Tomàs Garcés

Ara fa dos anys un escriptor, Joan Estelrich, i un polític, Puig i Cadafalch, preconitzaven la creació d’un Institut que escampés terres enllà la nostra cultura. En Puig, en un discurs presidencial a la Mancomunitat, suggeria la urgència d’una oficina d’Expansió Catalana.

Joan Puig i Ferreter

Per a un artista, un escriptor, un estudiós, val la pena de prescindir de les comoditats i fins i tot de córrer el risc de semblar gasiu, per a guaitar, de tant en tant, la vida d’aquella gent que molts no troben interessant per «massa ordinària».

Carles Soldevila

Els braços de la Venus de Milo han fet parlar molt els nostres antecessors. Ara ens fan parlar a nosaltres. Tots teníem més o menys solidificada la idea que l'estàtua més cèlebre del món havia estat trobada sense braços. Ara ens diuen que era una idea errònia. L'estàtua, íntegra, sense mutilació, existia a la illa de Milo fa mica més d'un segle.

Josep Maria de Sagarra

L’home que porta una mica de paisatge dintre el cor, té un punt de mira noble i serè de les coses, i es fixa més amb l’essencial i amb allò que podríem dir-ne el pot de la confitura, per oblidar i apartar els ulls de les bestieses que conten els diaris i les miserables anècdotes de cada dia.

Joan Puig i Ferreter

Res tan pobre, en general, de veritable grandesa com aqueixes memòries de sobirans, de generals, de ministres, de tots aquests homes que no brillen amb llum pròpia, sinó amb el reflex que reben del càrrec o de la funció que exerceixen. Aquest reflex, per una ironia, com una paradoxa, acaba eclipsant la seva personalitat humana en lloc de realçar-la.

Carles Soldevila

Un dels primers projectes que ha de discutir el Congrés nord-americà en la seva reunió pròxima és el d’una nova llei sobre emigració. Per noves que recullo en un bon article del “Corriere della Sera” el projecte és obra d’un diputat de l’Oest anomenat Johnson, i té una tendència francament restrictiva. Tant, que els italians, veritables virtuosos de l’emigració, consideren que els han tancat la porta.

Carles Soldevila

Som al carril subterrani. Les finestres són closes. Tots els fumadors fumen. Jo nodreixo una esperança: “ara vindrà el revisor i, tot foradant el bitllet, advertirà als fumadors que fumar és cosa prohibida.” Però l’home de l’uniforme es limita a foradar els bitllets en silenci. Si ara vull imposar el meu dret a respirar un aire net de fum, he de fer un punt d’home, he de donar un petit espectacle.

Josep Pla

La història, filosòficament parlant, no té cap importància si no ens serveix per demostrar alguna cosa o per marxar en una determinada direcció. El primer que s’ha de fer, doncs, per entendre’ns sobre aquest punt és donar als esdeveniments històrics el lloc que realment tenen, i presentar-los d’una manera apassionada, dintre de la claredat i de la sobrietat necessàries.

Carles Soldevila

El cinema va començar per vendre’s a preus irrisoris. Tots el recordem a quinze i a vint-i-cinc cèntims. Després, lentament, cautelosament, ha començat a pujar. A París ―i aquí comença la confidència del meu amic― el cinema és car, francament car, mentre que el circ eqüestre, l’espectacle car per excel·lència, manté una tarifa modesta, d’avant-guerra.

Joan Puig i Ferreter

Em penso haver llegit tots els comentaris que els nostres escriptors han publicat amb motiu de la no concessió del Premi Crexells. Després dels tres articles de Joan Estelrich que ho diuen tot, amb una franquesa que mai no sabrem com agrair-li els que tenim la flaca i la pretensió d’“intentar” fer novel·la en aquest país que diuen que no en pot tenir, i després de l’article del senyor Josep Pla, net i tocant de peus a terra com a seu que és, a nosaltres, els escriptors de prosa narrativa, em sembla que ja no ens

Carles Soldevila

I bé: la nostra novel·lística, com la nostra dramàtica, deixen extenses zones de vida catalana completament intactes. Quina pena fa de contemplar-les! Alguns esperits més vehements que ben inspirats, s’esgargamellen aquests dies parlant contra la literatura burgesa. Convindria demanar-los: “On és aquesta literatura?”

Carles Capdevila

Mai potser cap Jurat, a Catalunya, ha donat un exemple més reconfortant de rectitud i de seriositat; ni pressions ni indiscrecions l’han pertorbat; materialment ha estat invulnerable; aquests set homes han realitzat les seves delicades funcions amb un sentiment de la responsabilitat que els fa honor.

Manuel Brunet

Ahir, a quarts de vuit del vespre, a l’Ateneu Barcelonès, quan el Jurat donava per acabades les seves llargues deliberacions, poguérem ja recollir opinions molt oposades. Si haguéssim de resumir el debat que es descabdellava a la porta del menjador on s’havia reunit el Jurat, diríem que ningú no s’atrevia a defensar obertament cap de les obres publicades o inèdites que han estat examinades. La discussió versava sobre raons d’oportunitat. Tothom, però, reconeixia que el Jurat havia obrat amb recta intenció.

Josep Pla

Ahir a la tarda ens trobàvem uns quants amics a la famosa penya de l’Ateneu que presideix el doctor Joaquim Borralleras. Algú sortí a parlar del premi Goncourt, l’adjudicació del qual, pel present any, els diaris portaven. Tothom sap el que és el premi Goncourt. És l’esdeveniment literari anual més important de França. L’escriptor que el rep pot considerar-se com un home gairebé, feliç.

Josep Maria de Sagarra

Fa vuit anys que vaig conèixer a Madrid dos xicots singulars. Anaven tots dos a la classe del professor Ortega y Gasset. Jo els vaig conèixer en un cafè on es bellugava el pitjor de cada casa; em penso que era l’horrible “Cafè Colonial”, on anaven a parar tots els barrets forts, tots els bigotis negres i totes les ungles brutes de Madrid.

Carregant més articles...
No more posts