El premi Joan Crexells

El premi Joan Crexells

Publicat a La Publicitat el 14 de desembre de 1928.

La primera reunió del jurat. – El premi ha estat declarat desert.

El veredicte del Jurat del premi Joan Crexells serà rebut amb comentaris contradictoris. Ahir, a quarts de vuit del vespre, a l’Ateneu Barcelonès, quan el Jurat donava per acabades les seves llargues deliberacions, poguérem ja recollir opinions molt oposades. Si haguéssim de resumir el debat que es descabdellava a la porta del menjador on s’havia reunit el Jurat, diríem que ningú no s’atrevia a defensar obertament cap de les obres publicades o inèdites que han estat examinades. La discussió versava sobre raons d’oportunitat. Tothom, però, reconeixia que el Jurat havia obrat amb recta intenció.

Quan algun dels membres del Jurat donà certes explicacions, que no ens creiem autoritzats a reproduir, es pogué veure clar que hi ha dos articles dels estatuts que han influït decisivament.

Aquestes clàusules del reglament diuen que el premi es donarà a un llibre en prosa, preferentment a una novel·la. Fan constar també que es preferirà un llibre inèdit, però que el premi pot adjudicar-se a un llibre publicat durant el període que assenyala la convocatòria.

Sembla que pot assegurar-se que sense aquestes dues clàusules hauríem tingut premi Crexells.

Probablement el Jurat eliminà fàcilment els llibres inèdits; per consegüent, les obres publicades sofrien un terrible handicap: si es tractava de novel·les, eren publicades, i les altres obres eren víctimes del doble handicap d’ésser publicades i de no ésser novel·la.

Però, segons manifestacions més o menys vagues d’altres membres del Jurat, si hi hagués hagut alguna obra que s’hagués imposat, hauria estat concedit el premi.

Tothom creia que el Jurat faria una bona obra eliminant la preferència que fins ara s’ha donat a les obres inèdites, mantenint, però, el dret d’opció de les obres inèdites.

Quant a la qüestió de la novel·la, les opinions són divergents. Mentre uns opinen que cal adaptar-se als estatuts de l’Acadèmia Goncourt, que ofereixen el premi al millor llibre d’imaginació, altres recordaven que la conversa de la “Penya” de l’Ateneu, que ara fa un any donà lloc a la creació del Premi Joan Crexells tenia per objecte fomentar la producció de novel·les.

Un amic nostre defensava la tesi favorable a la novel·la dient que si entreu a una botiga amb la intenció de comprar una ploma i en lloc d’una ploma us ofereixen un pinzellet tot fent-ne grans elogis, us creureu amb dret de fer observar una mica enèrgicament que heu demanat una ploma.

Però les objeccions contra els partidaris de la novel·la eren molt fortes. En certs països ―es deia― la novel·la és el baròmetre de la literatura; en canvi, a Catalunya la novel·la no ha sortit d’una situació molt respectable, però rudimentària.

Aquest argument era rebatut contra els qui l’esgrimien, i es feia observar que precisament l’objecte del premi era estimular una branca un xic malaltissa de la nostra literatura.

Els partidaris de no donar preferència a la novel·la replicaven que d’aquí a vint anys la llista de novel·les premiades pot demostrar que el Premi Crexells no ha estat al nivell del conjunt de la nostra literatura contemporània.

Encara al·legaven altres raons els adversaris de la preferència a favor de la novel·la. En aquest país ens manca a tots ―deien― l’instint de la composició i de la construcció. Altres ho feien més fort i deien que no tenim ni aquestes dots ni la de la imaginació, i retreien com a prova l’estat de la novel·la i del teatre. Hem tingut i tenim poetes altíssims tan bons com els millors, fins al punt que pocs pobles com Catalunya que hagin volgut restaurar la seva literatura poden presentar una llista tan imponent. No tenim, però ―seguim copiant la conversa― grans “machines” meravelles d’invenció i de construcció.

Un altre company, que interpreta la història d’una manera materialista, feia constar que trigaríem molts anys a tenir novel·la. Deia que la novel·la és el resultat d’una societat ben constituïda, dels pobles vells, de forta tradició social i literària. Si entre nosaltres ―deia― no hi ha vida de societat, si vivim com isards, si no tenim idea del que és convidar-se mútuament a dinar, si és tan difícil entrar a la casa del veí, ¿com voleu que hi hagi novel·la? Probablement, tant a Barcelona com a Antofagasta hi ha personatges de Balzac, de Dostoievski o de Proust. Tots els grans novel·listes són els historiadors del seu temps. I si ací hi ha una societat i una ciutat caòtiques que no són carn ni peix, ¿com voleu que hi hagi novel·la? ¿Com voleu que escriguin novel·les uns autors que no han viatjat ni vist res? Per altra part ―segueix dient l’home que dóna una interpretació materialista a la història― en l’estat actual d’una literatura de difusió limitada, encara que en nombrosos casos arribem a més de la meitat del tiratge dels autors més eminents de llengua castellana, no es poden esperar gaires novel·les. La construcció d’una novel·la exigeix una feinada que no té remuneració possible. La nostra novel·la no admet encara el professionalisme. Cal a més tenir en compte que aquest treball no el poden emprendre gent que per guanyar-se la vida han de fer mil equilibris i omplir diàriament moltes quartilles si han fet una professió de la literatura i del periodisme.

Un geni conciliador pretengué cloure el debat dient que la modificació dels estatuts no donant preferència a la novel·la i oferint el premi al millor llibre d’imaginació no entrebancaria el triomf d’una bona novel·la, d’una novel·la que reunís les virtuts d’ésser d’una bona construcció i d’un excel·lent gust literari.

Quant al fet que el premi no hagi estat adjudicat, tothom convenia que, deixant a part les raons d’oportunitat, raons que tenen molt poc pes, el veredicte d’un Jurat d’una competència que ningú no discuteix, digne del país més normal, mereix una meditació molt seriosa.

 

 

ANNEX: Crònica apareguda a continuació, sense signar.

La reunió del Jurat a l’Ateneu Barcelonès

Un secret inviolat

Potser per la manca de costum de Premis, i amb tota seguretat, per la impenetrable reserva en què s’ha mantingut sempre el Jurat, ni durant el període de lectura de les obres premiables, ni ahir en què aquell es reuní per decidir l’obra premiada, no ha traspuat la més lleu indicació de nom d’autor ni de nom d’obra.

El xafardeig que a tot arreu sol envoltar els premis de tota mena, no s’ha pogut exercir: no hi havia pressa; ni remotament hom podia fer averanys. La discreció més absoluta ha estat la tònica del Jurat. Potser cap repòrter no s’ha acostat a ningú dels que el componien per treure’n alguna cosa. Així i tot, el resultat hauria estat nul. Ni en converses particulars, cap dels components deixava sospitar a qui afavoriria amb el seu vot.

Aquesta reserva honora altament els set membres del Jurat, els senyors Pompeu Fabra, Carles Rahola, Agustí Calvet, Josep Maria Junoy, Josep Maria López-Picó, Carles Riba i Just Cabot, els quals han defugit de comprometre la independència de cada un. Si altres raons no l’abonessin també, aquesta del silenci ja n’és una de pes a favor de llur nomenament.

A les dues, a l’Ateneu

A quarts de dues arriba Just Cabot, seguit de prop per Carles Riba. Mentre enraonen, aneu a saber de què (tota proximitat els és recelosa), compareixen Carles Rahola, qui ha vingut expressament de Girona, i Josep M. López-Picó. Poca estona després, Pompeu Fabra i Josep M. Junoy. A les dues tocades es presenta Agustí Calvet, demanant excusa pel lleu retard, de sobres motivat per raons familiars.

Complet ja el Jurat, es dirigeix a la sala on ha de dinar i discutir.

La reserva segueix essent completa. Els cambrers no es deixen subornar. Diuen si el president del Jurat, Pompeu Fabra, ha preguntat si cap d’ells no era un repòrter disfressat, per evitar que, com en un passat Premi Goncourt, un Marcel Espiau servís, alhora, el dinar als membres del Jurat i una informació ―indiscretíssima, i, per tant, brillant― al seu diari.

La deliberació

No ha estat ràpida ni, segurament, fàcil. Basti dir que a les set del vespre han tocat que el Jurat encara no havia enllestit la seva tasca. Era impossible saber què es deia dins la sala on estava reunit; des de l’altra banda dels envans no era possible d’entendre res, i ha estat inútil provar de treure res d’algun individu del Jurat que ha sortit de la sala per breus minuts.

Poques vegades s’haurà escaigut el cas d’un Jurat que sostingui una reunió de cinc hores llargues, sobretot tenint en compte circumstàncies d’alguns dels seus individus, als quals ha representat un gros destorb la inajornable reunió d’avui.

Les obres discutides

Dues menes d’obres entraren en línia de compte per al “Premi Joan Crexells”: les inèdites lliurades abans de l’1 d’octubre d’enguany al Secretari de la Comissió Gestora, i, en segon lloc, les publicades els nou primers mesos d’aquest any.

Les primeres eren: “Fàbriques”, de Jordi Baldric; “Els dos Enrics”, de Tomàs Barri; “Noyes ciutadanes y vilatanes”, de Joseph Buxadé; “Amor lliure (Un cas pràctic)”, de Francesc Cid Formen (Sisquet del Carril); “L’auca del viatjant”, de P. Colomer i Fors; “Malastre”, de Josep F. Ferrer Coll; “Història de la literatura catalana”, de Manuel García; “Flama, brasa, cendra”, de Pau Griera i Cruz; “Llibreta de foraster”, de Josep Lleonart; “Ninots de serradures”, d’Antoni Lluch i Lluch; “L’enemic de si mateix”, d’Alfons Maseras; “Adelfa” i “Terra catalana”, de J. Massó Ventós; “Batalla d’ànimes”, de M. Roger i Crosa; “El camí de la vida”, de Ramon Saladrigues; “Angoixes juvenils”, de Manuel Tolosà Surroca; “L’home que es va perdre”, de Francesc Trabal, i “La dansa de les disfresses”, de ***.

Impossible de saber res respecte d’aquestes obres… ni de les altres. Els jutges literaris s’han juramentat explícitament a no concedir cap interviu sota cap pretext. L’únic que asseguren és no haver parlat de res més que de les obres en condicions d’optar al Premi.

Mentre es redacta el veredicte, surt un moment Pompeu Fabra. Algú li diu:

―Ens feu patir massa.

―Més hem patit nosaltres! ―contesta.

El veredicte

A quarts de vuit, Just Cabot, secretari del Jurat, dóna als repòrters impacients aquesta nota oficial:

“El Jurat del Premi Joan Crexells, reunit reglamentàriament, prèvia eliminació de tres de les obres presentades per no avenir-se a les condicions dels Estatuts, ha passat a votació les quinze restants, i, no havent reunit cap d’elles els quatre vots de majoria exigits, han restat eliminades totes, en tres votacions successives, les quals han donat el següent resultat:

Primera votació:

Lleonart, 3 vots; en blanc, 4.

Segona votació:

Lleonart, 3 vots; Trabal, 1 vot; en blanc, 3.

Tercera votació: Igual a la segona.

Quant als llibres publicats durant el termini assenyalat per la Comissió gestora, de l’1 de gener a l’1 d’octubre, tot i reconeixent el mèrit excepcional de “Cartes de lluny”, de Josep Pla; “Vida interior d’un escriptor”, de Joan Puig i Ferreter, i “Històries de la carn i de la sang”, d’A. Esclasans, la majoria del Jurat ha acordat, per cinc vots contra dos declarar desert el Premi per considerar que les dites obres no s’adapten a l’esperit de la Fundació, el qual és d’estimular preferentment la novel·lística catalana.

Pompeu Fabra, Carles Rahola, Agustí Calvet, Josep M. Junoy, Josep M. López-Picó, Carles Riba, Just Cabot.”

Impressió

El repòrter no ha d’estendre’s avui, i en aquest lloc, en consideracions que cauen sota la competència dels crítics literaris i dels homes de lletres en general. El més natural és que es replantegi l’anomenada “qüestió de la novel·la” i susciti llargues polèmiques i dilatats comentaris.

Ningú no pot dubtar de la bona voluntat del Jurat en pronunciar la decisió precedent després d’una laboriosa discussió. Malgrat els seus bons desitjos, li ha estat impossible de trobar una novel·la que reunís el mínimum de vots assenyalats pels Estatuts del Premi.

Ara bé; segons aquests, l’any que ve s’ha de concedir obligatòriament el Premi, no podent aquest restar desert dos anys seguits. Tant de bo aquesta exigència dels Estatuts fes que l’any vinent el Premi sigui concedit sense que el Jurat l’hagi d’atorgar tenint més en compte la inexorabilitat estatuària que no pas la valor intrínseca d’un llibre.

Avís als autors d’obres inèdites presentades

A partir de demà, 15 de desembre, els autors de les obres inèdites presentades al “Premi Joan Crexells”, podran recollir-ne l’original, a la Secretaria de l’Ateneu Barcelonès, de quatre a sis de la tarda.