Restauració de monuments

El nostre director ens posa a mà una lletra de Joan Sutrà prou interessant perquè en fem pervenir el seu contingut als nostres lectors, i perquè sigui comentada.

Caldrà explicar qui és Joan Sutrà? Potser a hores d’ara ja no calgui: fa un quant temps que el seu nom va pels diaris, i ara, en cosa d’un parell de mesos, la premsa ha retret més freqüentment que abans el nom d’aquest artista restaurador. Perquè Joan Sutrà no és un simple restaurador, sinó un artista restaurador. És artista perquè ha practicat l’art de la pintura, i perquè, segons parer de les persones que de prop coneixen aquest home, en tots els actes de la seva vida hi ha una bona part d’aquell encisament, d’aquell entusiasme i admiració que diferencia l’artista innat del comú dels seus conciutadans. Aquestes virtuts, aplicades a l’art de restaurar pintura antiga, particularment retaules de pintors primitius, havien de produir el restaurador ideal.

Ell restaurà els retaules gairebé desapareguts, invisibles dintre una crosta de brutícia cinc vegades centenària, que es conserven a l’església de Castelló d’Empúries; i els restaurà ambdós a la perfecció. Ara, recentment, en escoltar la conferència que sobre el tema d’aquestes restauracions donà Joan Sutrà, a l’Exposició d’Art Litúrgic, comprenguérem que, alhora que un perfecte restaurador, el nostre Joan Sutrà era un bon conservador. De les explicacions que donà en aquella conferència, sobre el mètode restaurador que empra per a restituir la vida als retaules agonitzants, se’n desprenia que els procediments de Joan Sutrà són d’una gran prudència, molt honestos, molt intel·ligents i, per torna, màximament previsors. Joan Sutrà no es limita a restaurar conscienciosament les pintures que li són confiades, sinó que a més ales immunitza contra les futures possibles invasions, del corc, de la humitat, i d’altres malures que, al llarg dels anys castiguen fins a la destrucció les pintures.

Ultra els dos retaules de Castelló d’Empúries que, gràcies a la munificència particular del rector del temple emporità, Joan Sutrà restaurà, cal esmentar la restauració del retaule de l’església parroquial del Canapost, restauració que, per ésser apremiant el senyor Sutrà, emprengué per compte propi. Ara, en la lletra susdita, ens parla de la conveniència de restaurar el retaule de Sant Miquel de Cruïlles; però, més apremiant encara, el mateix temple de Cruïlles. El senyor Sutrà acaba la seva lletra bo i advocant per a la immediata constitució de l’organisme salvaguardador dels nostres monuments antics que de fa més d’un any venim anunciant.

La feina que en cosa de tres anys porta feta aquest restaurador és, doncs, considerable: la seva activitat, el seu nom, s’imposen. Cal que li fem cas, que secundem el seu esforç i la seva intel·ligència. La restauració dels dos retaules de Castelló equivalen a una descoberta. Doble descoberta en el sentit del desvelament d’unes pintures ennegrides del tot, i en el sentit de descobrir-nos un mestre català nou, un primitiu de primer rengle, inèdit fins ara. D’aquests dos retaules, l’un és italianitzat, i qui sap si de mà italiana. Però, així i tot, i a desgrat d’una relativa barroeria d’estil, aquesta pintura és important per a la història, tan desconeguda, del nostre art renaixentista, sobretot de la pintura renaixentista a Catalunya. Ultra aquest valor, el retaule en qüestió té el que li atorga el retauló superior, el qual sempre sol representar el Calvari, i que en l’obra italianitzada susdita és de mà notòriament catalana, fàcil d’afiliar, més o menys encertadament, a algun taller català quatrecentista conegut.

L’altre retaule castellonenc és per tots conceptes valuós, tal vegada l’obra mestra de la pintura catalana quatrecentista. Així com el retaule italianitzat, suara esmentat, és datable del començament del segle xvi, aquest retaule, o fragment de retaule, és datable dels primers anys del xv. Manca d’aquest retaule el Calvari, el plafó central i la predel·la. Això, però, és conjectural; perquè bé podria ésser que el tema central, el més important, el titular, fos escultòric, o bé que, a més dels retaulons de la predel·la, en manquessin d’altres. No obstant, els retaules de l’escola de que comentem solen ésser tots pintats, i, d’altra banda, les dimensions d’aquests retaulons que ens resten són tan petites, les figures que hi són representades són de tan petit tamany i tan ben acabades, que fan suposar que pertanyen a un petit retaule, gairebé portàtil, pintat per a ésser vist de prop. Aquest el probablement català d’uns quants anys anterior al de Castelló d’Empúries, que es conserva a la catedral de Tudela, obra admirable com la que ara comentem, deuen ésser els més petits retaules quatrecentistes o trescentistes coneguts en la pintura catalana.

El retaule gòtic descobert per Joan Sutrà, a Castelló, és gairebé una miniatura: les figures tenen molt pocs centímetres d’alçària. Cal veure’l en aquell tamany i en el seu propi color, cal poder-ne gustar la subtil manera d’harmonitzar l’or amb la policromia, per admirar-ne l’art. Les ampliacions desvirtuen del tot l’estil i el sentiment artístic d’aquella pintura. El públic que admirà les reproduccions d’aquest retaule, projectades a la pantalla en la conferència del senyor Sutrà, poc es feia càrrec que el millor d’aquella obra s’esbravava en l’ampliació i en la reproducció de blanc i negre. Una moderna pintura realista, com és ara un Metsu, un Vermeer, un Terborch, o qualsevulga obra miniaturada d’un gran mestre realista, admet l’ampliació als majors tamanys; un primitiu, no. En el retaule gòtic de Castelló d’Empúries, el color és una meravella superior a les obres més belles de color que el taller de Borrassà, el més refinat antic català, des del punt de vista colorístic, hagi produït. Perquè, ara ve a tomb de dir-ho: aquest retaule preciós sembla ben bé obra del taller de Borrassà; en té totes les característiques… Però és tal vegada superior al mateix Lluís Borrassà. ¿Qui serà aquest mestre de mestres que ara ens és revelat?

El taller de Borrassà degué treballar força per les esglésies empordaneses, perquè de l’Empordà han eixit bastants retaules borrassanians, i el mateix de Sant Miquel de Cruïlles és borrassanenc, atribuït per Santpere i Miquel a Honorat Borrassà.

No menys interessant és el retaule de Canapost, terriblement mutilat, que acaba de revifar, tan generosament, el nostre novell restaurador. En aquella singularíssima “Verge de la Llet” hi ha la mà d’un pintor quatrecentista o de diversos pintors quatrecentistes catalans, mà que no té res de comú amb la mà dels mestres coneguts. Per aquesta raó, pel que té de descobriment d’un nou pintor primitiu català, i dels de primera categoria, és pel que també considerem doblement valuosa la restauració del retaule de la “Verge de la Llet”.

Havem intentat informar el públic del valor del nom de Joan Sutrà. No podem defugir ara d’informar-lo, així mateix, de l’estat en què es pugui trobar l’empresa, de temps ha anunciada, de la constitució d’un organisme salvaguardador dels nostres monuments antics, empresa al·ludida en la lletra de Joan Sutrà que motiva aquestes ratlles. Podem avançar, doncs, que l’organisme en qüestió està ja, en principi, constituït; els estatus han estat per fi redactats, després de difícil elaboració; els futurs gerents d’aquesta vasta i delicada empresa estan ja emparaulats per al primer any d’actuació; només manca l’aprovació del Govern civil i alguna petita formalitat de detall perquè l’obra entri de ple en actuació i el públic pugui col·laborar-hi, ben capacitat del programa a desenvolupar.

Signat com Joan Sacs