant a passió d’esperit, jo sempre m’avindré molt més amb un senyor que en mati tres perquè s’ha tocat un cabell de la seva dona, que no pas amb un “ménage à trois” francès.

Sota la capa de l’art s’amaguen, sovint, les més abjectes impotències. A mi m’interessa molt més, em trasbalsa molt més un fet humà que tots els museus. I només comprenc els homes, de dues menes: els que tenen ànima i els que no en tenen. No cal dir per quins em decanto, pels que tenen ànima i aquesta ànima porta la màgia pura. Ànima i màgia no ha sabut descobrir-la el Feliu Elies als grans mestres holandesos, per als que tinc una admiració profunda. Homes com l’Apa han sabut veure només un vas en la interpretació més imbècil del món, però no han sabut veure l’immens misteri d’un pic o d’un reflexe en aquell vas.

Ara que es parla tant de Goya, hom no ha sabut veure-hi sinó la seva part exterior, sense veure en absolut la part de revolta de la seva obra. No han sabut veure la passió netament antifrancesa de Goya. El seu fanatisme netament antifrancès. Els que han vist Goya d’aquesta mena de manera falsa, són els que han vist només coses exteriors tota la vida, com féu l’inexistent Manet, home de zero valor, esperit parisenc, i per tant, odiable per a nosaltres, catalans.

Recentment he vist el que fa Togores. Tinc a Togores com un perfecte “con”, agreujat pel seu aire de “genio” de Museu, i per les cadavèriques exploracions, diem-ne sobrerealistes d’ara. Crec que només compta el que té una quantitat de vida i en la més petita ratlla o el més petit punt hom posi la seva sang i la seva ànima. Hokusai deia que el més petit punt dels seus dibuixos volia que vibrés. I tot el que no té aquesta vida, és nul. Anar de millorament en millorament en el sentit extern del mot, és anar a una pura decadència. És per dins que cal anar-se perfeccionant, malgrat això porto, a voltes, un fracàs extern, com sovint acostuma a passar.

―Bé, ¿deixeu que reposi un instant per fer un cigarret? Al capdavall mereixeu un instant de repòs, després del vostre monòleg… O bé, digueu-me, per acabar, i després fumarem un cigar. Què feu ara?

―Us he dit que l’exposició del maig fou acabada ja després de l’estiu passat. D’aleshores ençà, les meves darreres obres, que no s’han exposat pas encara, són dibuixos i teles sense cap relació amb els medis d’expressió pictòrica. En fer això, després de l’esforç que queda clos en l’Exposició, sento l’absoluta sensació d’estar en ple desert, absolutament perdut. Però, no temo mai de trencar-me la nou del coll en qualsevol aventura. En canvi, m’esgarrifa només la idea que la meva obra faci un dia fetor de carn de cadàver, que seria el que voldrien ara els especuladors de la meva pintura, siguin aficionats, siguin marxants. Ara veig noves clarors davant meu que m’inviten, joiosament, a llançar-me per nous camins i aquesta claror d’idees noves és la sola obsessió meva d’ara. La qual cosa em porta a actituds extremes en mi mateix: així que acabo de fer una obra, haig de telefonar de seguida al marxant que la vingui a buscar a l’acte, perquè no puc resistir de veure-la davant meu, la trobo horrible!

―Perdoneu: si a vós us passa una cosa així, ¿creieu aleshores blasmable que també li passi a una part del públic?

―Home!

―Us he demanat perdó abans.

―Vull dir que quan he acabat una obra, així que l’acabo la crec tan sols una base pel que hagi de fer de nou. Mai la crec res més que un punt per partir del qual d’una manera absolutament oposada. Ho trobo vell, ja passat dins la meva vida i d’on únicament parteixo. La tornaria a pintar de nou damunt seu mateix. Lluny d’ésser una obra, la trobo tan sols un començament, un planter de la idea que acaba de fruitar, d’arribar… Altrament, haig de recordar-vos que el que em fa més menyspreu és el “pervindre”?

(I una vegada les coses en aquest punt, encenguérem el tabac i em semblà com si el fum projectés enlloc d’aquells típics espirals blaus, un perfecte angle recte que caminava enllà de costa amb l’angle recte del fum que llançava Miró, com dues paral·leles que mai més deuran trobar-se…)