Montjuïc

Si agafem el mapa de Catalunya i tenim la paciència d’anar seguint la costa del mar, amb els ulls i el dit per no perdre’ns per camí, des d’allí on s’acaba la Provença, fins allí on comença València, que és la terra de les flors, així que serem a mig camí de la costa, ni més amunt ni més avall de Catalunya, com si la naturalesa l’hagués volgut senyalar expressament, hi trobarem el pla de Barcelona, que és un pla, pla com la mà, voltat per una mitja lluna de muntanyes, presidides pel Tibidabo, que és la més alta de totes que suca les puntes de la lluna a l’aigua del mar, com si l’altra mitja fos a dintre, i com si el mar i les muntanyes es dessin les mans, per tancar-lo, i al mig d’aquest pla tan senyalat, com si la naturalesa hagués volgut acabar de senyalar del tot, hi ha la muntanya de Montjuïc, que sinó surt del mar poc se’n falta, i que és com la fita que senyala la mitat justa de la costa catalana, que hem dit que va des d’allí on hem dit que anava fins allí on no cal que ho tornem a dir, perquè ja ho hem dit i tot hom ho sab.

Barcelona, que és filla d’aquest pla i no se n’ha mogut mai, ni és fàcil que se’n mogui, si no hi ha res de nou, hi va creixent i fent-se gran, perquè els petits es fan grans, i va voltant la muntanya de Montjuïc des del Besòs al Llobregat, que són els dos rius que la naturalesa ens ha posat al pla, l’un al costat de l’altre, perquè facin joc, i no’s pugui dir que a l’un cantó n’hi ha i a l’altre no, que seria molt lleig, i creixent i passant anys, perquè ja no és cap nena, s’ha decidit a arreglar la muntanya de Montjuïc, que ja convenia, i la va vestint de fonts i de jardins, amb escales que pugen i baixen, que si de moment té de servir per fer-hi l’Exposició d’Indústries Elèctriques, a la llarga i el dia de demà, podrà ser un dels millors jardins d’aquest món, perquè estant com està posat en una muntanya que sense ser alta no té res de baixa, i que si té el mar al davant mateix, i les cases i la mitja lluna de muntanyes al voltant, té vistes al mar, a la ciutat i a les muntanyes, no cal dir que no li falta res per tenir-ho tot i ser un punt com no n’hi ha.

La decisió de la ciutat de Barcelona, que tenia aquesta muntanya deixada de la mà de Déu, com si fos un ermot, no solament ens sembla que és digna de tota mena d’aprovacions, perquè podrà tenir el jardí que tindrà, si no té cap desgràcia, sinó perquè podem dir, que ja era hora de què el punt central de Catalunya, i diem de Catalunya, perquè encara que només sigui el punt central de la costa, s’ha de suposar que Catalunya, com a bona filla del mar que és i ha sigut sempre, té ben bé tant de mar com té de terra, i agafa tanta aigua com agafa entre plans i muntanyes, i sobretot veient com veiem sense anar gaire lluny, que més enllà, quan la terra surt de l’aigua i treu el cap a les illes de Mallorca, torna a sortir la llengua catalana com si el mar enraonés com nosaltres, portés el vestit que li toca portar i fos un punt central senyalat pels catalans de la mateixa manera que ja hem dit que l’havia senyalat la naturalesa, que sembla que hagi posat el dit allí on hi ha la muntanya de Montjuïc, i si Barcelona algun dia es pot molt ben alabar de tenir un jardí que en comptes de quedar tancat i ofegat al mig del carrer, com un aucell dintre la gàbia, surt per damunt de les cases i toca el cel, el mar, la ciutat i les muntanyes de la mitja lluna que surt del mar i no s’acaba de pondre mai, per tard que es faci, com si la naturalesa apartant les cases que li fan nosa i no la deixen respirar, ni a ella ni a nosaltres els que ens agrada el camp i la muntanya, s’aixequés amb un salt al mig de Barcelona, com si sortís de la presó dels carrers i les places que la lliguen de peus i de mans i són les reixes que la tenen tancada com un pres, i tindrà la muntanya i el jardí que li convé com el pa que menja, i millor que enlloc, perquè si per tot arreu del món, les ciutats tanquen i lliguen els jardins i se’ls posen als peus estesos com una catifa, Barcelona l’obre de bat a bat i el deslliga i en comptes de posar-se’l als peus el jardí li posa el peu al coll, i Montjuïc en comptes de ser el jardí de la ciutat, fa ser a Barcelona la ciutat del jardí. Catalunya tindrà la muntanya que té al mig, marcada i segellada per la nostra renaixença, que si es posa, com de segur, que si posarà un gran edifici al capdamunt de Montjuïc, pot ser el guaita que l’anunciï als que venen per mar de pescar tot el que passa, per les mans del comerç, de la indústria i de la navegació, que són les tres gràcies que tenim, i que sembla que ho treguin amb xarxes de l’aigua del mar, com els coves de peix que porten les barques dels pescadors quan tornen de pescar.