La flonjor barcelonina

D’uns anys ençà, tots els estrangers que han escrit les impressions recollides a Barcelona, han insistit sobre l’extraordinària intensitat de la nostra vida nocturna. A les dues de la matinada, veieu encara força gent per les Rambles i el trànsit d’automòbils hi és encara freqüentíssim. Ni París amb la seva reputació babilònica, ni Berlín en plena disbauxa de consolació per haver perdut la guerra, ni Londres amb la seva immensitat, ofereixen a altes hores de la nit un espectacle semblant al de Barcelona.

Un italià, de retorn a la seva pàtria, recordava les nits de Barcelona, i després de constatar que malgrat del vici tan generalitzat de retirar tard, l’endemà el comerç i la indústria reprenien les tasques a les hores normals al seu país, exclamava: “els barcelonins són la gent que dorm menys del món”.

Potser és així mateix. Els barcelonins que porten una vida activa i que a l’ensems són afectats al teatre o a la música, han de dormir poc per força. En virtut d’una mena de relaxament estúpid, l’horari barceloní s’ha anat retardant cada any una mica fins a arribar a l’actual estat de desballestament. Trenta anys enrere, l’hora de començar els espectacles era dos quarts de vuit del vespre; hom en podia sortir abans de mitjanit, àdhuc comptant amb l’abús dels entreactes llargs. Vint anys enrere, l’hora de començar els espectacles era les nou. D’una manera gradual, els empresaris i el públic han anat reculant l’hora d’alçar la cortina: dos quarts de deu, tres quarts de deu, les deu, un quart d’onze… Ningú pot garantir-nos que aquesta reculada sigui a la fi. Al contrari: no és rar de veure famílies que arriben a l’espectacle després de dos quarts d’onze i són molts els teatres que en dies d’estrena, no comencen abans d’aquesta hora. Aleshores, és natural que no puguin acabar abans de quarts de dues de la matinada. L’espectador, àdhuc no vivint lluny del teatre, hipòtesi poc vàlida en una ciutat que té un diàmetre de més de deu quilòmetres, no pot ficar-se al llit abans de les dues de la matinada. Si es lleva a les vuit, per començar la feina a les nou, no ha dormit sinó sis hores, taxa insuficient. Davant aquesta perspectiva, som molts els ciutadans que ens abstenim d’anar al teatre o que no hi anem si no sabem que l’endemà tindrem ocasió de prolongar el son indefinidament.

Els empresaris, si no fossin, generalment, unes persones temoregues i supersticioses, es posarien d’acord per començar l’espectacle abans de les nou, i acabar-lo a dos quarts de dotze. És possible que, de moment, el públic no volgués avenir-se a aquesta norma plena de seny i de lògica; però és segur que trigaria poc a sotmetre-s’hi i que en reconeixeria els avantatges.

L’interval que hom té costum de fer entre el plegar de la feina i el sopar és absolutament absurd. El dependent, l’oficinista, el comerciant, que pleguen a les set, si pertanyessin a una raça amb sentit comú, en lloc de fer un tomb per la Rambla o d’aturar-se pels aparadors que encara resten encesos, anirien de dret a casa, soparien, canviarien de roba i a dos quarts de nou podrien ésser a un teatre, a una tertúlia o a un concert… Hi ha en el cor dels barcelonins una falta de decisió que els fa antipàtics. Ni treballen amb fermesa, ni pleguen amb netedat. El botiguer té marcada tendència a plegar i a fer plegar els seus dependents amb una insinuant lentitud. Ara fa abaixar la porta metàl·lica d’un aparador, ara la de l’altre; adés descendir dos metres la porta d’entrada, en acabat mig metre més i… ara apaga un llum, deu minuts després n’apaga dos…

A les cases particulars, per una pila de petites causes que hom no té coratge de suprimir, l’hora dels àpats va retardant-se. Si hi hagués estadístiques ens escruixiríem de saber el nombre de famílies que sopen a les deu de la nit.

La higiene, l’economia, l’exemple de les ciutats ben organitzades, ens estimulen a redreçar enèrgicament el nostre horari. Ho farem? L’ofensiva hauria de partir de les autoritats; però probablement fóra demanar-los massa. Exigir de debò que a les set plegués tothom –aparadors apagats, dependència al carrer– exigir de debò que a mitjanit fossin tancats i barrats tots els teatres… Evidentment fóra un abús d’exigències.

Deixem que l’absurd continuï amb el consegüent “gaspillage” d’energies. Si més no, tindrem el consol d’ésser l’única ciutat productora que té un règim de ciutat parasitària.