El diví Plató en català

Dies enrere, érem en un laboratori. Després de perllongades manipulacions, obteníem un líquid que contenia tota la riquesa del producte original que ens proposàvem transformar. Calia encara filtrar-lo. I el líquid passava lentament pel filtre com aspirant a la divina transparència, a la clara immortalitat del cristall pur ―en què havia de resoldre’s a la fi.

Per un bell atzar de les associacions d’idees, Plató ens semblà aquell riquíssim producte original; la respectuosa, recatada i noble traducció de Joan Crexells, que ara ens ofereix la benemèrita «Fundació Bernat Metge», era com la cristal·lització catalana del més gran dels filòsofs grecs.

Fragmentàriament, Plató ha estat ja traduït en català. Alguna d’aquestes traduccions ―que no són moltes― és, en principi, força encertada. Però totes desvetllaven la mateixa dormida pregunta: com no emprendre una traducció serial i rigorosa de totes les obres del filòsof-cigne, del príncep de les idees pures?

Aquesta tasca no era possible abans de la «Fundació Bernat Metge». Avui, mercès a aquesta Fundació, els catalans poden confiar de posseir, dintre un termini relativament breu, tota l’obra platònica a l’abast, sense necessitat de recórrer als idiomes de forania. Amb el primer volum, que acaba de publicar-se, els catalans tots poden freqüentar quatre diàlegs admirables.

D’aquests quatre diàlegs, tres ―l’«Apologia de Sòcrates», el «Critó» i l’«Eutífron»― pertanyen a la primera de les nou Tetralogies en què Trasil ―un platònic del temps de Tiberi― classificà l’obra de Plató. L’altre, el «Laques», és de la cinquena.

Sense assolir la meravellosa bellesa d’altres diàlegs com el «Convit», el «Protàgores» o el «Fedó», per exemple, el «Critó» és una de les més reeixides obres del més il·lustre dels prosadors de l’antiguitat. En aquest diàleg ―destinat com l’«Apologia», gairebé en absolut, a la defensa del seu amat mestre Sòcrates― Plató apareix ja com l’excels artista dels diàlegs posteriors.

L’argument del «Critó» és simple i dramàtic. Sòcrates, condemnat a mort, està tancat a la presó. Critó, fidel amic de Sòcrates ―de la mateixa edat i del mateix demos― entra de bon matí i l’invita a fugir. Cal apressar-se, perquè l’arribada del vaixell de Delos, fixant les hores que li resten de vida, és imminent. Tot és a punt per a la fugida. Els amics volen i deuen salvar-lo. Si no ho intenten, caurà sobre ells la vergonya de no haver volgut fer per Sòcrates cap sacrifici. I Sòcrates encara es deu als seus fills. Renunciant a educar-los, els traeix.

Sòcrates, ajustant la seva conducta a les seves idees, amb heroica serenitat, no accedeix a les exhortacions del seu fidel amic. «No fóra just». «No fóra útil». «Val més morir lliure de tota injustícia». Aquests arguments són veritablement socràtics. Un bon psicòleg agut i una mica audaç, troba de seguida, en semblant idees i en semblants moments, qui sap les interessantíssimes coses: aquelles que gairebé mai s’han dit, aquelles que potser s’han pensat, però mai no s’han fet públiques encara. Aquest diàleg platònic tan bell, és avui encara una mina de fecundes induccions per a un veritable home pensant. Perquè els homes actuals tenen la fortuna, que el vell or del paternal temps ha posat en les seves mans, de poder mesurar i sentir els excel·lents antics, amb un altre més àgil i més complex estil psicològic de com s’han fet fins ara. Però d’això, avui, tot just se n’adonen uns pocs homes sagacíssims, de senzilla profunditat, l’ànima enlluernada d’inviolable amor a la vida i les coses de la saviesa.

Com molt encertadament diu Joan Crexells, en la rigorosa «notícia preliminar del diàleg»: “Les qüestions tractades en el «Critó» ultrapassen els murs de la presó on és Sòcrates, com ultrapassen totes les contingències del temps de Sòcrates i de Plató i de la vida d’Atenes; no tant, però, que sigui possible d’abstreure aquestes qüestions del fet individual que s’exposa.”

Sòcrates, contra el qual pesa ―en aquest cas― tota la injusta severitat de les lleis, és el seu veritable únic defensor. Jutges, públic, amics, tothom ha pecat contra les lleis. Els jutges, per llur sentència injusta; el públic, per la seva negligència vers la il·legalitat dels esforços dels amics de Sòcrates per alliberar-lo; els amics, per aquests esforços justament. L’únic que no peca contra les lleis, és precisament la seva víctima, Sòcrates. I «tota l’agudesa del sentit estètic de Plató» és posada al servei de la demostració d’aquesta situació absurda.

Plató, és com l’editor de les lliçons de Sòcrates. En la majoria dels diàlegs aquest és protagonista. Tant és així que després de traduir-li una mica lliurement les doctrines, en un dels seus primers diàlegs, el «Lisis», conten que Sòcrates exclamà: “Per Minerva! Quins bells discursos m’atribueix aquest jove!” La frase potser fou una altra, però gentilment és preferible aquesta versió.

Plató, és la genial i gloriosa culminació, la incomparable maduresa, l’expressió cultural més alta assolida per aquell meravellós poble grec. Rares voltes es troben reunides en un sol home tantes d’excel·lents qualitats. Mètode, grandiositat de concepcions, enlairades idees, profunditat de conceptes, impecable lògica, precisió i imponderable harmonia ―una harmonia única, que no ha tingut parella després. Ja diu la llegenda, que en el bressol fou visitat per les abelles del Himet, que dipositaren la seva mel en sa tendra boca. La mestrívola dolcesa de l’estil de Plató, justifica aquesta al·legoria tan natural com graciosament delicada. Apol·lodor conta que Plató nasqué el dia de l’aniversari que, segons els habitants de Delos, Apol·lo ―déu de la poesia, de les ciències i de les arts― havia nascut en llur illa.

Plató, l’autor de trenta-cinc diàlegs immortals, era de família molt distingida; era encara bell i parlava amb inimitable elegància la més bella de les llengües en el seu dialecte més pur. Sòcrates, conversava; Aristòtil, explicava; Plató, perorava amplament i amb harmonia sense mai excedir-se, amb impecable mesura. Aristòtil deia que l’estil de Plató era entre la prosa i el vers.

L’any 338 a. J. C., fundà la cèlebre Acadèmia d’on eixiren homes com Aristòtil, Xenòcrates, Espeusip, Hipèrides, Isòcrates i altres. Com Pitàgores, tenia també dones com a deixebles; entre elles, l’hetaira Lastènia de Mantinea i Axiotea de Fliunt que concorria a l’Acadèmia vestida d’home.

Plató morí l’any 348 o 347 a. J. C., entorn dels seus vuitanta anys. Fou enterrat a l’Acadèmia. Una àguila decorava la tomba del mestre. L’epitafi deia així: «Digues-me, àguila, per què voles sobre aquesta tomba i a quin indret de l’Empiri vas? ―Jo sóc l’ànima de Plató, que s’eleva al cel, mentre la vila d’Atenes serva el seu cos.»

La «Fundació Bernat Metge» acaba de mostrar un primer volum de les obres d’aquest geni universal.